Paper cremat. Salvador Macip

per això em vaig dedicar a escriure contes. L’escriptura em permet mostrar els sentiments, les emocions, els estats d’ànim, les preocupacions.

      Em deixa mostrar-me.

      Amb els meus ets i uts.

      Amb les meves veus interiors i els meus canvis sobtats d’humor.

      I escrivint pateixo menys perquè no deixo que res faci massa pòsit a l’estómac. Ho vomito a la llibreta i em quedo més tranquil·la. Després ho passo religiosament a l’ordinador. És una magnífica manera de viure. Escrivint recordo que estic viva i que això és un privilegi. D’adolescent, sentia veus que em deien que m’aniria bé morir cada tres o quatre dies. Quan passava això, em tancava a l’habitació amb una llibreta i un bolígraf i començava a imitar aquell autor que llegia compulsivament com els meus pares. A la universitat em vaig alliberar de la culpa: del que jo feia no se’n deia plagi, sinó intertextualitat. Visca! Pel mateix motiu, de vegades em disfresso de la meva pròpia musa. Llavors l’esquizofrènia creix i les veus es multipliquen. Sort que apareix el mag capcot amb el barret de copalta i l’ull blau fluorescent enmig de la copa.

      En aquestes setmanes de creativitat en punt mort hi va haver un dia que fins i tot vaig buscar maneres estrambòtiques de pujar l’autoestima segons aquella mena de pàgines que, properes a l’autoajuda, fan vomitar. L’article que vaig decidir llegir es titulava: «Com preparar aigua de vidre per pujar l’autoestima». Em trobava en un bucle mental sense sortida aparent i no hi veia més enllà. El resultat de l’experiment va ser una colla ingent de talls per tot arreu. També em vaig informar sobre l’equilibri del cos a través del so del bol tibetà. Em sentia ridícula cardant cops, la veritat. M’eixordava i m’ho prenia a conya. Vaig decidir que guardaria el bol per quan hagués de sortir al balcó a protestar per alguna cosa.

      Si no escric cada dia, noto que els verins se m’acumulen i començo a morir-me, a delirar, o totes dues coses. M’he acostumat a estar sempre borratxa d’escriptura perquè la realitat no em pugui destruir. Suposo que l’hàbit d’escriure em proveeix de les receptes adequades amb els ingredients de veritat, vida i realitat que soc capaç de menjar, beure i digerir sense hiperventilar. Tinc tendència a la taquicàrdia. No tinc autocontrol i m’autosuggestiono amb facilitat. Cada vespre trepitjo una mina. La mina soc jo. Després de l’explosió, passo la resta del dia tornant a muntar les peces.

      M’ho passo bé treballant amb els contes. Suposo que soc un garbuix de febre i entusiasme. Sense aquest vigor, seria millor que collís maduixes o espellifés conills. M’encanta crear un personatge que tingui parts de mi, que detesti o que vulgui alguna cosa amb desfici. Li puc donar instruccions, l’engego i el segueixo tan de pressa com puc. Per fer les coses ben fetes, vaig a la cafeteria-llibreria de la meva plaça preferida. Remenant llibres, vull que sigui l’escollit qui em triï a mi, i no a la inversa com he fet fins ara.

      En la rapidesa de l’escriptura hi ha la veritat.

      Visc com si fos l’última nit del món.

      El llibre que avui se m’ofereix, exclusiu i cridaner, i que tapa tots els altres, és Zen en l’art d’escriure, de Ray Bradbury. Aquest senyor em perseguirà tota la vida. El títol m’ha semblat magnífic, i no el recordo a la prestatgeria dels pares. Jo soc l’antizen. De ben petita algú de l’escola va insinuar que el que a mi em passava es deia esquizofrènia infantil. Era la primera vegada que sentia aquella paraulota. De fet, em va semblar molt complicada de repetir. Vaig mirar d’escriure-la a la pissarra i no me’n vaig sortir. Però pel to que va fer servir la professora de castellà enmig de la classe, després que jo em fotés a cridar dient que no totes les frases tenien subjecte, vaig intuir que allò volia dir que no seria mai una dona tranquil·la, equilibrada ni serena. Més o menys com ella, la professora de castellà que em tenia mania. A casa no hi van donar massa importància, «la nena se’ns puja a la gepa i punt». El psicòleg de l’escola va donar la raó a la professora. Insistia que hi havia un trastorn mental que podia arribar a ser greu, al qual se li sumava una pèrdua progressiva de memòria. Els meus pares van concloure, en una reunió on va baixar el santoral sencer, que tant la professora com el psicòleg de l’escola tenien una tendència malaltissa a buscar noms a allò que tota la vida se n’ha dit rebequeria. O enrabiada puntual sense importància.

