La festa reinventada. Gil-Manuel Hernàndez i Martí

      L’establiment del nou calendari es pot seguir gràcies a les dades aportades pel Boletín Oficial del Estado (BOE), òrgan alternatiu dels insurrectes a la Gaceta de la República i successor del Boletín de la Junta de Defensa Nacional. El BOE reflecteix amb exactitud les disposicions oficials sobre el calendari festiu, dictades pel govern de Burgos de primer, i ja posteriorment pel de Madrid.

      Mitjançant l’edició de decrets, ordres i circulars, es va establir legalment el nou calendari. L’oficialització començà amb un decret de 6 de desembre de 1936 que ja declarava festiu el 8 de desembre com a Dia de la Immaculada Concepció de Maria, feriat a tots els efectes. Amb posterioritat, una ordre de 3 de febrer de 1937 va suprimir la festa del carnaval, «en atención a las circunstancias excepcionales por que atraviesa el país, momentos que aconsejan un retraimiento en la exteriorización de las alegrías internas, que se compaginan mal con la vida de sacrificios que debemos llevar, atentos solamente a que nada falte a nuestros hermanos que luchan en el frente». Per contra, un decret de 22 de març de 1937 declarà també festius el Dijous i Divendres Sant.

      QUADRE 1

      El calendari oficial (1939-1975)

1932-1936	1939-75
1 de gener	Cap d’any / Circumcisió del Senyor6 de gener: Epifania / Pasqua Militar19 de març: Sant Josepmòbil: Dijous Sant i Divendres Sant
14 d’abril	19 d’abril: Unificación
1 de maig	Sant Josep Artesà (1956)
(suprimida el 1939)	2 de maig: Independènciamòbil: Corpus Christimòbil: Ascensió29 de juny: Sant Pere i Sant Pau8 de juliol: Trabajo Nacional25 de juliol: Sant Jaume Apòstol15 d’agost: Assumpció1 d’octubre: Día del Caudillo
12 d’octubre	Día de la Raza / Hispanidad1 de novembre: Tots Sants20 de novembre: Día de José Antonio8 de desembre: Immaculada Concepció
25 de desembre	Nadal

      Font: elaboració pròpia

      Tot i que amb aquestes tres primeres disposicions ja es podia esbrinar la línia restauracionista del nou calendari, la disposició més ambiciosa en aquest sentit, la va constituir el decret de 12 d’abril de 1937, que en el preàmbul indicava: «El calendario oficial del nuevo Estado Español tendrá las conmemoraciones destacadas que sinteticen los diversos jalones de esta època de resurgimiento patrio». Com que es veia que allò encara no era possible, es va concloure que s’havien de suprimir «las fiestas que revisten un marcado caràcter marxista, o que se fijaron para mediatizar páginas de nuestra historia, que lentamente trataba de borrar en la auténtica conciencia de nuestro pueblo». Després d’aquesta declaració de principis, es van establir els que serien considerats «días hábiles y laborables», és a dir, les dates de l’ Il de febrer (aniversari de la proclamació de la Primera República), el 14 d’abril (proclamació de la Segona República) i 32 I’l de maig (Festa del Treball). A més, a imitació del nou calendari feixista italià, s’ordenava que el lapse de temps comprès entre el 17 de juliol de 1936 i el 17 de juliol de 1937 es denominaria Primer Año Triunfal, fixant-se el 2 de maig com a festa nacional. També s’anunciava la introducció de la Fiesta de la Amistad de los Pueblos Hermanos i la Fiesta del Trabajo Nacional.

      QUADRE 2

      El calendari efectivament viscut (1939-1975)

Cicle	Actes i festejos tradicionals
Nadal	Nit de NadalNadalFiraNit de Cap d’AnyCap d’AnyVigília de ReisReis
Porrats	Sant Antoni AbatSant Vicent Màrtir
Falles	Setmana Fallera
Setmana Santa	Dijous Sant i Divendres SantDissabte de Glòria
Pasqua	Tres dies de berenarsDilluns de Sant Vicent Ferrer
Maig	Creus de MaigMare de Déu dels Desemparats
Corpus	Corpus i vuitava en parròquies
Sant Joan	Sopars, jocs, banys i balls
Sant Jaume	Fira de Juliol
Romeries	Assumpció i Sant Roc (15 i 16 d’agost)
Festes de carrer	Durant diversos mesos en dates diferents
Sant Dionís	Mocadorà9 d’Octubre
Tots Sants	Visites als cementeris

