Enxarxats. Carme Torras

del retrat, promet que si se’n surt d’encaixar els programaris desenvolupats pels diferents partners i aconsegueixen patentar el prototip de Robot a l’Aula abans que la competència, proposarà de batejar-lo MestreBot en honor d’ella. Serà la seva manera d’eixugar el deute.

      Està a punt d’abandonar el passadís quan tot d’una es recorda del nou rector i fa marxa enrere. Pensa que no hi serà si pengen les fotos un cop acabat el mandat, però en arribar a l’altre extrem l’hi troba: Juli Campmany, juny 2016 - actualment. Assegut a la butaca no s’aprecia que és baixet i imposa molt més que el dia de la seva incorporació, en què la va saludar en persona. Les celles contínues i en forma de v li confereixen una agressivitat que aleshores no va percebre. Esclar que no va gosar aguantar-li la mirada com ara. Mantenint la vista fixada en els ulls del retrat, assaja diverses expressions: de domini, d’odi, de menyspreu, de compassió. Quantes vegades ho havia fet de joveneta! D’ençà que descobrí que li donava seguretat davant persones que la intimidaven, ho havia practicat de valent. Com llavors, ara també gaudeix de la sensació de poder que suposa relacionar-se amb una fotografia de mida gairebé natural. I li ve a la ment la rocambolesca idea que, si pogués mirar així als ulls de l’aranya, se sentiria millor.

      Quan puja de nou a l’ascensor per anar, ara sí, a Administració, pensa que torna a ser en el mateix punt on era fa una estona i que la digressió que s’ha permès no era en el guió. Ara seguirà la trajectòria prevista. Al capdavall, la vida, la seva i la de tothom, és una constant bifurcació, que sovint passa desapercebuda, i no s’arriba a saber mai on conduïen les altres vies. Avui n’ha explorat una, i s’enorgulleix d’haver burlat la rutina. Però que un fet tan intranscendent com instal·lar-se l’horòscop l’hagi dut fins a l’embolic de la suplantació de la professora Mestres, l’aranya, i els seus inquietants missatges, li reafirma l’obsessió pel poc control que té sobre tot el que l’envolta. Cada dia ho porta pitjor. Ha d’afanyar-se a treure’n l’entrellat i recuperar el domini de la situació si no vol parar boja.

       Primera recreació: 1972

      Començo l’enregistrament el 17 de febrer de 2017. No puc deixar passar una data quasi palindròmica com aquesta, malgrat que encara no he acabat d’endreçar i de posar-ho tot a punt com voldria. Els mesos que porto de reclusió forçosa no han estat suficients, però uns moviments recents, que no m’és possible revelar-te de moment, m’han alertat que el temps se’m tira al damunt i he d’agafar ben fort les regnes si vull continuar sent jo qui controla la situació. I, per descomptat, que ho vull: és el que he estat preparant tots aquests mesos i, podria dir, per al que visc. Parlo per a tu, hereu encara inconegut dels meus dominis digitals, perquè tard o d’hora em buscaràs i voldràs saber-ho tot de mi. No importa si sóc home o dona, quin aspecte físic tinc, ni on vaig néixer. L’únic que compta i que has de saber per fer-te càrrec del meu patrimoni a la xarxa són les experiències viscudes; des de la meva òptica, esclar, en els meus records jo estic sempre fora del camp de visió. Per això reconstruiré per a tu el meu passat situant la càmera als meus ulls, amb el màxim de realisme 3D i, no cal dir-ho, amb alta fidelitat en tots els sentits de la paraula. És l’única possibilitat que tinc de fer-me entendre.

      Són molts els fets i les persones que han influït de manera decisiva en el que t’he d’explicar, i em costarà anar destriant-los i situar cadascun on toca; en canvi, puc assenyalar d’entrada i sense cap dubte el moment exacte en què el meu rumb a la vida quedà fixat per sempre. Llavors no me’n vaig adonar, però amb la perspectiva dels anys ha esdevingut diàfan com l’escac i mat d’un mestre. Si les històries viscudes cap endavant en clau de futur solen suscitar intriga i emocions, rebobinades en forma de flashbacks són un veritable plaer per a la raó. És molt més fàcil descobrir les causes que preveure les conseqüències, això ho sap tothom, però ningú no n’ha tret tant partit com jo. Aquesta senzilla observació és a la base de futurs a la carta, el millor producte que he desenvolupat i l’actiu estrella del llegat que et deixo. Imagino que hi estàs familiaritzat, si més no, amb el subproducte més estès, l’horòscop, que s’acaba d’incorporar als sistemes operatius de pagament.

