Frankissstein. Jeanette Winterson

      Mary? Què en dius? (Byron em va somriure.)

       Què en dic jo?

      Però els cavallers se servien més vi.

      Què en dic jo? (A mi mateixa em dic...) No vaig conèixer la meva mare. Va morir quan jo vaig néixer i la pèrdua va ser tan absoluta que no la vaig sentir. No era una pèrdua fora meu, com passa quan perdem algú que coneixem. En aquest cas hi ha dues persones. Una que ets tu i una que no ets tu. Però en el part no hi ha la dicotomia jo / no jo. La pèrdua era dins meu perquè jo havia estat dins d’ella. Vaig perdre alguna cosa de mi mateixa.

      El pare, com que m’havia quedat sense mare, va fer tot el que va poder per cuidar-me de petita i ho va fer donant amb prodigalitat a la meva ment el que no podia donar al meu cor. No és un home fred; és un home.

      La mare, amb tota la seva genialitat, era la llar del seu cor. La mare era el lloc on ell s’estava perquè les flames li escalfessin la cara. Ella no deixava mai de banda la passió i la compassió naturals d’una dona, i ell em va explicar que moltes vegades, quan estava cansat del món, els braços de la mare envoltant-lo eren millor que cap llibre escrit fins llavors. I jo ho crec tan ferventment com crec en els llibres encara no escrits, i em nego a haver de triar entre la ment i el cor.

      El meu marit pensa com jo. Byron opina que la dona és nascuda de l’home —de la seva costella, de la seva argila—, i a mi em sembla insòlit que un home tan intel·ligent com ell pensi això. És estrany que aprovis la història de la creació que llegim a la Bíblia si no creus en Déu, li vaig dir. Ell somriu, arronsa les espatlles i explica: És una metàfora de les diferències entre homes i dones. Fa mitja volta, convençut que ho he entès i que aquí acaba la qüestió, però jo continuo i el faig tornar quan se’n va coixejant com un déu grec. No podríem consultar-ho al doctor Polidori, aquí present, que com a metge deu saber que des de la història de la creació cap home viu ha donat a llum una criatura vivent? Sou vosaltres, senyor, qui sou fets per nosaltres.

      Els cavallers van riure amb indulgència. Em respecten fins a cert punt, però ja hem arribat a aquest punt.

      Parlem del principi que dona vida, diu Byron, a poc a poc i amb paciència, com si parlés amb una nena. No la terra, no el llit, no el recipient, sinó la guspira de la vida. La guspira de la vida és mascle.

      D’acord!, va dir Polidori, i evidentment, si dos homes es posen d’acord, això ha de ser prou perquè una dona ho deixi córrer.

      Tanmateix, m’agradaria tenir un gat.

      Vermicelli, va dir Shelley més tard, al llit amb mi. Els homes han donat vida a un tros de vermicelli. Estàs gelosa?

      Jo li acariciava els braços llargs i prims, i tenia les cames sobre les seves, llargues i primes. Es referia al doctor Darwin, que sembla que havia trobat alguna prova de moviment voluntari en un tros de vermicelli.

      Ara em prens el pèl, vaig dir jo... tu, un bípede bifurcat que mostra determinats senyals de moviment involuntari a la intersecció del tronc i la bifurcació.

      Què és?, va dir suaument, besant-me els cabells. Li reconec la veu quan comença a torbar-se així.

      La teva verga, vaig dir jo, agafant-l’hi amb la mà mentre cobrava vida.

      Això és més sòlid que el galvanisme, va dir ell. I hauria preferit que no ho digués, perquè em va distreure i em vaig posar a pensar en Galvani i els seus elèctrodes i granotes saltadores.

      Per què has parat?, va preguntar el meu marit.

      Com es deia? El nebot de Galvani. El llibre que tens a casa.

