La festa reinventada. Gil-Manuel Hernàndez i Martí

juliol de 1936 com l’últim comunicat de guerra, i que els governadors civils i caps provincials del Movimiento havien de vetlar pel compliment d’aquests actes, seguint les instruccions oportunes de la Jefatura Nacional de Propaganda. Finalment, l’article tercer establia que els governadors civils i els delegats de treball dictarien les ordres pertinents sobre obertura i tancament d’establiments, jornades de treball, abonament de jornals i excepcions justificades a aquesta disposició. Pocs dies abans, l’ordre de 12 de maig de 1939 regulava les anomenades «conferencias patrióticas», que s’havien de pronunciar amb motiu del Día de la Victoria en tots els centres docents entre el 15 i 17 de maig. Els alumnes havien d’anotar els resums de les lliçons impartides sobre la cruzada española i la figura del Caudillo com a artífex de la victòria. En recollir-se els treballs, s’avaluarien i s’atorgarien mencions honorífiques. Alhora, es declaraven festius els dies de docència nomenats com a celebració de la victòria.

      Una altra ordre, de 15 de juliol de 1939, recomanava encaridament la commemoració del 18 de juliol, i es recordava el decret de 7 de juliol de 1937 i l’ordre de 16 de juliol de 1938, pels quals es va disposar que la data del 18 de juliol fóra declarada festa nacional. En l’esmentada ordre de l’any 1939 s’indicava que, segons el Fuero del Trabajo, es consideraria la data com a Fiesta de Exaltación del Trabajo, entès aquest com a «trabajo nacional», és a dir, supraclassista i corporatiu, raó per la qual s’instava les autoritats a atendre com calia les necessitats de la festa.

      Finalment, l’ordre de 12 de gener de 1940 procedia al manteniment de la suspensió del Carnaval: «Suspendidas en años anteriores las Ilamadas fiestas de Carnaval, y no existiendo razones que aconsejen rectificar dicha decisión, este Ministerio ha resuelto mantenerla y recordar, a todas las Autoridades dependientes de él, la prohibición absoluta de la celebración de tales fiestas».

      Després d’aquesta sèrie d’ordres més o menys provisionals que s’havien anat emetent des del 1936, el 9 de març de 1940 aparegué una ordre decisiva que fixava el calendari definitiu de festes que, amb Ileugeríssimes variacions, estigué en vigor durant tot el franquisme. De fet, la mateixa ordre contenia en el seu preàmbul una clara justificació del nou calendari festiu:

      Por varios motivos, el espiritual primero, el administrativo y civil, el económico después, importa que el Poder público sujete a una ordenación adecuada las festividades de caràcter oficial, determinando los días que puedan considerarse tales, así como el alcance y efectos de esta declaración.

      Han de pesar en dicha ordenación los preceptos de la Iglesia Católica, que no pueden ser desconocidos por un Estado católico; las tradiciones nacionales y populares, y las ceremonias que el Movimiento ha introducido en conmemoración o celebración de dichos signos de ello.

      Tot seguit, es procedia a la declaració dels dies festius en virtut dels apartats 3 i 4 de la declaració segona del Fuero del Trabajo, deixant-se ben clar que no havia d’oblidarse la reconstrucció de la nació, la qual exigia als seus contemporanis «hoy, más que nunca, la multiplicación de los esfuerzos de los españoles y la fortifïcación de nuestra economía». El consell de ministres, segons aquesta ordre, va disposar com a dies festius, d’una banda, tots els diumenges de l’any, en segon lloc, les festes religioses, i en tercer lloc, les festes nacionals. En l’article 2 s’especificava que, pel que feia al treball i l’obertura i el tancament d’establiments en diumenge, s’estaria a mercè de la legislació especial sobre descans dominical.

