Frankissstein. Jeanette Winterson

la nit sèiem tots al voltant del foc que fumejava i parlàvem de tot el que era sobrenatural.

      A Shelley el fascinen les nits amb llum de lluna i la visió sobtada de les ruïnes. Creu que cada edifici conté una empremta del passat, com una memòria, o uns records, que poden ser alliberats en el moment adequat. Però quin és el moment adequat? L’hi vaig demanar, i ell es va preguntar si el temps en si depèn dels que coincideixen en el temps. Si el temps ens fa servir com a canals per al passat... sí, deu ser això, va dir, igual que algunes persones poden parlar amb els morts.

      Polidori no hi està d’acord. Els morts ja no hi són. Si tenim ànimes, no tornen. El cadàver a la taula d’autòpsies no té esperança de resurrecció, ni en aquest món ni en el que ve.

      Byron és ateu i no creu en la vida després de la mort. Ens turmenta la idea de nosaltres mateixos, diu, i això és prou per a qualsevol home.

      La Claire no va dir res perquè no té res a dir.

      El criat ens va portar vi. És alleujador tenir un líquid que no sigui aigua.

      Som com els ofegats, va dir Shelley.

      Vam beure el vi. Les ombres projecten un món a les parets.

      Aquesta és la nostra arca, vaig dir, poblada per nosaltres, surant, esperant que les aigües es calmin.

      De què us imagineu que parlaven, a l’arca, va dir Byron, allà tancats amb aquella fortor calenta d’animal? Creien que tota la terra jeia sota una capa d’aigua, com el fetus a l’úter?

      Polidori va interrompre amb excitació (és molt propi d’ell interrompre amb excitació). A l’escola de medicina tenia una filera de fetus en diversos estadis de gestació, tots avortaments; els dits dels peus i de les mans enroscats contra l’inevitable, els ulls clucs contra la llum que no veurien mai.

      La llum es veu —vaig dir jo—; la pell de la mare tibant sobre el nen que creix deixa entrar llum. Es giren amb joia cap al sol.

      Shelley em va somriure. Quan estava prenyada d’en William, Shelley s’agenollava quan jo seia a l’espona del llit i m’agafava el ventre amb les mans com si fos un llibre rar que no havia llegit.

      Això és el món en petit, deia. I aquell matí, oh, ho recordo, sèiem plegats al sol i vaig sentir que el nadó donava puntades de peu de joia.

      Però Polidori és metge, no mare. Veu les coses de manera diferent.

      El que anava a dir, va dir, una mica ressentit per la interrupció (com els sol passar als que interrompen), el que anava a dir era que, tant si tenim ànima com si no, el primer moment de consciència és un misteri. On és la consciència, a l’úter?

      Els nens són conscients abans que les nenes, va dir Byron. Jo li vaig preguntar què li feia pensar això. Va contestar: El principi masculí és més diligent i més actiu que el principi femení. Això ho observem a la vida.

      Observem que els homes subjuguen les dones, vaig dir. Jo tinc una filla, va dir Byron. És dòcil i passiva.

      L’Ada només té sis mesos! I pràcticament no l’has vist des que va néixer! Quina criatura, mascle o femella, fa res més que dormir i xuclar, quan neix? Això no té res a veure amb el sexe; és la biologia!

      Ah, va dir Byron, jo em pensava que seria un nen gloriós. Si haig d’engendrar nenes, només confio que es casin bé.

      No hi ha res més a la vida que el matrimoni?, vaig preguntar jo.

      Per a una dona?, va dir Byron. Res més. Per a un home, l’amor és una cosa a part de la seva vida. Per a una dona, és tota la seva existència.

      La meva mare, Mary Wollstonecraft, no hi estaria d’acord, vaig dir jo.

      Però va intentar matar-se per amor, va dir Byron.

      Gilbert Imlay. Un encant d’home. Un oportunista. Un mercenari. Un home d’esperit volàtil i comportament previsible (per què és així tan sovint?). La mare va saltar d’un pont a Londres i les faldilles van fer de paracaigudes del cos que queia. No va morir. No, no va morir.

