Enxarxats. Carme Torras

ja que molts desitjarien rebre aquest escrit, però els destinataris són pocs i encara menys els que aconsegueixen accedir-hi. Tu hi has arribat i això et converteix en un dels candidats/es per a la missió que vull encomanar. Continua atent/a a la meva icona, que t’anirà dosificant el coneixement necessari amb un tempo òptim. «Òptim per a què, per a qui?», et preguntaràs. Doncs per a la universitat, la Glob i també per a tu, creu-me. Tot de cop no ho assimilaries. Deixa’t conduir i no vulguis cremar etapes. De moment vés familiaritzant-te amb la informació de la carpeta Documents_clau perquè estiguis en condicions d’actuar quan toqui. No abans, entesos? I, sobretot, confidencialitat absoluta. Altrament seràs descartat/ada.

      S’enretira una mica de la pantalla i mira a banda i banda per si algun alumne desvagat o becari tafaner pogués estar-la espiant. La porta del despatx és oberta, tot i que ningú gosaria entrar-hi sense trucar i el silenci és total, però estava tan absorta que s’ha endut un ensurt.

      S’alça i tanca la porta.

      Per primera vegada li passa pel cap que els enigmàtics textos que la icona fantasma ha desplegat els darrers dies potser no anaven dirigits a la professora Mestres, com havia suposat, sinó a ella. Quan fa mig any va heretar-ne el despatx, no es podia imaginar el seguit de finestres que se li obririen entre aquestes quatre parets, finestres a mons insospitats on infiltrar-se ha estat un veritable luxe. Qui sap si ara en pagarà les conseqüències.

      Tem que algú hagi descobert que ha usurpat la identitat i alguns contactes de l’antiga catedràtica i li estigui gastant una broma... o, pitjor encara, vulgui fer-li xantatge. ¿Pot ser que tot siguin imaginacions seves perquè se sent en fals? Si es tractés només dels escrits de l’aranya, podria pensar que són una nova estratègia de màrqueting, una versió actualitzada de les cartes seriades o els concursos ficticis; però hi ha també la qüestió de la Glob, la xarxa privada i exclusiva de la qual només havia sentit rumors i que ara, després de les indagacions que ha fet amb les contrasenyes de la professora, sap que existeix. Com que hi ha entrat amb la seva identitat digital, el més lògic és que la destinatària d’aquests escrits sigui ella. Vés a saber en quins assumptes devia estar ficada. Fins no seria estrany que la seva desaparició del món acadèmic hi tingués relació. Potser no fou tan voluntària com semblava. La Júlia no sap si preocupar-se pels escrits de l’aranya, per les represàlies que pugui patir arran de la suplantació, o pel que hagi pogut succeir a l’Ariadna Mestres.

      Rellegeix el text a poc a poc tractant d’esbrinar la interpretació més probable. Li cal decidir d’una vegada si fer-ne cas o passar pàgina i desentendre’s d’aquesta història. Ja hi ha perdut prou temps. Però, i si...? La possibilitat d’haver estat escollida li toca l’ego, per més que intenti negar-ho pensant que moltes persones deuen haver rebut el mateix. L’al·lusió a la universitat deixa clar que no es dirigeix a qualsevol, i el color blau de l’aranya... té la viva sensació que el missatge va per ella. Potser juntament amb altres col·legues escollits d’aquest campus. I encara que això l’afalaga, se sent també amenaçada. Difusament. No sabria dir per qui ni per què, fins que buscant indicis en el text, el «jo» potent, nu, explícit, de la primera línia la intimida i les frases en imperatiu, «estigues atenta», «deixa’t conduir», rematades pel «seràs descartada» final, acaben de posar-la nerviosa. Vol de veritat seguir aquest joc?

      No es penedeix d’haver creuat l’Atlàntic per accedir a la plaça de professora titular, però alhora no pot evitar mirar l’entorn amb un cert recel, fins i tot amb una mica de por, com si les parets tinguessin ulls. «Tan innocents i anodines com semblen», pensa repassant la fusteria metàl·lica negra que emmarca uns vidres netejats amb desgana, grisos com els envans prefabricats on reposen la pantalla hologràfica, el penja-robes, la prestatgeria i un arxivador, tot de sèrie. Encara que hagi col·locat de manera estratègica aquí i allà els puzles 3D de fusta que li han fet companyia des dels temps d’estudiant, així com la col·lecció de robots en miniatura que exalumnes agraïts i amics viatgers fan créixer, no ha aconseguit fer-se seu l’espai. Ni la serigrafia del seu estimat campus de Brown presidint el millor pany de paret la fa sentir a casa com se sentia allà. Per més que hi tanqui els ulls i ho negui davant de la família i, sobretot, de l’Edward, el seu entorn acadèmic continua resistint-se-li.

