L'ombra de la veritat. Mònica Arias Llorens

en un enamorat dels cromatismes d’un paratge natural i embellidor.

      – Maurici, Maurici! – crida en Gerard mentre baixa la costa empinada d’una revolada, arrossegant els peus per l’esverament de ser a prop del bestiar.

      Bon dia, nois! – saluda en Maurici – Gerard, estàs fet un homenet. Aviat em rellevaràs, si continues tan gran i fort com ets.

      En Gerard, tot i ser quelcom introspectiu, també té una mica d’efusiu i en veure les ovelles, immutables davant la intrusió de forasters que visiten una zona aliena a la seva propietat, es posa molt cofoi i se sent alhora revifat.

      Vull que em donis el bastó per dirigir el grup – li diu en Gerard tot seriós.

      Està bé –respon en Maurici – però només amb la condició que si veus que es dispersen i en queden d’escampades per les vores, tu siguis el responsable d’avisar-me.

      Els pares espeteguen a riallades tot i que la Rosa fingeix. En el fons, ella preferiria que el seu fill anés a la casa pairal amb la resta de la família i allunyar-lo d’aquell entorn rudimentari, per ella repel·lent.

      Deixeu-me’l, que prometo em faré càrrec – diu en Maurici – avui les ovelles sembla que han abaixat la guàrdia. Estan bastant afligides i ofegades per la calor torrada d’un estiu que acaba d’albirar amb una força, concordant amb la climatologia d’aquesta comarca.

      Segur Maurici que el nen no us ocasionarà un cert destorb a l’hora d’encarregar-vos d’ell? Es que li fa una gràcia espectacular venir amb vos i fer d’ajudant.

      Ho sé, ho sé, no us preocupeu que amb els gossos i ara en Gerard, tinc prou escolta, perquè els animals no es descontrolin, perdin el rumb i es puguin perdre.

      D’acord, doncs marxem – diu la mare – i tu Gerard, no facis emprenyar en Maurici. Sigues bon minyó i comporta’t.

      Els pares pugen cap a la casa pairal dels Ribó. En Gerard els veu allunyar-se i comença a saltironar, pica de peus amb efusió, estrepitosament, com si la desapareguda dels pares fos una victòria que s’hagués de celebrar.

      Un cop s’acomiaden, en Gerard s’asseu al costat d’en Maurici amb una estora que l’home li estén a terra, per evitar la fregadissa amb les pedres que sobresurten del sòl en forma de punxa afilada. De moment els dos homenets no parlen. El silenci davant uns minuts predomina en una panoràmica, en què el bestiar ruminant va rosegant l’herba que arrenca de la superfície. En Gerard obre la boca com encantat, com si hagués quedat perplex, sobtat davant d’un escenari pastoral tan bucòlic. Home i nen no enraonen però s’ho diuen tot. Han sintonitzat amb el medi i tenen la implicació de vetllar pel benestar d’un ovins que necessiten queviures per poder reproduir-se i fer prolongar la cadena alimentària. Els mastins, de tant en tant empaiten alguna ovella rebel que sembla vulgui traspassar la frontera que separa un prat del següent. Més enllà hi ha cases que mai s’ha sabut del cert si són habitables. Són com casetes que semblen xalets perquè estan aïllades i separades entre elles i es troben a prop de la carretera. Formen una renglera simètrica, totes fetes de pedra i el sostre de fusta de pi, amb unes teules massisses que serveixen d’aixopluc per impermeabilitzar l’aigua que qualla indiscretament durant l’època hivernal.

      Un dels gossos, de sobte, fa una maniobra a través d’uns lladrucs insistents. Fa voltejar una ovella jove, que sembla ignorant dels perills que s’amaguen en un indret ample en extensió quilomètrica. El gos és perseverant i la ovella, tot i entossudida, procura empentar-lo amb coces que emet amb les potes del darrere fins que es cenyeix a les instruccions.

      Que xuli! – diu en Gerard meravellat davant l’actuació del gos. - Que maco el gosset! Tot solet ha fet que una ovella tornés.

      Si, els meus gossos estan molt ben ensinistrats. Saben com redreçar les ovelles, perquè no es perdin.

