Els ous fatídics. Mikhail Bulgakov

també estava desconegut: l’havien pintat de color crema, l’aigua arribava per una canalització especial fins a la sala dels amfibis, i tots els vidres es van substituir per miralls, els havien enviat cinc nous microscopis, taules de vidre per a les preparacions, bombetes de 2.000 bugies per a la il·luminació indirecta, reflectors i vitrines per al museu.

      Pèrsikov va sobreviure, i tot el món se n’assabentà inesperadament només quan el desembre del 1926 aparegué publicat el seu opuscle: «Noves dades sobre la reproducció dels Oscabrion o Chitonidae», 126 pàgines, Annals de la IV Universitat.

      I el 1927, a la tardor, va sortir la seva obra capital de 350 pàgines, traduïda a sis llengües, inclús el japonès: L’embriologia dels Pipa, els pelobàtids i les granotes. Preu: 3 rubles. Edicions de l’Estat.

      I l’estiu del 1928 es produí aquell fet increïble, espantós...

¹ En tant que novel·la d’anticipació, presenta detalls no existents en el seu moment. Així, no existia la IV Universitat, als anys vint només n’hi havia dues a Moscou.

² Teatre fundat pel mecenes Serguei Zimin el 1904. Durant els primers anys vint s’anomenava Òpera Lliure Zimin, després l’absorbí el teatre Bolxoi.

      CAPÍTOL 2

      L’ESPIRAL DE COLORS

      Així, doncs, el professor encengué el globus de vidre i mirà al seu voltant. Va encendre també un reflector que hi havia sobre la llarga taula d’experiments, es va posar una bata blanca, va fer dringar alguns instruments de la taula...

      Molts dels trenta mil cotxes que circulaven l’any 1928 per Moscou passaven rabent pel carrer Herzen, fent una suau remor pel paviment de fusta llisa, i a intervals d’un minut, fent estrèpit i xerricant, passava algun tramvia 16, 22, 48 o 53 pel carrer Herzen en direcció a la Mokhovaia. Projectava els reflexos dels seus llums multicolors als miralls del gabinet, i es veia, llunyana i alta al cel, al costat del casquet ombriu i massís de l’església del Crist, la falç pàl·lida i boirosa de la lluna.

      Però ni el creixent ni l’estrèpit del Moscou primaveral cridaven gens ni mica l’atenció del professor Pèrsikov. Seia en un tamboret giratori de tres peus i amb els dits embrunits pel tabac feia lliscar la cremallera d’un magnífic microscopi Zeiss, en el qual hi havia posat l’habitual preparació no tintada d’amebes fresques. Just en el moment en què Pèrsikov passava dels 5.000 als 10.000 augments, s’entreobrí la porta, aparegué el masclet, un plastró de cuir, i l’assistent anuncià:

      —Vladímir Ipàtitx, tinc a punt el mesenteri. No vol pas donar-hi un cop d’ull?

      Pèrsikov lliscà del tamboret amb vivacitat, deixant la cremallera a mig recorregut i, fent girar lentament un cigarret entre les mans, entrà al gabinet de l’assistent. Allà, damunt d’una taula de vidre, mig asfixiada i agonitzant de por i de dolor, hi havia una granota crucificada sobre un suport de suro, que mostrava al microscopi les entranyes transparents com la mica que li sortien del ventre ensangonat.

      —Molt bé —va dir Pèrsikov, tot aplicant l’ull a l’ocular del microscopi.

      Evidentment, hi devia haver alguna cosa molt interessant d’observar al mesenteri de la granota, on es veia, com al palmell de la mà, córrer els glòbuls sanguinis pels rius dels vasos. Pèrsikov oblidà les seves amebes i durant una hora i mitja, alternant-se amb Ivanov, estigué enganxat a la lent del microscopi. Mentrestant, tots dos savis intercanviaven comentaris animats, però incomprensibles per a la resta dels mortals.

      Al final, Pèrsikov se separà del microscopi, tot declarant:

      —La sang s’està coagulant, no hi ha res a fer.

      La granota bellugà penosament el cap i als seus ulls gairebé extints s’hi podien llegir aquestes clares paraules: «Sou uns canalles, ve-t’ho aquí...».