      Ironies del destí, l’aplicació directa del futurs a mi no em serveix, però, en canvi, sí que l’utilitzo invertint-ne el sentit temporal. És el programari de simulació amb què faré les recreacions hologràfiques del meu passat. Per començar, la del moment clau en què el meu oncle encengué el llumí. Aquí la tens.

      Barcelona, 6 de gener de 1972 cap a les 5 de la tarda. Menjador de casa els avis materns. De fons sonor, xivarri de nens jugant i fent corredisses pel passadís. Al voltant de la taula, l’àvia, l’oncle Pere i la tieta Roser, ambdós solters, els pares, els cosins mexicans que vénen cada any per Nadal, la meva germana, el seu marit, també mexicà, i el nebot gran. Estan sumits en una mitja penombra que en desdibuixa els contorns i és l’oncle qui porta la veu cantant. De sobte, fa una pausa teatral i llança la pregunta:

      —Acceptaríeu d’anar a una festa en què al final matessin tots els convidats? —Silenci realçat pels crits de la quitxalla.— Oi que, per molt divertida que fos, declinaríeu la invitació? Doncs això és la vida, nois, amb la diferència que no ens donen elecció.

      Érem a la sobretaula del dia de Reis i, potser per l’ambient fantasiós que s’hi respirava, amb tot de papers llampants escampats per terra i els nens fent gresca a l’habitació del costat, la pregunta no em sonà tan desafinada com de ben segur m’hauria semblat en un altre context. Em sorprengué, no ho nego, altrament no m’haurien quedat gravats els ulls incisius i el rictus heroic de l’oncle Pere en formular-la, ni recordaria el posat d’arreglanyaps característic de ma mare quan s’alçà de taula dient que s’estava fent fosc i calia anar recollint.

      Ningú no la seguí, continuàrem asseguts, sense gosar alçar els ulls per por de creuar la vista amb l’oncle. Sé que la pregunta me l’adreçà a mi, tot i que la llançà a l’aire sense mirar-me, potser perquè sèiem de costat. Per molt que ell m’augurava una carrera acadèmica brillant, llavors encara no era capaç de donar-li rèplica en aquest teatre de solemnitats que muntava cada any, en què sota la disfressa de provocació s’hi endevinava un neguit sincer, un clam imperiós per obtenir respostes. Jo tot just acabava de complir vint-i-dos anys i me’n calien molts més per buscar-les i madurar-les. Fou mon pare qui aleshores entomà el repte, amb la veu pausada de qui estalvia forces perquè sap que el combat serà llarg:

      —Et falla el punt de vista, cunyat. No hi ha cap amfitrió que ens convidi i ens pugui donar elecció o escatimar-nos-la. La festa ho és tot, prou que ho saps, no hi ha res tret d’ella. Tampoc no hi ha sicaris a sou que vagin tallant caps. Senzillament morim. És llei de vida. Tant que maleeixes la religió i, en el fons, ets el més creient de tots, només que el teu Déu és maligne.

      —La vida humana és un sarcasme. Algú se l’ha d’haver inventat.

      —Insisteixo que et falla el punt de vista. Dius la vida humana i penses tan sols en la teva, en la vida d’un individu. Si ho pensem com a espècie, és evident que morim just perquè la vida prossegueixi.

      —Almenys se’ns hauria de permetre veure com continua la història. Gairebé em resignaria a deixar de respirar, menjar i actuar, a canvi de poder observar com evoluciona el món els propers vint, cent, cinc-cents anys.

      —No t’hi poses per poc. Jo em conformaria a seguir les vides dels aquí presents; m’encantaria veure com creixen els meus néts, en quina mena de persona es converteix cadascun. —El gest circular havia fet que els espectadors entréssim a escena, i uns ulls inquisidors li feren afegir:— I també les vostres evolucions, fills, no cal dir-ho.

      L’àvia, com tanta gent gran, patia una sordesa selectiva i intuí que el gendre la convidava a dir-hi la seva en un tema que li tocava més de prop que a ningú altre.

      —Morir no em fa por, fillets, el que em sap greu és deixar-vos aquí sols.

      La mare i la tieta Roser van intercanviar una mirada que era alhora un homenatge a la gran marassa que havien tingut i també un retret que, en aquest estadi de la vida, encara les veiés com si fossin criatures necessitades