      Mitja hora passa fins que en Maurici decideix fer un pacte mig clandestí amb en Gerard. Abans d’anar cap a casa i deixar el bestiar tancat al corrals li proposa un tracte. El nen haurà de vigilar que els xais nadons no es quedin endormiscats per les vores del prats, on estan situats mentre en Maurici injectarà penicil·lina a un parell d’ovelles que estan patint una infecció a la sang que els dificulta la mobilitat locomotora.

      I un cop els trobi, què faig? – pregunta el nen.

      Tu queda’t quiet! Amb els gossos de tura no hi haurà problema perquè es quedin quiets els xais.

      Però, i si s’escapen?

      Jo de seguida vindré. Saps xiular?

      Sí.

      Doncs em llences un xiulet que ressoni prou fort, perquè pugui acudir a agafar-los un per un i portar-los al corral.

      M’agradaria poder agafar-los a coll – diu en Gerard una mica ensopit.

      Ho sé, però pesen una mica per sostenir-los en braços. Farem una cosa, veus aquella vora que hi ha seguint línia recta fins que desapareix el prat on acampen les ovelles?

      Sí.

      Doncs ves fins allí, queda’t a peu dret i no et moguis, perquè a sota hi ha un bassal després de creuar la inclinada baixada i et posaries perdut de brut a més de prendre mal.

      I hi haurà xaiets adormits? – pregunta el nen intrigat.

      Molt probable que n’hi hagi d’escampats. És una renglera bastant ampla, però no et preocupis pels xais. Quan acabi d’introduir el líquid a les ovelles per via intravenosa, m’acoblaré amb tu. Sobretot, no et moguis d’aquell racó.

      I si veig algun xai que fuig, no l’empaito?

      No perquè podries caure i trencar-te una cama. Aquella vora està sempre xopa. Hi ha molta aigua concentrada quan els dies de pluja deixen caure gotes a bots i barrals i sempre queda fins al coll d’embussada. Per això, és millor que et quedis quietet, vegis el que vegis.

      Els podré dir als papes que he anat a veure xais nats com estan estirats a les vores?

      M’has de prometre que no ho sabran. Serà una mena de secret entre tu i jo, entesos? Fes bondat ja que per la meva part, t’asseguro que la propera vegada que vinguis, quan faci una excursió cap a un camp més allunyat del poble, tu vindràs amb mi i seràs la meva mà dreta.

      Que bée! Yujuuu! Tinc ganes que arribi.

      Però avui no pot ser. Al cap d’una hora ja aniré a tancar el bestiar per assistir al dinar familiar, oi que ho entens?

      Sí, i tant! – contesta en Gerard content .

      Doncs, som-hi, campió. Ves cap a la vora, asseu-te i espera’m allí. I si veus xais, ja saps, xiules descaradament, sense empaitar-los.

      El nen agafa una bosseta, en què porta una cantimplora, un joc de cromos, un paquet de mocador de paper i un moneder amb vint-i-cinc pessetes i s’encarrila cap al fons del prat on es veu la línia equador que connecta amb la carretera i un planell amb cases molt atrotinades pel pas dels anys. Les cases tenen unes parets enguixades, amb força esquerdes i algunes, les fetes de pedra, amb concavitats ennegrides, mig foradades i marcades amb partícules que semblen rovell, per una construcció que data de molts anys enrere.

      El nen deixa la bosseta de roba a terra mentre veu la petita planúria al davant, tota silenciada i esbufegada per la pressió eòlica que no es digna a minvar. Molt decidida a mantenir-se fidel, deixar anar un vent que xiscla enfurismat i provoca que l’oïda quedi taponada, per l’efecte d’un ressò descarat. En Gerard deixa anar un petit esglai de sorpresa quan veu el quadre pintoresc que envolta tota l’esplanada que hi ha creuant la carretera: Una gran filera desdibuixada de cases que li desperten una curiositat voraç. El nen, de ment molt temptadora a voler sempre esbrinar, a assabentar-se del que hi ha més enllà del que els ulls poden acaparar, li agradaria saber si aquelles casetes tenen amo però, sobretot, el que més l’intriga és si hi ha gossos que guarden les cases. Ara no pot preguntar en Maurici que està enfeinat punxant les ovelles amb una dosi d’antisèptic perquè els animalons puguin continuar amb el seu