QualityLand. Marc-Uwe Kling

una de les últimes bancades, aplaudeix quan els líders del seu partit parlen i protesta quan parla un del Partit de l’Oposició. Totes dues coses les fa somrient amb satisfacció, sense escoltar mai el que diuen.

      Condueix les noies a l’espai per a visitants de la sala de sessions. Des d’allà assenyala l’home que en aquell moment està dret a la tribuna d’oradors.

      —Aquest paio és del Partit de l’Oposició.

      —Des de fa anys —proclama l’orador— QualityLand està en guerra contra els terroristes d’aquell imperi que els nostres mitjans ja només anomenen QuantityLand. QuantityLand 7, per ser exactes. Tenint en compte això, no és en certa manera contraproduent que les nostres empreses d’armament puguin continuar exportant armes a l’enemic? Cal de debò que els nostres soldats siguin massacrats per les nostres pròpies armes?

      A la sala se senten veus discrepants. En Martyn també protesta i amb un gest anima les noies a imitar-lo.

      —Senyor Cantautor —intervé el president del parlament—, he de demanar-li un cop més que s’atingui a la nova identitat nacional. La paraula guerra no és políticament correcta. Se’n diu intervenció de seguretat per la protecció de les rutes comercials i la introducció de matèries primeres. Ja tampoc diem soldats, sinó guardians de la qualitat.

      —Digui’n com vulgui —diu el polític de l’oposició tot retirant-se—. Continua sent el mateix.

      La sessió és interrompuda per l’aparició d’un holograma amb el missatge següent:

      —QualityPartner els ofereix aquest debat parlamentari. QualityPartner: Amor al primer clic.

      Un nou orador puja a la tribuna. És un home alt, bastant corpulent, blanc, de seixanta-set anys, amb la cara arrugada.

      —Teniu sort —diu en Martyn—. Avui parla el nou ministre de defensa en persona! En Conrad Cuiner. Segur que l’heu reconegut.

      El ministre de defensa té en efecte uns índexs de popularitat envejables per a un polític. Abans de la seva feina al gabinet era un cuiner famós de la tele. A més posseeix tot un imperi d’empreses alimentàries. El seu retrat ocupa un lloc destacat en embolcalls de barretes de xocolata, paquets de flocs de cereals i pots de salsitxes. Tots els nens el coneixen.

      —Senyor Cantautor —comença el ministre amb to mordaç—, deixi’m que fiqui cullerada en el tema.

      —Sabíeu que el pare d’en Conrad Cuiner també era un cuiner d’èxit? —revela en Martyn com a curiositat.

      —Au va... —murmura la Tatjana.

      —Vostè sempre troba pèls a la sopa! —exclama el ministre en aquell moment.

      —Almenys lingüísticament el paio encara no s’ha desempallegat de la seva antiga feina —diu la guapa.

      En Martyn somriu.

      —Segons les enquestes —diu—, el senyor Cuiner té moltes possibilitats de convertir-se en el pròxim president. Per desgràcia és de l’Aliança per la Qualitat, però no passa res, perquè segur que aspira a formar una màxima coalició.

      —Senyores i senyors, no vull donar-los gat per llebre —diu en Cuiner—. En la indústria de l’armament ens juguem també milers de llocs de treball. M’agradaria preguntar al senyor Cantautor si pensa donar feina a tota la gent que caldria despatxar si s’apliquessin les seves propostes. Vol ser responsable que tota una generació d’homes joves s’hagi de dir Aturat de cognom?

      Murmuris d’aprovació a la sala.

      —La setmana passada encara opinava ben diferent —exclama en Cantautor des de l’escó.

      —Fals —proclama en Conrad Cuiner—, mentida! A la campanya electoral vaig prometre que limitaria les exportacions d’armes, però si poso els límits més amunt o més avall és cosa meva! No estem en condicions de fer covar l’arròs als terroristes de QuantityLand 7. Si QualityLand no els subministra res, encarregaran les armes en una altra banda! O sigui que seria una estupidesa deixar de tenir la paella pel mànec.

      —Escolteu, escolteu! —crida en Martyn.

      —Per acabar —diu el ministre—. Pot molt ben ser que excepcionalment els nostres guardians de la qualitat rebin l’impacte de les nostres armes de qualitat (no tot és pa i nous), però això és molt millor que no pas rebre l’impacte d’una arma de qualitat inferior. Perquè les nostres armes de qualitat garanteixen una mort de qualitat al màxim de neta, ràpida i digna possible! Sempre dic que si hem d’anar a sopar amb sant Pere, almenys que sigui... —per un moment sembla que es quedi encallat—, almenys que sigui un sopar de qualitat! —S’escura la gola—. A part d’això continuo compromès, i amb mi l’Aliança per la Qualitat en bloc, amb la màxima coalició, i tenim previst mantenir-la també després de les eleccions, naturalment sota el meu lideratge.

      Quan abandona la tribuna, el públic aplaudeix.

      —I ara —diu en Martyn— sentireu el cap del Partit del Progrés, en Tony Secretari-General. Com ja deveu saber, és el nostre candidat a la presidència.

      —I les enquestes li donen uns resultats catastròfics —diu la setciències.

      —Això és irrellevant —diu en Martyn—, perquè el Partit del Progrés també es comprometrà de seguida amb la màxima coalició. Malgrat tot l’enrenou superficial, el món de la política en el fons és molt previsible.

      —Senyores i senyors —diu l’home baixet i robust que s’ha situat darrere el púlpit—, avui vull anunciar-los que, pel que fa a la continuïtat de la màxima coalició... —en aquest punt fa una pausa teatral; quina manera de fer-se l’interessant, pensa en Martyn girant els ulls en blanc— ...el Partit del Progrés ja no s’hi presta —acaba la frase en Tony Secretari-General.

      Per la sala s’escampa un rebombori de desconcert.

      —Som del parer, si em permeten aquesta petita metàfora, que «un excés de Cuiner fa malbé l’escudella». —Rialles a les files del Partit del Progrés. En Martyn també somriu, quan veu riure els seus companys de partit—. Igualment els vull comunicar que per la meva part renuncio a presentar-me com a candidat! —L’agitació s’estén per la sala de plens. La sorpresa és perfecta—. Vull aprofitar l’avinentesa per presentar-los el nou candidat del Partit del Progrés —diu en Tony, que mira cap a la sala i fa un senyal amb el cap a un home ben plantat d’edat indefinida—. John, et faria res acostar-te?

      L’home de cabells castanys, d’aspecte atlètic, s’aixeca i fa el que li demanen.

      En Martyn sent com la noia que ha marcat xiuxiueja:

      —Està per parar un tren!

      —Aquest és el nostre candidat —diu en Tony—. L’anomenem John, John of Us!

      A la sala es fa un silenci sepulcral.

      En John of Us és un androide.

       Cucs de l’orella

       Ara que camines pels carrers de QualityLand, segur que ja t’has fixat que hi ha persones que remuguen entre si aparentment sense auriculars. En contra de la primera impressió, aquestes persones no estan boges. Almenys no totes. La majoria parla amb el seu assistent personal digital, i ho fa per mitjà del que s’anomena un cuc de l’orella. El cuc de l’orella és un minirobot amb forma de cuc, aproximadament de la mida d’una larva de mosca. Es col·loca senzillament al pavelló auricular. Des d’allà el cuc de l’orella s’introdueix tot sol al conducte de l’oïda, on s’ancora a prop del timpà en un vas sanguini, a través del qual s’alimenta de bioenergia. Sense ser destorbat pel soroll de l’entorn,