      Això va ser més tard. Quan em va donar a llum.

      Shelley va adonar-se que el comentari m’havia ferit i molestat. Quan vaig llegir el llibre de la teva mare, va dir Shelley mirant a Byron, no a mi, em va convèncer.

      Vaig estimar-lo per això —llavors i ara—, m’ho va dir per primer cop quan jo era una joveneta de setze anys i filla orgullosa de Mary Wollstonecraft i William Godwin.

      Mary Wollstonecraft: Vindicació dels drets de la dona, 1792.

      L’obra de la teva mare, va dir Shelley a la seva manera tímida i segura, l’obra de la teva mare és notable.

      Tant de bo jo pogués fer alguna cosa per ser digna del seu record, vaig dir.

      Per què desitgem deixar algun senyal darrere nostre?, va dir Byron. És només vanitat?

      No, vaig dir, és esperança. Esperança que un dia hi hagi una societat humana que sigui justa.

      Això no passarà mai, va dir Polidori. Si no és que eliminem tots els éssers humans i comencem de nou.

      Eliminar tots els éssers humans, va dir Byron; sí, per què no? I així tornem a la nostra arca que flota. Déu va tenir la idea encertada. Tornar a començar.

      Tanmateix en va salvar vuit, va dir Shelley, perquè el món ha de ser poblat.

      Nosaltres mateixos som com una petita meitat d’arca, no?, va observar Byron. Nosaltres quatre en el nostre món d’aigua.

      Cinc, va dir la Claire.

      Me n’havia oblidat, va dir Byron.

      Hi haurà una revolució a Anglaterra, va dir Shelley, com n’hi ha hagut als Estats Units, i a França, i després tornarem a començar de veritat.

      I com evitarem el que ve després de la revolució? Hem estat testimonis del problema francès en els nostres temps. Primer el Terror, on cada home esdevé un espia contra el seu veí, i després el tirà. Napoleó Bonaparte... és preferible a un rei?

      La Revolució Francesa no va aportar res al poble, va dir Shelley, i per això busquen un home fort que assegura que els donarà el que no tenen. Ningú no pot ser lliure si primer no s’alimenta.

      Creieu que si tothom tingués prou diners, prou feina, prou oci, prou coneixement, si ningú no estigués oprimit pels qui té al damunt, o temorós dels qui té a sota, la humanitat podria perfeccionar-se? Byron ho va preguntar amb aquell to negatiu tan típic d’ell, arrossegant les paraules, segur de la resposta, i vaig començar a agafar-li mania.

      Jo ho crec!, vaig dir jo.

      Jo no!, va dir Byron. La raça humana cerca la seva pròpia mort. Correm cap al que ens fa més por.

      Vaig fer que no amb el cap. Ara, en aquella arca nostra, em trobava en terra ferma. Són els homes els que cerquen la mort, vaig dir. Si un sol de vosaltres portés una vida a dins durant nou mesos i veiés morir la criatura en néixer, a la infantesa, de gana o de malaltia, o, poc després, a la guerra, no buscaríeu la mort de la manera que la busqueu.

      Tanmateix la mort és heroica, va dir Byron. I la vida no ho és.

      He sentit dir, va interrompre Polidori, he sentit, que alguns de nosaltres no morim, sinó que vivim, vida després de la vida, a la sang d’altres. Fa poc van obrir una tomba a Albània i el cadàver, tot i ser de fa cent anys, sí, cent anys (va fer una pausa perquè ens en meravelléssim), estava perfectament conservat, amb sang fresca visible a la boca.

      Per què no escrius aquesta història?, va dir Byron. Es va aixecar i va servir vi del gerro. Quan hi ha humitat va més coix. El seu rostre atractiu estava animat. Sí, tinc una idea: si hem de quedar-nos aquí com a membres de l’arca, cadascun de nosaltres podria escriure un relat sobrenatural. El teu, Polidori, podria ser sobre