L'ombra de la veritat. Mònica Arias Llorens

de manobre. La majoria de cases de pedra i formigó havien estat construïdes per ell i per altres paletes de la població. Era molt apanyat i tenia vocació per aquella feina però, amb el pas del temps, sentia que s’havia de reciclar perquè la musculatura i els ossos de la columna començaven a patir contractures i pinçaments importants. Diverses vegades s’havia herniat amb gestos bruscos i força improcedents però el deure era el deure i s’havia de guanyar les garrofes com fos en una època en què les famílies vivien de la sembra i collita d’hortalisses i verdures del camp.

      L’Eusebi era un pencaire de mena i, durant el temps de solteria, el seu refugi era mantenir-se sempre en actiu amb propostes de noves edificacions que, en pobles veïns, s’havien aprovat per l’Ajuntament de la comarca en conveni amb el Consorci de l’Habitatge. S’ha de reconèixer que el seu fons d’estalvis era, en trets generals, insuficient, poc ajustat per mantenir tota una família.

      Ell i la Sofia s’havien plantejat la possibilitat de tenir un fill però la fecundació mai es produïa. L’Eusebi s’havia fet la prova de la fertilitat perquè era ben cert que havien provat diversos recursos però tots eren fallits: Dates específiques de calendari, les posicions lunars i, fins i tot, provar-ho sense l’ús de mètodes anticonceptius. En canvi, la sort no s’insinuava. La Sofia sentia que era una dona fracassada.

      Ella, de fet, treballava a hores convingudes com a minyona de la llar. Havia nascut i crescut a Bellver de la Cerdanya i, durant la seva joventut, moltes famílies, que vivien en domicilis particulars la referenciaven com a dona hiperactiva en les tasques de neteja. No hi havia cap dubte que les enraonies populars no tergiversaven l’evidència. La Sofia, podríem dir col·loquialment, era com un cul de jaumet: ràpida, molt inquieta, tabalot, esverada quan la feina trucava a la porta però, paradoxalment, eficient, productiva, afanyosa i molt primmirada. Sempre revisava amb cura que tot quedés llustrós, abrillantat i relluent com una patena. Tenia un xic d’obsessiva, l’Eusebi sempre li deia. Havia de retocar i fer un repàs exhaustiu de tot el que endreçava i n’extreia la pols més visible però era incapaç de rectificar. La Sofia sabia que aquesta mania podia arribar a tenir un component un tant malaltís i tant l’Eusebi com les famílies per les quals cobrava un sou com a mestressa domèstica podien perdre la paciència i posar-la en sobre avís perquè fos capaç de alentir el ritme de treballar que, per ella, era intensiu i sempre cíclic.

      El desig de tenir criatures amb l’Eusebi l’incentivava, ja que volia demostrar-se a si mateixa que li sobrava valia per educar un fill i entregar-se de ple a inculcar-li preceptes d’higiene i altres mètodes de prevenció per evitar contreure malalties si el nen seguia una dieta alimentària regular, variada en nutrients i, per tant, pròpiament saludable. Els àpats, per la Sofia, eren sagrats i no es podien descuidar a la lleugera. L’Eusebi era més permissiu en aquest aspecte, però la seva dona havia de ser un protocol d’horaris estricte. A les set del matí, un esmorzar copiós, a la una del migdia un dinar encara més abundant en ingredients i, com a molt tard, a les set s’havia de sopar. El fill mitjà dels Ribó a vegades se’n feia un fart.

      L’Eusebi, abans d’obrir la botiga de productes lactis a Hostalets, un cop casat amb la Sofia, estava acostumat a saltar-se les regles del joc. Al poble de Sant Bartomeu, amb els pares, les menjades solien fer-se en família, però els mancava el rigor que la Sofia imposava a taula. És veritat que en Maurici sempre volia que els dinars i sopars fossin com petites assemblees populars, en què els comensals s’havien de reunir per poder exposar i aportar impressions i opinions i, així, compartir amb la resta anècdotes pròpies o notícies originades a partir dels mitjans de comunicació.

      Abans que els tres fills dels Ribó contraguessin matrimoni, la taula de la casa pairal era similar a una jornada de celebració amb molt d’engrescament i espontaneïtat verbal. Tot i que les converses es destapaven a dojo, com el tap del porro de vi que espetega sense fre, la família Ribó tenia una forma de parlar molt categòrica. Els fills tractaven els pares de vós; la dosi del respecte era molt dosificada i, com a conseqüència, un distanciament en el tracte regnava els moments de tertúlia entre els integrants. Els debats eres distesos, amb un clima d’afinitat en aparença, però l’Eusebi i en Robert es mostraven mil vegades més reticents que la Paulina. Les seves veus emmascaraven secrets, reflexions, idees, objectius que sempre quedaven arraconats, sense poder-se revelar. Una tibantor bastant descarada precedia cada trobada en aquella família, tot i que la senzillesa i la comunió procuraven amb èxit ressaltar les posades en comú.

