Els ous fatídics. Mikhail Bulgakov

1

      CURRICULUM VITAE DEL PROFESSOR PÈRSIKOV

El 16 d’abril del 1928, a hora foscant, el professor de zoologia de la IV Universitat estatal¹ i director de l’Institut Zoològic de Moscou, Vladímir Pèrsikov, entrà al seu gabinet de l’Institut, al carrer Herzen. El professor va encendre el globus de vidre esmerilat del sostre i mirà al seu voltant.

      L’inici de l’espantosa catàstrofe s’ha de situar precisament en aquest vespre nefast, igual que en la persona del professor Vladímir Ipàtievitx Pèrsikov n’hem de veure la causa primera.

      Tenia cinquanta-vuit anys tot just fets, un cap considerable en forma de maça, calb, amb unes tofes de cabells groguencs, com raspalls, als costats. La cara molt ben afaitada i amb el llavi inferior sortit, cosa que donava al rostre de Pèrsikov uns trets permanents una mica capriciosos. Sobre el nas vermell duia unes petites ulleres passades de moda, amb muntura de plata, tenia uns ullets brillants, era d’estatura alta, però geperut. Parlava amb una veu estrident, prima, raucadora, i, entre altres rareses, tenia la d’aixecar l’índex de la mà dreta en forma de ganxo i aclucar els ulls quan parlava amb ponderació i seguretat. I com que sempre parlava amb seguretat, perquè la seva erudició en aquella especialitat era absolutament fenomenal, el ganxo apareixia sovint a la vista dels interlocutors del professor Pèrsikov. Però, tret de la seva especialitat, és a dir, la zoologia, l’embriologia, l’anatomia, la botànica i la geografia, el professor Pèrsikov no parlava gairebé mai.

El professor Pèrsikov no llegia els diaris, no anava al teatre, i la seva dona s’havia fugat amb un tenor de l’òpera Zimin² el 1913, després de deixar-li un escrit amb el següent contingut: «Les teves granotes em provoquen una insuportable esgarrifança de fàstic. Seré infeliç tota la vida per culpa seva».

      El professor no es va tornar a casar i no tenia fills. S’irritava fàcilment, però no era rancuniós; li agradava el te amb suc de fruits del bosc, i vivia al carrer Pretxístenka en un pis de cinc habitacions, una de les quals l’ocupava un secall de velleta, la majordoma Mària Stepànovna, que tenia cura del professor com una dida.

      L’any 1919, al professor li van prendre tres de les cinc habitacions. Llavors declarà a la Mària Stepànovna:

      —Si no aturen aquests desordres, Mària Stepànovna, me n’aniré a l’estranger.

      És indubtable que, si el professor hagués dut a terme aquest pla, li hauria estat d’allò més fàcil obtenir una càtedra de zoologia a qualsevol universitat del món, perquè era un home de ciència de primera classe, i en aquelles branques referides als batracis o amfibis anurs no tenia rival, si exceptuem els professors William Wekkle de Cambridge i Giacomo Bartolomeo de Roma. El professor llegia quatre llengües a part del rus, i parlava el francès i l’alemany tan bé com el rus. La seva intenció d’anar a l’estranger, Pèrsikov no la dugué a terme, i l’any 20 va ser encara pitjor que el 19. Es van produir tot d’esdeveniments, i, a més a més, l’un rere l’altre. La gran via Nikítskaia va canviar de nom i es convertí en el carrer Herzen. Tot seguit, el rellotge encastat a la paret de la casa que hi havia a la cantonada dels carrers Herzen i Mokhovaia s’aturà a un quart de dotze. I finalment, als terraris de l’Institut Zoològic, enmig de totes les pertorbacions d’aquell any memorable, van morir en primer lloc vuit esplèndids exemplars de reinetes, després quinze gripaus comuns, i al final un exemplar excepcional de gripau de Surinam.

      Immediatament després que els gripaus deixessin desert aquest primer grup dels amfibis, pròpiament dits anurs, emigrà a un món millor el vigilant permanent de l’Institut, el vell Vlas, no inclòs a la classe dels amfibis. La causa de la seva mort, però, va ser la mateixa que la dels pobres anurs, i Pèrsikov la diagnosticà a l’instant:

      —Desnutrició!

