L'ombra de la veritat. Mònica Arias Llorens

treballi com un burro, dia i nit a les ordres d’un pare autoritari, limitat de mires, gens obert als canvis o a les novetats, a altres maneres de treballar més compensatòries des d’una perspectiva salarial.

      La Carlina pressiona al seu home que deixi de fer de subordinat del seu pare. A tota costa desitja que aquest estiu sigui l’últim de la cua per tancar un cicle de vida que, segons ella, ha deixat de ser profitós i satisfactori.

      El dia 25 de juliol, dia de l’onomàstica de Sant Jaume, un cosí d’en Maurici que porta aquest nom de pila, resident a Terrassa, puja a Sant Bartomeu a fer una estància de dos dies. S’estarà allotjat a la pensió del poble, perquè a casa dels Ribó només amb dos dormitoris justos, en Jaume, la seva dona amb el nen petit, en Gerard, no poden instal·lar-se.

      En Gerard es un nen hiperactiu. De caràcter, però bastant controvertit, té una personalitat ambivalent. Amb sis anys d’edat, parla amb molta propietat i amb coneixement de causa. Li agraden molt els animals: en general, la biologia i la zoologia. També es considera entusiasta de l’aritmètica. Es mort de ganes de ser al poble per fer un recompte de les ovelles que en Maurici té al seu càrrec. No obstant tot això, en Gerard és maniàtic, quelcom excèntric. La seva actitud acostuma a ser introspectiva: un semblant reflexiu, una mirada un tan abstreta i un posat corporal bastant hermètic, el defineixen com algú amb un món interior ric en matisos, en què la intel·ligència cognitiva sobrepassa els barems de la normalitat, encara que també destaca per ser una mica enigmàtic, camuflat per conductes no gaire freqüents entre els nens de la seva generació.

      Aquell matí, la Carlina i la Rosalia estan preparant un estofat de vedella amb bolets i una safata de canelons vegetals amb tonyina, ous durs i pebrot escalivat amb unes olives trossejades. La Rosalia està incòmoda. Aquell dia també pujaran de Barcelona la Paulina i en Jordi, ja que ella i la Glòria volen passar el que resta d’estiu a la casa pairal i en Jordi s’ofereix a portar-les amb les dents serrades i el front cenyit, típic d’ell, sempre rabiüt, rondinaire i hipercrític amb tot el que es presenta. L’Eusebi i la Sofia arribaran després de dinar, ja que han hagut d’anar al metge de guàrdia per una indisposició de la Sofia, de moment mantinguda en enigma.

      En Maurici, des de les vuit del matí que es troba als corrals. La seva idea és engegar les ovelles de bon matí durant dues horetes, perquè els animals tinguin temps d’airejar-se i d’atipar-se de valent, amb l’herba ja crescuda des de l’entrada de la primavera. Aquell mes de juliol es presenta amb força variables tèrmiques: moltes tronades fortuïtes, tempestes bastant cabaloses i ruixats imprevisibles amb l’aigua regant tot l’àrid terreny després d’un hivern insòlitament amb molta escassedat de pluja, donen lloc a que els animals de pastura puguin atracar-se de tiberi i deixar els seus estómacs enfarfegats.

      En Maurici sap que el fill d’en Jaume és pràcticament un fanàtic de les bèsties de granja. Tot i la seva edat prematura, és un nen responsable, que té cura del benestar de les ovelles, a fi que puguin mantenir-se il·leses i deslliurades de qualsevol percaç.

      En Jaume i la seva família arriben a les nou del matí a Sant Bartomeu. En Gerard, només creuar l’entrada del poble, d’immediat es fixa en els corrals d’en Maurici, situats justament en un pendent que fa de separació entre un planell i un garatge, en què l’home guarda estris de tot tipus des d’aixades, forques, destrals, galledes i ferradures; un lloc, en què les ovelles a vegades van de part. Les més novelles no tenen assumit el part, com a fenomen adjunt al període de gestació. En Maurici es fa un fart de fer de llevadora. Ell les assisteix i sap quan cada ovella estar a punt de trencar aigües, però massa cops l’operació acaba quedant inutilitzada, perquè els nou nats neixen morts o amb alguna deficiència corporal que no dona cabuda a que la vida pugui perdurar en el temps. En aquest cas, les més joves son les més problemàtiques. Quan els descendents acaben d’accedir al món, son rebutjats per les seves mares i, perquè altres femelles els vulguin adoptar en Maurici ha d’aprofitar els cadàvers d’altres ovins, arrancar-los la pell, perquè les novelles acceptin els nascuts sense recança.