      Capítol 2

      En Maurici tenia una ideologia molt patriòtica. Ell es veia com el cap de família, el pilar que havia de sostenir la comunitat de convivència. La Rosalia només podia ajudar en els compromisos de la llar però, el cap de la presidència, havia de ser l’home, el mascle, el patriarca suprem.

      Quan es varen casar l’any 1942 les cartes es varen abocar instantàniament damunt la taula. La Rosalia es faria càrrec de la residència; seria una mena de muller que faria d’assistent domèstica amb un paper servicial i de sotmetiment en relació al seu marit. Tan aferrats eren aquells dogmes sexistes que trencaven qualsevol ocasió d’afavorir la igualtat de gènere, ja que en Maurici veia a la dona com un cert objecte rendit a l’esclavatge i a la dedicació més totalitària a satisfer les necessitats dels cònjuges, en tots els vessants que incloguessin l’aliança matrimonial. Rosalia, sis-plau, ves a buscar la panera; que t’has descuidat les llesques a taula; corda’m les botes per anar a fer les feines de camp; caldeja’m el bany que em vull anar a dutxar... Les ordres d’en Maurici semblaven un bombardeig pirotècnic on les paraules espurnaven de la boca com un ventall explosiu sense control.

      La Rosalia per la seva part, ja estava habituada a ser utilitzada com una titella, teledirigida i delegada, sense cap intenció de sedició, tot i que se sentia masses cops subestimada.

      L’època en què el règim falangista del general Franco es proclama vencedor a les fronteres i a l’interior de la Península Ibèrica no beneficiava a què els matrimonis fossin de lliure elecció. La dona era contemplada amb uns binocles com un objecte de desig que s’havia de folrar, entapissar, camuflar per no tenir els atributs de feminitat naturalment reconeguts. El matrimoni Ribó però, no tenia cap mena d’instint fanatitzat cap a la doctrina franquista, en canvi, en Maurici actuava davant la Rosalia com un perfecte dictador, algú que marcava uns dictàmens i un conjunt de directrius que havien de ser obeïts sense possibilitat d’advocacia.

      La trajectòria d’en Maurici, per això, no estava marcada per una transparència i pulcritud irrefutables. Contràriament, la Rosalia, després d’haver gestat i donat la llum a tres fills era enganyada premeditadament. En Maurici era un home del qual n’emanava una promiscuïtat desproporcionada. El sentit de la fidelitat era un punt feble que mai s’havia proposat treballar, ja que ell creia que l’home, per excel·lència, podia mantenir aventures sexuals fora del matrimoni sense ser penalitzades ni desautoritzades. Considerava el cos de la dona com un estri d’atracció que no es podia descuidar i, l’adulteri, no havia de definir-se com una transgressió a la confiança i lleialtat cap a la dona que s’havia escollit per copular i reproduir-se.

      A Sant Bartomeu, les relaciones interpersonals eren predominants i entre les cases sempre hi havia algun lligam parental que procedia d’ancestres llunyans i això feia que, d’alguna manera, els nexes tinguessin una consolidació ineludible.

      A Cal Teclet, una casa decantada cap a l’entrada principal de Sant Bartomeu, hi vivia una dona, l’Elisenda, una solterona misantropa la qual projectava cap a la societat del moment un repudi difícil de dissoldre’s, però, en conèixer en Maurici, aquest li va robar el cor. Ella vivia a Montesquiu però els seus pares tenien un habitacle que havien arrendat a Sant Bartomeu sense arranjar i, quan ella ja tocava la vintena, varen decidir fer-lo habitable i acordaren el trasllat per canviar d’aires i tenir l’oportunitat d’obrir-se al món de l’agricultura.

      En Maurici, des de ben menut, empaitava a les noietes i, fins i tot, quan era un pro adolescent, les agafava de l’extrem de les faldilles per poder guaitar les cuixes. Quin galifardeu més pillastre! Tanta clausura i tabús infundats de portes cap endins i ell era tot un peça; un cap ple de pardals que sentia un bolcat d’emocions irreprimible cap a les dones.