      Font: elaboració pròpia

      Les autoritats nacionals procediren, en un nou decret de 22 de maig de 1937, a declarar feriada la data del 27 de maig d’aquell any, festa del Corpus Christi, celebració que, segons el BOE, apareixia «vinculada a páginas gloriosas de nuestra historia y con marcada influencia en la literatura española del Siglo de Oro». Però no molt més temps després, un nou decret, amb data de 15 de juliol de 1937, establia com a festa nacional la data del 18 de juliol, que apareixia subratllada com a inici del Segundo Año Triunfal.

      Sant Jaume o Santiago Apóstol fou instaurat com a patró d’Espanya pel decret de 21 de juliol de 1937, adduint-se que representava el ressorgiment de les més profundes tradicions espanyoles. El decret disposava que cada 25 de juliol seria festa nacional, i es reconeixia que es farien ofrenes a sant Jaume en la quantia i forma assenyalades en la reial cèdula de 17 de juliol de 1643 i el decret de 26 de gener de 1875. Mesos després, una ordre de 28 de setembre de 1937 instaurà la Fiesta del Caudillo per a l’l d’octubre, amb motiu del primer aniversari del nomenament de Franco com a cap de l’Estat.

      Segons Ribó Durán, a partir del 30 de gener de 1938 i fins a l’l d’abril de 1939, les disposicions sobre el calendari tingueren per objecte consolidar les modificacions provisionals efectuades. Allò suposava el trencament definitiu amb el calendari republicà, fent-ne taula rasa des de la imposició d’una nova tendència marcada per la recuperació de les festivitats tradicionals de signe catòlic, i per la incorporació d’altres commemoratives de l’ordenament polític que s’acostava.

En aquest període final de la guerra encara s’introduïren noves festivitats, «cuya total abundancia es una de las características del nuevo régimen».²⁴ D’aquesta manera, l’ordre de 5 de febrer de 1938 declarava festiu el 7 de març, dia de Sant Tomàs d’Aquino, al·legant-hi raons d’entroncament de la cristiandat medieval amb el Movimiento Nacional. D’altra banda, l’ordre de 22 de febrer de 1938 confirmava la supressió del carnestoltes i la de 18 de març de 1938 declarava festiu el dia de Sant Josep. En el preàmbul d’aquesta segona ordre, precedent de la justificació de la festa de Sant Josep Artesà instituïda el 1956, s’unia el nacionalcatolicisme de la «nueva Bspaña» amb la vessant nacionalsindicalista.

      Posteriorment, l’ordre de 7 d’abril de 1938 establí les vacances escolars de Dilluns Sant a Dimarts de Pasqua, i es deixava el Dijous i Divendres Sant com a festa, segons ordre de 9 d’abril de 1938. A més, per ordre de 29 d’abril de 1938 es va declarar inhàbil a efectes oficials el 2 de maig. Poc després, l’ordre de 14 de juny de 1938 establí definitivament la festa del Corpus Christi, justificant-se amb els més genuïns motius i expressions del ja esmentat nacionalcatolicisme franquista.

      Per al període posterior a aquestes disposicions, s’ha d’acudir a les informacions oficials aparegudes en el BOE després de l’l d’abril de 1939. Com ja s’ha vist, paral·lelament al que ocorria en el bàndol republicà, en l’oposat es construïa un nou Estat i, en conseqüència, un nou calendari que el legitimara i celebrara, que l’estructurara i dotara de significat. És així com el nou calendari franquista acabà sent expressió simbòlica i pràctica d’unes ideologies –discursos– i estratègies polítiques que acompanyaren les forces que, unides, lluitaren contra la «revolución roja». Des d’un principi es volgué inculcar la creença cega en la victòria final, raó per la qual s’inventaren les noves efemèrides que commemorarien en el futur les gestes del nou ordre. Així, després de la total conquesta del territori espanyol i l’abolició de la legislació republicana, fou igualment abolit el calendari anterior, i ratificat amb noves disposicions aquell que havia anat configurantse en els tres anys de guerra.

      Ja l’ordre de 16 de maig de 1939 establia en el primer article la denominació de Día de la Victoria per al 19 de maig de 1939, i en l’article segon