      En Jaume explica moltes vegades a en Gerard la feinada que té el seu cosí a camp. Aquesta història, s’ha de reconèixer, fascina en Gerard i escolta amb molta recepció amb uns ulls que semblen dos fars que enllumenen tot el recinte. En Jaume es conscient de l’esclavatge que en Maurici arrossega a les seves espatlles. Tota una trajectòria de vida que s’allarga, sense tenir un final delimitat. Ell li diu molts cops al seu cosí que es repensi la venda del bestiar i acabi renunciant als maldecaps. Sense gaire preàmbuls, li fa saber que és partidari de la jubilació anticipada, ja que en Maurici hauria d’ocupar el temps en altres afers de lleure, que no hagin d’obligar-lo a traginar objectes feixucs i màquines que poden acabar malmetent la seva musculatura per una pesada significativa. En Maurici escolta els arguments del seu cosí, però en el fons li rellisquen. Aquest primer, sempre tan absorbit per una feina que li aporta pocs guanys, intensa i costosa, no veu una fi a curt termini. Té l’acèrrima creença que ell es el capatàs de la família; l’únic membre que proporciona els aliments i les fons primàries, perquè la família pugui sobreviure. Amb una mentalitat quelcom rovellada, en Maurici està convençut que prescindint del seu negoci ramader, tota la família estaria ressentida i, en algun nivell, l’estabilitat coixejaria. Moltes vegades fent broma, quan es comuniquen telefònicament, en Jaume fa referència al seu fill com a successor quan en Maurici li pertoqui retirar-se, ja que la dèria del nen excedeix l’índex de la normalitat. La criatura podria ser que de gran tingués un cervell analític, agut, i arribar a exercir com a matemàtic o físic: una rèplica d’Einstein, qui sap, li diu el seu pare amb un somriure de bat a bat. El nen, aleshores, s’estarrufa d’orgull tot i ignorar el currículum professional d’aquesta consagrada celebritat.

      Aquell dia, durant el trajecte d’anada a Sant Bartomeu, en Gerard va contant mentalment les ovelles que en Maurici cuida. Tot el camí de viatge fa càlculs, en què la seva proesa pels números destaca amb escreix davant els seus pares, atònits i complaguts de tenir un fill tan enginyós i saberut. La il·lusió d’arribar a poble i acompanyar en Maurici amb el recompte de tots els components del ramat i poder, així, vigilar que cap ovella descarrili i desviï el recorregut durant l’interval de pastura, per ell no té preu.

      – Papa, arribem ja? Tinc ganes de veure les ovelletes.

      – Tranquil fillet, que queda un quart d’hora. Ja he trucat en Maurici des de la fonda que primer passarem pels corrals. Avui té les ovelles a prop de casa i les podràs veure.

      – Yupi! Que guai, papa! Tinc ganes d’empaitar-les i acariciar-les. Vols dir que em coneixeran?

      – Pot ser reiet – contesta el Jaume – Però d’empaitar-les ni parlar-ne. Els animals han de menjar i la teva obligació es mirar-los sense molestar-los.

      – Però jo vull ajudar en Maurici amb els xaiets petits, que segur que n’hi ha molts.

      – D’acord, però només si en Maurici et dona l’ordre, si no tu obedient a les instruccions.

      – Està bé – diu en Gerard contraient el pit i arrufant les celles.

      I els minuts que queden per arribar al poble se’ls passa una mica emmurriat.

      En Jaume és un pare bastant obert de ment tot i ser força gran. Taxatiu, però alhora expansiu i tolerant. El nen ho sap. Molts cops el nano li fa preguntes sobre biologia, fauna, flora i el pare li respon amb molta assertivitat, sense embuts i amb fermesa. Pot ser que, de tant en tant, deixi anar alguna mitja veritat per no ferir la sensibilitat del seu fill. No obstant, no li agrada explicar faules ni llegendes que s’allunyin de la realitat, ja que en Jaume no es partidari que en Gerard creixi creient que el món es manté sostingut per uns pilars, en què la fantasia i la màgia tenen prevalença davant d’una vida tangible i material.

      A vegades, en Gerard però s’empipa davant la visió tan realista del seu pare. Al nen li agrada elaborar hipòtesis, petites prediccions abans de saber del cert si un esdeveniment es farà creïble. Li agrada jugar entre els somnis i la consciència; la ficció i l’evidència; la imaginació més il·lusòria i la lògica menys refutable. Ell es considera un petit príncep. De fet, durant el trajecte, el pare