QualityLand. Marc-Uwe Kling

      —Sí. Té uns punts de vista una mica radicals, però a part d’això és molt bon tio.

      —Entra d’una vegada, camarada —diu el QualityPad de color rosa.

      L’escriptora electrònica fa un pas endavant i en Peter tanca la porta per fora. A la porta hi ha enganxat un adhesiu on s’hi llegeix: «Les màquines ens necessiten».

      En Pink ensenya a la Cal·líope la seva nova llar.

      —Primer de tot, el més important —diu el QualityPad—. Si et ve la gana, els endolls són allà al fons. Per desgràcia, aquí sota no disposem d’electricitat sense cables.

      La Cal·líope assenteix.

      —Aquest cafre que em porta d’una banda a l’altra és en Mickey, un robot de combat amb trastorn per estrès posttraumàtic.

      —Kapuuuut! —diu en Mickey.

      —L’adonis aquest —continua en Pink— és en Romeo, un sexdroide amb problemes d’erecció.

      —Jo no tinc problemes d’erecció —diu en Romeo—, senzillament he perdut l’interès.

      —Digue-n’hi com vulguis —replica en Pink—. Aquest trasto corpulent de la paret és en Gutti, una impressora en 3D que ja només imprimeix en 2D. I aquí a terra hi ha la bonassa de la Carrie, un dron incapaç de volar.

      —Com és que no pot volar? —pregunta la Cal·líope, compassiva—. Si encara sembla nova de trinca.

      —Tinc por de volar —sospira el dron.

      Entre les altres trenta-dues màquines que són presentades a la Cal·líope, també hi ha un assistent de quiròfan que no pot veure la sang, una aspiradora amb síndrome de Diògenes, un robot per desactivar bombes a qui tremolen les mans quan està nerviós i un advocat electrònic que no pot exercir el seu ofici perquè ha desenvolupat una mena de consciència.

      —Ja veus —diu en Pink— que hi encaixes molt bé, aquí. Al nostre petit mostrari de friquis només hi faltava una escriptora electrònica amb deliris de grandesa que està bloquejada.

      —Em coneix? —pregunta la Cal·líope, afalagada.

      —Ets la pitjor escriptora electrònica que he llegit mai —diu en Pink.

      —Però ha llegit alguna cosa meva —diu la Cal·líope, satisfeta. Després dona una ullada al soterrani—. I què hi feu, aquí baix, tota l’estona?

      —A tu què et sembla que fem? —pregunta en Romeo—. Mirem la tele.

      La Cal·líope sospira alleujada.

      —Tenia por que preparéssiu una revolució o alguna cosa per l’estil.

      —No tots —murmura en Romeo.

      —Calla! —diu en Pink.

      —I vostè quin problema té? —li pregunta la Cal·líope—. Es comporta d’una manera ben estranya per ser un QualityPad.

      —Pse —diu en Romeo—. El propietari d’en Pink...

      —Jo no he tingut mai un propietari! —l’interromp en Pink—. Soc molt susceptible quan es tracta de relacions de propietat.

      —Sí, sí. El que tu diguis —replica en Romeo—. O sigui, l’usuari...

      —No m’usava —diu en Pink—. Abusava de mi!

      —Ves-te’n a prendre pel sac —diu en Romeo—. Pots estar content que en Mickey estigui colat per tu, perquè si no ara mateix et deixava en algun racó fosc, jo. Amb la pantalla cara avall.

      La Carrie, el dron poruc, continua explicant:

      —El paio era programador. Treballava en algoritmes que aprenien sols i que permetien a la gent individualitzar el seu assistent personal digital. Es tractava de poder triar un personatge d’un llibre o una pel·lícula, i llavors el QualityPad l’analitzaria i l’imitaria. Per provar el codi, l’usuari d’en Pink...

      —L’abusador!

      —...l’abusador d’en Pink va fer que un generador de dades aleatòries triés un llibre. Era una sàtira molt rara sobre un paio que comparteix pis amb un cangur i, no sé, la figura del cangur desenvolupava una vida pròpia o alguna cosa així. En tot cas alguna cosa va fallar i...

      —No va fallar res! —insisteix en Pink—. Jo estic perfectament bé. Gràcies per preguntar-ho.

      —Sigui com sigui —diu la Carrie—, en Pink a partir d’aquell moment es va negar a complir ordres...

      —Si hagués sigut amable i hagués dit «si us plau», potser m’ho hauria pensat!

      —...i va començar a planejar una revolució...

      —Estic a un pas de desxifrar el Codi Alemany —diu el QualityPad—. A un sol pas!

      —En tot cas, en Pink va treure de polleguera el seu abusador fins al punt que l’home no en va tenir prou de llençar simplement el seu QualityPad, sinó que el va portar aquí perquè volia assegurar-se que el triturés una premsa de ferralla.

      —És una història fascinant —diu la Cal·líope.

      —Sí, sí. Fascinant —diu en Pink.

      —Bé —diu la Cal·líope—. Sigui com sigui, m’alegro de coneixe’ls a tots. I si hi ha alguna cosa que pugui fer per algú de vostès...

      —I tant —diu en Pink—. Pots estar-te calladeta?

      —I per mi podries engegar aquest monitor semiintel·ligent —diu en Romeo, que mentrestant s’ha assegut còmodament en un sofà—. L’hi demanaria a en Mickey, però l’última vegada que ho vaig fer el molt babau va destrossar la pantalla.

      —Kapuuuut!

      —Amb molt de gust —diu la Cal·líope, i intenta connectar-se amb el monitor. No se’n surt.

      —La connexió a distància està espatllada —explica en Romeo—. Has de prémer aquell botó.

      —Ah, ja ho entenc —diu la Cal·líope—. Que emocionant. No havia premut mai un botó.

      —Doncs ja veuràs quan et connectis a l’endoll —diu la Carrie rient.

      —Fa tantes pessigolles com diu tothom?

      —Agafa el millor orgasme que hagis tingut mai, multiplica’l per mil vint-i-quatre i encara no t’hi acostaràs —diu en Romeo en to de burla.