      Shelley va sospirar. Tanmateix, és el més pacient dels homes: Un relat dels darrers avenços en galvanisme amb una sèrie d’experiments curiosos i interessants duts a terme davant dels Comissionats de l’Institut Nacional Francès, i repetits posteriorment a les sales anatòmiques de Londres. Al qual s’afegeix un apèndix que conté els experiments duts a terme en el cos d’un malfactor executat a Newgate... 1803.

      Sí, aquest, vaig dir jo, recuperant el vigor encara que el meu ardor havia ascendit cap al cervell.

      Amb un moviment delicat, Shelley em va fer rodolar d’esquena i va obrir-se pas dins meu; un plaer que no vaig declinar.

      Tenim aquí tota la vida humana per fer el que ens plagui amb els nostres cossos i el nostre amor, va dir. Què ens importen les granotes i els vermicelli? Què ens importen les ganyotes, els cadàvers que es mouen i els corrents elèctrics?

      Oi que en el llibre deien que va obrir els ulls? Aquell criminal?

      El meu marit va tancar els ulls. Es va posar tens i va disparar dins meu el seu desvari per trobar-se amb el meu, i vaig girar el cap per mirar per la finestra on la lluna penjava com un fanal en un cel breu i clar.

       De què sou fet, de quins rars elements,

       que tal número d’ombres us corona?

      Sonet cinquanta-quatre, va dir Shelley.

      Sonet cinquanta-tres, vaig dir jo.

      Estava esgotat. Jèiem plegats mirant per la finestra el desplaçament dels núvols que acceleraven la lluna.

       I sou presents en tot el que és gentil.

      El cos de l’amant gravat al món. El món gravat al cos de l’amant.

      A l’altre costat de la paret, el so de Lord Byron llancejant Claire Clairmont.

      Quina nit de lluna i estels. La pluja ens havia impedit aquests espectacles i ara ens semblaven més meravellosos. La llum queia sobre la cara de Shelley. Que pàl·lid que està!

      Li vaig dir: Creus en fantasmes? De debò?

      Sí, va dir, perquè com pot ser que el cos sigui l’amo de l’esperit? El nostre coratge, el nostre heroisme, sí, fins i tot els nostres odis, tot el que fem que dona forma al món... és el cos o l’esperit? És l’esperit.

      Vaig pensar-hi i vaig contestar: Si un ésser humà aconseguís mai reanimar un cos, per mitjà del galvanisme o d’algun altre mètode encara per descobrir, l’esperit tornaria?

      No ho crec, va dir Shelley. El cos s’esgota i s’ensorra. Però el cos no és la veritat del que som. L’esperit no tornarà a una casa en ruïnes.

      Com t’estimaria, estimat, si no tinguessis cos?

      És el meu cos el que estimes?

      I com puc dir-li que me’l quedo mirant quan dorm, quan té la ment tranquil·la i els llavis silenciosos, i que el beso pel cos que estimo?

      No puc dividir-te, vaig dir.

      Em va envoltar amb els seus llargs braços i em va bressolar sobre el nostre llit humit. Va dir: M’agradaria, si pogués, quan el cos se m’esgoti, projectar la meva ment en una roca, un corrent o un núvol. La meva ment és immortal... tinc la sensació que ho és.

      Els teus poemes, vaig dir. Ells són immortals.

      Potser, va dir ell. Però alguna cosa més. Com puc morir? És impossible. Tanmateix, he de morir.

      Que tendre que és als meus braços! Que lluny que és de la mort!

      Ja has pensat en el teu relat?, va dir.

      No em surt res quan m’hi conviden i no tinc el poder de la imaginació, vaig contestar.

      Els morts o els morts vivents?, va dir ell. Un fantasma o un vampir: què triaries?

      Què és el que et faria més basarda?

      Hi va rumiar un moment, repenjat sobre el colze per mirar-me, amb la cara tan a prop meu que podia respirar el seu alè. Va dir: Un fantasma, per més que tingui un aspecte espantós i cadavèric, per més que el que expressi sigui terrible, m’infondria respecte però no m’aterriria, perquè en altres temps