      Estirant les cames entumides, Pèrsikov s’aixecà, tornà al gabinet, badallà, es fregà amb els dits les parpelles constantment inflamades i, de nou sobre el tamboret, donà un cop d’ull al microscopi. Posà els dits a la cremallera i ja es disposava a fer girar la rosca, però no es bellugà. Amb l’ull dret Pèrsikov veia un tèrbol disc blanc amb les amebes a dins, pàl·lides i neguitoses, i enmig del disc una espiral de colors que recordava un tirabuixó de dona. Aquesta espiral, Pèrsikov i centenars d’alumnes seus l’havien vist molt sovint, i ningú no en feia cas, amb raó. El feix de llum acolorida no feia sinó entorpir l’observació i era la prova que la preparació no estava ben enfocada. Per això sempre l’eliminaven sense pietat amb un simple gir de la rosca, tot il·luminant el camp de visió amb una llum blanca i uniforme. Els dits llargs del zoòleg ja estaven a punt de fer anar la rosca, quan de sobte van tremolar i se’n van separar. La causa era l’ull dret de Pèrsikov, que es posà en guàrdia, s’estranyà i acabà alarmat i tot. No era precisament un mediocre, per desgràcia de la República, qui seia davant del microscopi. No, era el professor Pèrsikov! Tota la seva vida, els seus pensaments s’havien concentrat al seu ull dret. Durant cinc minuts, en un silenci marmori, l’ésser superior observà l’inferior, forçant i aguditzant la vista sobre la preparació que estava fora de focus. Al voltant tot callava. En Pankrat ja dormia a la seva cambra del vestíbul, i només un cop, lluny, els vidres dels armaris van fer una remor musical i suau: era Ivanov que, en marxar, havia tancat amb clau el seu gabinet. La porta d’entrada gemegà darrere seu. Fins al cap d’una estona no es va sentir la veu del professor. A qui s’adreçava? No se sap.

      —Però què és això? No entenc res de res...

      Un camió tardaner que passava pel carrer Herzen sotragà els vells murs de l’Institut. Una safata de vidre que contenia tot de pinces dringà sobre la taula. El professor empal·lidí i tapà amb les mans el microscopi, com ho faria una mare que vol protegir el seu fill d’un perill. Ara ja no era que Pèrsikov volgués fer girar la rosca, oh, no!, ara tenia por que alguna força exterior pogués treure del seu camp de visió el que acabava de veure.

      Ja hi havia claror de dia, blanca i amb una franja daurada que tallava el porxo de color crema de l’Institut, quan el professor s’apartà del microscopi i s’acostà a la finestra amb les cames entumides. Amb dits tremolosos pitjà un botó i els gruixuts estors negres ocultaren el matí; al gabinet es va fer a l’instant de nit, una nit sàvia i científica. Esgrogueït i emocionat, Pèrsikov separà les cames i digué, clavant els ulls llagrimosos al parquet:

      —Com pot ser? És monstruós!... Monstruós del tot, senyors —repetí, adreçant-se als gripaus del terrari, però els gripaus dormien i no li van respondre res.

      Es quedà en silenci uns moments. Després s’acostà al botó per descórrer els estors, apagà tots els llums i tornà a mirar pel microscopi. El seu rostre es tensà, va corrugar les celles grogues i embrollades.

      —És clar, és clar —mormolà—, ha desaparegut. Entesos. En-te-sos —amollà arrossegadament, tot mirant, com un dement inspirat, el globus apagat al damunt del seu cap—. Així de senzill.

      De nou, va córrer els estors sibilants i va encendre el globus. Mirà altre cop pel microscopi i va fer un ample somriure amb astuta alegria.

      —Ja el capturaré —digué de manera solemne i seriosa, aixecant el dit cap amunt—. El capturaré. Potser amb el sol i tot.

      Va descórrer de nou els estors. El sol ara ja havia sortit. I cobria les parets de l’Institut i, de biaix, el paviment de fusta del carrer Herzen. El professor mirà per la finestra, calculant per on passaria durant el dia. Avançava i retrocedia amb lleugeresa, com ballant, i al final repenjà el ventre a l’ampit de la finestra.

      Inicià llavors una tasca important i misteriosa. Amb una campana de vidre cobrí el microscopi. A la flama blavosa del bec de Bunsen va fer fondre un tros