      Damunt l’escriptori la foto dels seus nens en pijama, escabellats i fent cara d’angelets just després d’haver-se esbatussat amb els coixins, la reconforta i li arrenca un somriure. La decisió de tornar va ser encertada i no consentirà que uns missatges, que ni tan sols sap si li van dirigits, la intimidin. I menys encara aquesta insignificant aranya que sembla desafiar-la des de la cantonada superior de la pantalla. L’únic inquietant és el to que gasta; per la resta, el «jo» li ho posa fàcil: no demana fer res d’especial, ja es dirigeixi a la doctora Mestres o a ella, només deixar-se conduir. Així que pot mantenir-se a l’expectativa, no cal que prengui cap determinació ara mateix. L’única exigència és guardar-ne confidencialitat. Ni paraula a ningú, doncs, almenys de moment.

      Clica la icona i el text s’encongeix fins a quedar reduït a una petita teranyina. Veient l’aranya allà arrupideta al costat de la barracuda netejapantalles, el lloro de l’horòscop, el cargol bavejasentències i tota la fauna, es diu que ja no li ve d’una bestiola més a l’escriptori i, amb un sospir resignat, es força a centrar-se en la feina. Tot just comença a revisar el correu electrònic, quan un imperatiu truc d’artells li fa aixecar la vista cap a la porta i, sense temps de dir res, es troba en Tomàs Rull assegut al davant. Té pressa i va al gra: el Consell de Govern finalment ha donat llum verda a la nova plaça de professor titular i, per qüestió de paritat, han de posar dues dones al tribunal. Una serà la catedràtica de Lleida, amb qui hi ha bona relació, i l’altra han pensat que sigui ella. Pressuposant que no hi tingui inconvenient, esclar. Es tracta d’un afer de tràmit perquè en Garcia és un bon candidat i ningú gosarà enfrontar-s’hi.

      —Però amb prou feines sé com es fan les oposicions aquí, només he assistit a la meva. No podríeu triar una altra persona?

      —Qui? Qui? —Ja s’ha alçat i està a punt de marxar.— Pots dir-me qui? Abans hi hauríem posat l’Ariadna Mestres, així que ara et toca a tu.

      No és mal director, pensa la Júlia, i ha aconseguit prou consens al seu voltant, però les decisions precipitades li alimenten la fama de portar el departament a cop d’improvisació. Tant de bo sigui cert que l’oposició serà un pur tràmit.

      Encara no ha tingut temps de posar-se de nou davant la pantalla, que en Rull torna a treure el cap:

      —Me n’oblidava; m’han dit d’Administració que és urgent que hi passis. Hi ha un embolic de mil dimonis amb la justificació del projecte Robots a l’Aula, suposo que ho saps.

      —Sí, però no ho entenc. Estem gastant el pressupost tal com constava en la proposta, ni un euro més.

      —Doncs aquest és el problema! No deuen saber d’on treure el 4 % d’impost revolucionari.

      —Si et refereixes als costos indirectes, els vam tenir en compte tots.

      —Aquest segur que no. El nou rector s’ha proposat millorar la posició de la universitat en els rànquings internacionals de recerca, i això costa calés.

      —Què vols dir? —La Júlia no dóna crèdit al que acaba de sentir. Ha d’entendre que les posicions es compren? Que paguen suborns?

      —No posis aquesta cara, no es tracta de res estrany. S’ha creat una unitat de control de projectes europeus que se’n queda el 4 % per fer-ne el seguiment.

      —I com és que no m’ho van advertir?

      —De moment, no tenen prou personal i en revisen pocs. Es veu que t’ha tocat a tu. Creu-me, vés-hi i soluciona-ho, o et quedaràs sense pressupost per aquest any.

      —D’acord, si és tan greu... —Anava a dir «hi passaré», però deixa la frase a mitges perquè ell ja ha marxat.

      Potser veu fantasmes on no n’hi ha, però no li sembla casual que hagin escollit el seu projecte. Qui sap si en Rull, que està tan informat de tot malgrat que al començament