Frankissstein. Jeanette Winterson

      M’agradaria dir alguna cosa més sobre l’ànima, va dir Shelley.

      Byron va grunyir. Polidori va estossegar. La Claire va clavar amb agressivitat l’agulla al seu coixí.

      Els meus pensaments, però, eren en una altra banda. D’ençà que havia pensat el relat que volia explicar, hi estava molt concentrada. La figura que sotjava els meus pensaments excloïa altres preocupacions. La meva ment es trobava en una mena d’eclipsi. Haig de tornar a l’ombra monstruosa que se’m va encreuar.

      Els vaig deixar amb la seva discussió i metafísica i vaig pujar al meu escriptori amb un gerro de vi. El vi negre alleuja el mal de la humitat.

      Per mor de la meva història, tinc el desig de pensar què és el que té l’home que ens distingeix de la resta de la biologia. I què ens distingeix de les màquines?

      Amb el meu pare vaig visitar una fàbrica de Manchester. Vaig veure que les desgraciades criatures esclavitzades per les màquines feien uns moviments tan repetitius com les màquines. Només se’n distingien per la seva infelicitat. La gran riquesa de les fàbriques no és per als treballadors sinó per als amos. Els humans han de viure en la misèria per ser la ment de les màquines.

      El meu pare em va fer llegir Leviatan de Hobbes quan era jove. Ara soc aquí, asseguda, amb la ploma a la mà, i em venen al cap Hobbes i la seva conjectura. Escriu:

       Si la vida no és sinó un moviment de membres el principi dels quals es troba en alguna part principal de si mateixos, per què no podríem dir que tots els autòmats (artefactes que es mouen a si mateixos per mitjà de ressorts i rodes, com ho fa un rellotge) tenen una vida artificial?

      Em pregunto: què és la vida artificial? Els autòmats no tenen intel·ligència; no són sinó mecanismes de rellotgeria. La vida biològica, fins i tot l’ésser més desgraciat, té prou intel·ligència per munyir una vaca, dir un nom, saber quan plourà i quan no, reflexionar, potser, sobre la seva existència. Tanmateix, si els autòmats tinguessin intel·ligència... seria suficient per dir que són vius?

      Shelley em fa millorar el grec i el llatí que sé. Jaiem al llit, ell despullat, amb la mà a la meva esquena, el llibre al coixí. Em besa el coll mentre aprenem nou vocabulari. Tot sovint ens interrompem per fer l’amor. Estimo el seu cos. No m’agrada que tingui tan poca cura d’ell mateix. Es pensa realment que res tan animal com la matèria pot oposar-se a ell. Però està fet de carn i d’escalfor. Jo poso el cap sobre el seu pit estret per escoltar el seu cor.

      Estem llegint junts Les metamorfosis d’Ovidi.

      Itàlia està plena d’estàtues d’homes bells. Homes que estan drets i tenen sacsons al cos. Besar-ne un? Portar-lo a la vida?

      Jo he tocat aquestes estàtues, el marbre fred, la pedra austera. I n’he abraçat una i he pensat en la forma sense la vida.

      Shelley em va llegir el que explica Ovidi de l’escultor Pigmalió, que es va enamorar de l’estàtua que havia esculpit ell mateix. Tan enamorat estava de la seva creació que les dones no li deien res. Va pregar a la deessa Atena que pogués trobar un amant viu tan bell com la forma sense vida al seu taller. Aquella nit, va besar els llavis del jove que havia creat. A penes creient el que sentia, va sentir que el jove li tornava el bes. La pedra freda es va escalfar.

      I hi ha alguna cosa més... Gràcies als bons oficis de la deessa, el jove va adoptar forma de femella: una doble transformació, de sense vida a la vida i de mascle a femella. Pigmalió s’hi va casar.

      Shakespeare devia tenir aquesta imatge al cap al final de Conte d’hivern quan l’estàtua d’Hermione cobra vida, va dir Shelley. Fa un pas endavant. Abraça el seu marit, Leontes, el tirà. Per culpa dels seus crims, el Temps s’havia convertit en pedra, i ara, amb el seu moviment, el Temps torna a fluir. Allò que s’ha perdut es troba.

