La festa reinventada. Gil-Manuel Hernàndez i Martí

i sindicats.

21. ALP, 1940, p. 155.

22. Tal com va ocórrer amb les festivitats de nou encuny que s’originaren com a conseqüència de la Revolució Francesa, va sorgir un nou calendari, un nou simbolisme i conjunt de rituals, posats al servei de l’expressió festiva de la revolució. Així es tracta, per exemple, en M. Ozouf, La fête revolutionaire. 1789-1799, París, Gallimard, 1976. Vegeu també G. Ziebura, «Francia en 1790 y 1794. La fiesta como acto revolucionario», en U. Schultz (dir.), La Fiesta. Una historia cultural desde la Antigüedad hasta nuestros días, Alianza Editorial, Madrid, 1993, pp. 255-269.

23. L. Ribó Durán, Ordeno y Mando. Las leyes en la zona nacional, Barcelona, Bruguera, 1977, p. 127. Així mateix, en S. Payne, El régimen de Franco, Madrid, Alianza Editorial, 1987, s’hi emfasitza la intensitat amb la qual entre els anys 1939 i 1940 el règim va procedir a crear un nou calendari amb festivitats nacionals de nou encuny, adoptant una litúrgia política d’acord amb el moment, seguint el model del nou calendari nazi. Aquest constava de les festes següents: 30 de gener (presa del poder), 24 de febrer (promulgació del programa del partit), 16 de març (Dia dels Herois), 20 d’abril (aniversari del Fürher), 1 de maig (Festa del Treball Nacional), 21 de juny (solstici d’estiu), començaments de setembre (congrés del partit), començaments d’octubre (Festa d’Acció de Gràcies per les Collites), 9 de novembre (Festa de la Bandera de la Sang) i Nadal-solstiei d’hivern, en F. U. Thamer, «Fascinación y manipulación. Los Congresos del partido Nacionalsocialista en Nüremberg», en U. Schultz (dir.), La Fiesta…. pp. 255-269. Sobre el calendari franquista i el nacionalcatolicisme, vegeu G.-M. Hernàndez i Martí, «Nacional-Catolicismo y calendario festivo en Valencia», en AADD, Actas del Congreso Internacional El Régimen de Franco (1936-1975). Política y Relaciones Exteriores, Madrid, UNED, 1993, pp. 531-541.

24. L. Ribó Durán, Ordeno y Mando…, p. 178.

25. Diverses ordres del govern del 1940 declaren noves festes religioses de caràcter escolar, gremial, com Sant Tomàs d’Aquino (7 de març), Sant Isidor (4 d’abril), o Sant Joan Evangelista, i emfasitza: «Es conveniente, siguiendo la práctica tradicional española, poner a las profesiones bajo el Patrocinio de los Santos, como estímulo de perfección en el ejercicio de la tarea cotidiana». D’aquesta manera, l’activitat laboral quedava plenament santificada. Com a prova de l’intent de feixistitzar el nou calendari, han de destacar-se una sèrie de celebracions internes del Frente de Juventudes, aprovades per l’ordre del 20 de febrer de 1942: Día de la Canción (1 d’abril), Día de los Caídos (9 de febrer), Día de la Juventud (30 de maig), Día del Amanecer (2 de febrer), Día de la Fe (29 de setembre), Día del Dolor (20 de novembre), Día de la Madre (8 de desembre). Per una ordre de 30 de gener de 1951 es va substituir el Día del Amanecer pel Día de Gibraltar (4 d’agost).

26. El concepte de raça, tot i que d’origen anterior, va ser refós sota el primer franquisme en un sentit clarament feixista, però amb la caiguda dels règims italià i alemany, va cedir el pas al concepte d’hispanital, molt més edulcorat i referit al passat cultural de l’antic imperi espanyol.

27. J. Fontana, España bajo el franquismo, Barcelona, Crítica, 1986.