QualityLand. Marc-Uwe Kling

és la qüestió, sinó que QualityCorp només pretén aconseguir un lligam emocional encara més fort dels clients amb els seus productes. Si realment l’objectiu era aquest, almenys amb en Peter no ha funcionat. Sense cap mena de passió, fa un petó al seu QualityPad. Amb un segon petó deixa la propina habitual del trenta-dos per cent. Al cap de vuit segons d’inactivitat, el QualityPad es posa en standby i la pantalla es torna negra. El reflex fosc d’en Peter el mira estúpidament. És una cara blanca i insubstancial. No pas lletja, però insubstancial. Tan insubstancial que en Peter de vegades té la sensació de confondre’s a si mateix amb algú altre. Llavors es pensa, com ara, que un estrany el mira des de la pantalla.

      Davant de la porta ja l’espera un cotxe sense conductor. L’ha cridat en Ningú.

      —Hola, Peter —diu el cotxe—. Vol que el porti a casa?

      —Sí —diu en Peter tot pujant-hi.

      Sense fer més preguntes sobre el trajecte o l’adreça, el cotxe arrenca. Ja es coneixen. O si més no el cotxe coneix en Peter. Una pantalla mostra a en Peter el nom del cotxe. Es diu Carl.

      —Fa un bon dia, oi? —pregunta en Carl.

      —Suprimir conversa intranscendent —diu en Peter.

      —Aleshores faré sonar les millors balades de rock de tots els temps per distreure’l —diu el cotxe, i posa música.

      Ja fa vint-i-tres anys que en Peter escolta balades de rock. Tota la seva vida.

      —Apaga això, sisplau —diu.

      —Amb molt de gust —diu el cotxe—. He de reconèixer que no comparteixo gens ni mica aquesta fal·lera seva.

      —Ah no? —pregunta en Peter—. Què t’agrada, doncs?

      —Bé, quan viatjo sol escolto sobretot música industrial —diu el cotxe.

      —Posa-me’n algun tema.

      La «cançó» que retruny just després als altaveus encaixa molt bé amb la mala lluna d’en Peter.

      —La música està bé —li diu al cap d’una estona a en Carl—. Però podries parar de cantar-hi a sobre, sisplau?

      —Sí, és clar —diu el cotxe—. Disculpi. Se m’ha encomanat el ritme.

      En Peter es posa còmode. El cotxe és espaiós i confortable. En Peter es permet una tarifa plana de mobilitat per a una classe de cotxes que en realitat no s’hauria de permetre. Un dels seus amics avui ha fet broma dient que en Peter probablement pateix la crisi del quart de vida. L’amic parlava com si en Peter s’hagués comprat un cotxe! Però només els superrics, la gent vulgar i els macarres es mouen amb vehicle propi. Tots els altres recorren a les enormes flotes de cotxes sense conductor de les companyies de mobilitat. «El millor dels cotxes sense conductor», deia sempre el pare d’en Peter, «és que no cal buscar aparcament». Tan bon punt has arribat a la teva destinació, simplement baixes de l’automòbil, que continua el seu camí i fa el que fan els cotxes quan no se senten observats. Segurament se'n va a omplir el dipòsit a qualsevol banda.

      De sobte en Carl frena en sec. Són a tocar la vorera prop d’una gran cruïlla.

      —Em sap molt greu —diu el cotxe—, però les noves directives de les assegurances han catalogat el seu barri com a massa perillós per a cotxes sense conductor de la meva categoria. Sens dubte entendrà que li demani que baixi aquí.

      —Com? —pregunta eloqüentment en Peter.

      —De fet ja ho hauria de saber —diu en Carl—. Fa 51,2 minuts ha rebut les noves condicions de la seva tarifa plana. No s’ha llegit el contracte? —En Peter no diu res—. En qualsevol cas les ha acceptat —diu el cotxe—. Però estic segur que s’alegrarà que hagi triat per a la seva comoditat un punt fronterer que li permetrà, a la seva velocitat mitjana, arribar a casa a peu en tan sols 25,6 minuts.