      Sí, vaig dir jo. El segon d’escalfor. Besar els llavis i trobar-los calents.

      Els llavis estan calents després de la mort, va dir Shelley. Qui no jau al costat de l’estimat tota la nit mentre el cos es refreda? Qui no sosté el cos als seus braços, delerós de conferir-li escalfor i reanimar el cadàver? Qui no es diu a si mateix que això és només l’hivern? Que al matí segurament sortirà el sol?

      Moure’l cap al sol, vaig dir jo (no sé per què).

      Vida artificial. L’estàtua es desperta i camina. Però i la resta? Existeix allò que s’anomena intel·ligència artificial? El mecanisme de rellotgeria no té pensaments. Què és l’espurna de la ment? Pot ser feta? Podem fer-la nosaltres?

       De què sou fet, de quins rars elements,

       que tal número d’ombres us corona?

      Les ombres enfosquien els racons de l’habitació. Jo reflexionava sobre la naturalesa de la meva pròpia ment. Tanmateix, quan el meu cor s’aturi, també s’aturarà la ment. Cap ment, per bona que sigui, no dura més que el cos.

      El meu pensament va tornar al viatge que havia fet amb Shelley i la Claire, que torna a aquesta història com un punt de llibre... que no marca el text, però sí alguna cosa.

      Jo estava a punt de fugir amb Shelley i la Claire va decidir que no podia quedar-se sola, per això vam resoldre marxar tots junts sense que se n’assabentessin el pare ni la madrastra.

      He d’afegir que, després de la mort de la mare, el pare no sabia estar-se sol i ben aviat es va tornar a casar: amb una dona normal i corrent sense gens d’imaginació però que sabia cuinar. Amb ella va venir la seva filla Jane, que de seguida va esdevenir una pupil·la apassionada dels escrits de la meva mare morta i, amb el temps, va canviar-se el nom per dir-se Claire; jo no ho vaig desaprovar. Per què no podia fer una nova versió d’ella mateixa? Què és la identitat sinó el nom que li posem? Jane/Claire actuava com a intermediària entre Shelley i jo quan el pare va començar a sospitar. Tant Shelley com jo ens l’estimàvem molt, i així, quan va arribar el moment de deixar Skinner Street, vam decidir que marxaríem junts.

      Estels al cel com oportunitats incomptables.

      A les quatre de la matinada. Sabatilles de feltre als peus, les botes a la mà per no despertar el pare, tot i que quan pren làudan per a la malària dorm profundament.

      Vam córrer per carrers on el món començava a despertar-se.

      Vam arribar a l’autobús. Shelley ja hi era, pàl·lid i caminant amunt i avall, un àngel sense ales.

      Em va abraçar, va amagar el rostre entre els meus cabells i va murmurar el meu nom. Vam carregar les nostres modestes bosses però, de cop i volta, i, en un atac de consciència, vaig fer mitja volta i vaig córrer cap a casa per deixar una nota al pare a la lleixa de la llar de foc. M’enganyo. No podia trencar-li el cor sense dir-li que li estava trencant el cor. Vivim per la llengua.

      El gat se m’enroscava entre les cames.

      I després vaig tornar a marxar, corrent, corrent, amb el barret caigut fins al clatell i l’alè sec a la boca.

      Ansiosos i exhausts, vam marxar tan aviat com vam poder, cap a Dover, marejats sota les veles d’una barca que ens va portar a Calais: la primera nit als seus braços en una habitació folrada d’un hostal fosc amb el sotragueig dels carros de ferro sobre les llambordes i el meu cor bategant a més volum que el ferro i les rodes.

      Això és una història d’amor.

      Podria afegir que la meva madrastra de seguida ens va seguir, suplicant a la Jane / Claire que tornés. Em penso que estava contenta de deslliurar-se de mi. Shelley caminava amunt i avall amb totes tres i per separat, parlant de l’amor i la llibertat. No crec que ella el cregués, però finalment va quedar esgotada i ens va acomiadar. Ell s’havia imposat. Érem a França, la llar de la revolució. Què podia sortir malament?

      Va resultar que moltes coses podien sortir malament.

      Els viatges no eren fàcils. No teníem roba. París era brut i car.