      El científic tenia tota la raó: el vell Vlas s’havia d’alimentar de farina, i els gripaus s’alimentaven amb els cucs de la farina, però com que la primera havia desaparegut, els segons també s’havien fet fonedissos. Pèrsikov intentà posar els vint exemplars restants de reinetes a règim de paneroles, però també les paneroles s’havien esfumat, mostrant així la seva hostilitat envers el comunisme de guerra. D’aquesta manera, els darrers exemplars anaren a parar igualment a la fossa sèptica del pati de l’Institut.

      L’efecte que causaren en Pèrsikov aquelles morts, i sobretot la del gripau de Surinam, és indescriptible. De les morts, no se sap per quin motiu, en responsabilitzà totalment el comissari del poble d’Instrucció Pública d’aleshores.

      Dret, amb gorra i xancles, al corredor del glaçat Institut, Pèrsikov parlava amb el seu assistent Ivanov, un gentleman d’allò més elegant, amb el seu masclet ros.

      —Ja li dic jo, Piotr Stepànovitx, que matar-lo seria poc! I què fan, en canvi? Matar del tot l’Institut! No? Era un mascle incomparable, un exemplar excepcional de Pipa americana de tretze centímetres de llargada.

      I la cosa va anar encara pitjor. Després de la mort del vell Vlas, les finestres de l’Institut es van glaçar del tot a banda i banda, fins al punt que flors de gebre van cobrir la superfície interior dels vidres.

      Van finar conills, guineus, llops, peixos i escurçons fins a l’últim exemplar. Pèrsikov caigué en un silenci que durà dies sencers, després agafà una pulmonia, però no es va morir. Un cop recuperat, anava dos cops per setmana a l’Institut i a la sala circular, on sempre hi feia, no se sap per què, una temperatura de cinc graus sota zero, independentment del fred que fes al carrer; allà pronuncià, amb xancles, gorra d’orelleres i una bufanda, exhalant tothora baf davant de vuit oients, un cicle de conferències sobre el tema: «Els rèptils de la zona tropical». Tot el temps restant, Pèrsikov es quedava a casa seva, al carrer Pretxístenka, estirat al divan, en una cambra plena de llibres fins al sostre, tapat amb una manta escocesa; tossia i esguardava la boca d’una estufeta roent, que la Mària Stepànovna alimentava amb cadires daurades, sense parar de pensar en el gripau de Surinam.

      Però en aquest món tot ve que s’acaba. S’acabà l’any 20 i també el 21, però el 22 començà amb un cert moviment invers. De primer, en comptes del difunt Vlas, aparegué en Pankrat, un vigilant del Parc Zoològic encara jove, però d’allò més prometedor, i de mica en mica l’Institut s’anà escalfant. A l’estiu, Pèrsikov, amb l’ajut d’en Pankrat, capturà al Kliazma catorze gripaus comuns. Als terraris la vida començà a bullir de nou... El 1923, Pèrsikov ja impartia vuit conferències, tres a l’Institut i cinc a la universitat; el 24 ja eren tretze, sense comptar les que pronunciava a les facultats obreres, i a la primavera de l’any 25 adquirí fama pel fet d’haver suspès en els exàmens setanta-sis estudiants, i tots en batracis.

      —Com, no sap distingir entre batracis i rèptils? —preguntava Pèrsikov—. És simplement ridícul, jove. Els batracis no tenen ronyons pelvians. N’estan privats. Ves per on! Li hauria de caure la cara de vergonya! Segur que és marxista, oi?

      —Marxista, sí —responia el bescantat, amb veu apagada.

      —Molt bé, doncs, torni al setembre —deia amb cortesia Pèrsikov, i tot seguit cridava a en Pankrat—: Fes passar el següent!

      Igual que els amfibis reviuen, després d’una llarga sequera, amb la primera pluja abundant, així mateix va reviure el professor Pèrsikov el 1926, quan una companyia mixta americana i russa va construir, partint de la cantonada del passatge Gazetni (dels diaris) i el carrer Tverskaia, al centre de Moscou, quinze immobles de quinze plantes, a part de tres-cents blocs obrers a la perifèria de vuit apartaments cadascun, cosa que, d’una bona vegada i per sempre, posà fi a aquella crisi d’habitatges, terrible i ridícula alhora, que van haver de patir els moscovites entre els anys 1919 i 1925.

      En general, va ser un estiu remarcable en la vida de Pèrsikov, i de vegades es fregava les mans amb una rialleta silenciosa i satisfeta, recordant com n’estaven, d’estrets, ell i la Mària Stepànovna,