      —Fantàstic —diu en Peter—. Realment fantàstic.

      —Ho ha dit en to irònic? —pregunta el cotxe—. He de reconèixer que de tant en tant tinc problemes amb el meu detector d’ironia.

      —Costa de creure.

      —Això ha sigut irònic, oi? —pregunta el cotxe—. Llavors la seva alegria d’abans tampoc no era de debò, no és cert? No té ganes de caminar? Si vol puc cridar-li un cotxe de qualitat inferior que respongui a la nova catalogació del seu barri. Podria tenir un cotxe d’aquesta mena aquí mateix en 6,4 minuts.

      —Per què s’ha canviat la catalogació?

      —No se n’ha assabentat? —pregunta en Carl—. Els atacs a cotxes sense conductor s’han multiplicat a la seva zona. Bandes de joves a l’atur es diverteixen hackejant el sistema operatiu de col·legues meus. Destrueixen el xip de localització i els esborren el sentit de l’orientació. És terrible. Els pobres diables condueixen dia i nit d’una banda a l’altra, de manera caòtica i sense direcció, com cotxes zombis. I si per casualitat els enxampen, acaben convertits en ferralla a causa de les lleis de protecció del consum. Un destí horrible. Sens dubte deu saber que des de les lleis de protecció del consum està estrictament prohibida qualsevol mena de reparació.

      —Sí, ja ho sé. Gestiono una petita premsa de ferralla.

      —Oh —diu el cotxe.

      —Oh —diu en Peter.

      —Així comprèn sens dubte la meva situació.

      En Peter obre la porta sense dir res.

      —Ara valori’m, si us plau —diu el cotxe.

      En Peter baixa del cotxe i tanca la porta. L’automòbil encara es queixa una mica, perquè no ha obtingut cap valoració, però finalment ho deixa córrer i es posa en marxa per anar a trobar el següent client.

      En Ningú guia en Peter pel camí més ràpid. La casa d’en Peter és una botiga d’objectes de segona mà, petita i llardosa, amb una premsa de ferralla; viu i treballa allà mateix. Es va fer càrrec de la botiga fa dos anys, quan la va heretar del seu avi, i des de llavors pràcticament només n’ha tret prou per pagar el lloguer. Quan ja només li falten 819,2 metres per arribar a casa, de sobte en Ningú diu:

      —Compte, Peter. A la pròxima cantonada hi ha quatre joves amb antecedents penals per actes violents. Li recomano fer una petita marrada.

      —Potser aquests quatre nois només han muntat una paradeta per vendre llimonada feta per ells —diu en Peter.

      —És improbable —diu en Ningú—. Les probabilitats que sigui així són...

      —D’acord, d’acord —diu en Peter—. Fem marrada.

      En el moment exacte que en Peter arriba a casa, es presenta un dron de TheShop. En Peter ja fa temps que no s’estranya d’aquesta mena de casualitats. No són casualitats. Les casualitats ja no existeixen.

      —Peter Aturat —diu el dron alegrement—. Vinc de TheShop, l’empresa d’enviament a domicili més popular del món, i tinc una bonica sorpresa per a vostè.

      En Peter agafa el paquet que li ofereix el dron tot rondinant. No ha encarregat res. Des que existeix OneKiss, ja no és necessari. OneKiss és un servei prèmium de TheShop i el projecte preferit del llegendari fundador de la companyia, Henryk Enginyer. Qui es dona d’alta a OneKiss simplement amb un petó al seu QualityPad, a partir d’aleshores rep a casa tots els productes que vol tenir conscientment o inconscientment, sense haver-los d’encarregar. El sistema calcula per iniciativa pròpia què vol cada client i quan ho vol. El primer eslògan de TheShop ja era: «Sabem el que vols». A hores d’ara ja no ho posa en dubte ningú.

      —Obri el paquet de seguida —proposa el dron—. Sempre em produeix un gran plaer poder presenciar l’alegria dels meus clients. Si ho desitja, puc penjar un vídeo d’unboxing a la seva pàgina d’Everybody.

      —No