      No em van medicar mai ni es va tornar a treure el tema. Van passar directament a les teràpies alternatives. Amb els deures, els meus pares van decidir fer-me un curs accelerat del mètode Kumon: em repetien fins a la sacietat les operacions matemàtiques i els poemes fins que jo era capaç de fer-ho tot de manera mecànica durant no més de cinc minuts. «Assignatura aprovada, assignatura oblidada!», em deia la mare amb aire festiu. Però arribava l’examen i jo no recordava absolutament res. De fet, la meva sensació era la d’estar al menjador amb el llibre i la llibreta, la mare al davant, tot just abans de posar-me a estudiar, i no davant de la prova a classe. Era com si fes passes de gegant cap enrere en un sentit temporal.

      Una tarda de març els meus pares em van dir que aniríem a fer-me un tatuatge. Un tatuatge molt original que només tindria jo. Jo tenia entès que estava prohibit tatuar les criatures, però em van portar a un taller bastant sòrdid amagat en un edifici de pisos de Barcelona. Emocionada pel dibuix nou que duria al meu cos durant tota la vida i que no s’esborraria com els que em solia fer jo amb retoladors, un paio amb els cabells blancs i els ulls blaus em va implantar una mena de pila platejada al dors de la mà mentre em deia que allò m’ajudaria a tenir memòria i que trauria les millors notes de la classe. Des d’aleshores tinc una protuberància de la mida d’un gra d’arròs entre els dits polze i índex.

      Moltes vegades m’he sentit transhumana. Sé que duc una peça d’intel·ligència artificial dins meu i no he gosat mai preguntar a ningú què conté. És cert que ho recordo tot, menys els somnis. Als exàmens no he tornat a tenir mai cap problema. I per anar al supermercat, només haig de mirar una vegada la llista de la compra. Hi va haver una època en què vaig pensar que el meu cos s’havia fos amb un altre món i que, a conseqüència d’això, jo seria immortal. Mig robòtica, pensava que algun dia podria viure a la Lluna o a Mart en una caseta amb jardí. A partir d’aquell dia, els meus pares, cada cert temps, em regalaven un llibre nou i, només llegint-lo una vegada, ja me’l sabia pràcticament de memòria. El meu poder era acollonant. És clar que només em regalaven llibres de Ray Bradbury. La resta, com sempre, era una merda seca.

      Però avui, com deia, he entrat a una llibreria pel meu compte després de molt de temps. El llibreter m’ha fet descompte i m’ha semblat bonic tornar-li el gest quedant-me una estona a la cafeteria que té a fora. He llegit Zen en l’art d’escriure en un parell d’hores i amb un parell de copes de vi amb llenques de parmesà, l’he subratllat per tot arreu i, el més important, he entès que el que de debò dona fruits quan et disposes a escriure són les observacions personals, les fantasies estrafolàries i les idees estranyes. Llegir des de petita em va fer venir ganes d’escriure, com m’ha passat avui amb Bradbury. Sempre he tingut pressentiments. De vegades m’he arribat a fer por. Les meves veus interiors m’han dit moltes vegades que tot era a punt d’acabar. I l’endemà moria un conegut. L’instint de conservació és relatiu. La gent no crida davant la realitat de les coses. Sovint, de fet, s’hi conformen com putos zombis teledirigits.

      Aquesta nit començaré un conte que valdrà la pena. Serà una història on quallin les tres circumstàncies que m’ha descobert Bradbury i que encara no tenia fitxades a la pila platejada de la mà. El meu entusiasme renovat xoca frontalment amb l’opinió generalitzada. Ningú considera que el que jo faig, escriure contes, sigui cap mena de feina seriosa sinó un hobby per evadir responsabilitats. No em veig treballant en una sabateria o en un supermercat. Quan m’agafen les crisis d’ansietat, podria arribar a fer mal a algú. I no m’aturaria ni el mag capcot amb el barret de copalta.

      Els artistes seguim sent ferralla exterminable. I ho som perquè llegim. I si llegim pensem i tenim sentit crític. Això ens fa qüestionar el poder. Si poguessin, ens cremarien vius. Com feien amb els llibres. O amb les bruixes. La cultura està al focus de la indiferència. S’allunya del lleure alienant que se suposa que ens convé per estar quiets, callats i embalsamats. No és una fatiga intel·lectual, en sentit rigorós. Jo ho