      L’ordre de 1940 va considerar «fiestas religiosas oficiales» les següents: Circumcissió del Senyor (1 de gener), Epifania del Senyor (6 de gener), Sant Josep (19 de març), Corpus Christi (mòbil), Ascensió del Senyor (mòbil), Dijous i Divendres Sant (mòbils), Sant Pere i Sant Pau (29 de juny), Sant Jaume (25 de juliol), l’Assumpció de la Mare de Déu (15 de agost), Tots Sants (1 de novembre), la Puríssima (8 de desembre) i Nadal (25 de desembre). També hi apareixen com a festejos del mateix rang, tot i que circumscrit als termes municipals, les festivitats religioses locals en les quals, per disposició de les autoritats eclesiàstiques, s’obligava al precepte de missa i a l’abstenció de treballs «forenses y serviles». A més, s’insistia constantment que, en el transcurs de totes aquestes festes, els governadors civils i les autoritats eclesiàstiques podien autoritzar, segons el costum del lloc, l’obertura d’establiments mercantils. L’article 5 de l’ordre afirmava que, mitjançant les bases de treball o a través del delegat de Treball, es fixarien els dies en els quals el descans proscrit comportara l’obligació de satisfer el jornal o la recuperació d’hores perdudes, per la qual cosa es fixava que almenys la meitat de les festivitats esmentades s’inclourien en aquest apartat.

      D’altra banda, l’article 6 de l’ordre es referia a les anomenades «fiestas nacionales oficiales», les quals dividia en «meramente oficiales», incloses el Dos de Mayo i el Día de José Antonio (20 de novembre), i en «nacionales absolutas», categoria composta per la Fiesta de la Unijicación (19 d’abril), la Fiesta de la Exaltación del Trabajo Nacional (18 de juliol), la Fiesta o Día del Caudillo (1 d’octubre) i la Fiesta de la Raza (12 d’octubre). El mateix article precisava que Sant Jaume i la Puiíssima tindrien consideració de festes nacionals absolutes, mentre que la Fiesta de la Unificación es podia traslladar al següent diumenge d’abril, i la Fiesta del Caudillo al primer diumenge d’octubre.

Amb aquesta ordre, restà definitivament fixat el calendari oficial de festes per al franquisme, tot i que encara se’n faria alguna modificació menor. Així, posteriorment es dictaren disposicions addicionals d’interès en matèria festiva.²⁵ El calendari oficial sols va patir un canvi significatiu el 1955, quan l’ordre de 25 d’abril, dictada pel Ministeri de Treball, va declarar festa laboral la jornada de Sant Josep Artesà, a celebrar l’l de maig, considerada en termes de patronatge dels «trabajadores cristianos», i en acatament de la decisió del papa en aquest sentit. Amb posterioritat, segons ordre de la Presidència del Govern de 2 d’abril de 1959, Sant Josep Artesà es declarava inhàbil a tots els efectes. Tanmateix, persistia el 18 de juliol com a Fiesta del Trabajo Nacional:

      Instituida en nombre de los mártires que ofrecieron su vida por la grandeza de la Patria española y por su liberación de las injusticias seculares y de las doctrinas sacrílegas y satánicas, esta Fiesta de Exaltación del Trabajo se mantiene en todo su vigor, significación y solemnidad, como expresión única y verdadera de la hermandad entre los trabajadores de España.

L’any 1958 s’esdevingueren nous canvis: en primer lloc, per ordre de 13 d’octubre de 1958, i a instàncies de la Secretaría General del Movimiento, es traslladà el Día de los Caídos al Día de José Antonio. En segon lloc, el decret de Presidència del Govern de 10 de gener de 1958 expressava en el seu article primer: «La fecha del 12 de Octubre de cada año tendrá carácter permanente de Fiesta Nacional, a todos los efectos, con la denominación de Día de la Hispanidad», que substituïa la Fiesta de la Raza, menys d’acord amb la nova etapa de democràcia orgànica.²⁶ Finalment, el decret de 24 de setembre de 1958, també de la Presidència del Govern, modificava el decret de 24 de setembre de 1957 i en el seu primer article assenyalava: «La fecha del primero de octubre de cada año se considerarà como fiesta oficial a todos los efectos, a excepción de los laborables».

      Entre aquesta data i 1975, el calendari ja no va experimentar variacions, tot i que s’ha de destacar una ordre del Ministeri d’Informació i Turisme de 30 de setembre de 1964 per la qual es creava la denominació de Festa d’interès Turístic, que l’any 1965 ja fou concedida a les Falles. La nova menció s’instituïa «para aquellas fiestas o acontecimientos que se celebren en España, cualquiera que sea la índole de los mismos, y que ofrezcan una importancia real desde el punto de vista turístico». A més, tot festeig que pretenguera accedir a les subvencions del Ministeri hauria de tenir la nova menció, sorgida en el context del desarrollismo i el boom turístic dels anys seixanta. A través de la nova declaració, es van promocionar les festes i els espectacles que