Aquesta nit no parlis amb ningú. Josep Sampere

      L’Eduard tenia els cabells humits perquè acabava de dutxar-se, però les gotes que començaven a regalimar-li pel front eren de suor.

      Mentrestant, la noia s’havia aturat al costat del cotxe i donava copets a la finestra amb un puny blanc i menut en què brillava un anell.

      Clec, clec, clec, feia l’anell contra el vidre. Clec.

      El cor de l’Eduard es va estovar una mica més.

      Va obrir la porta. La noia va pujar al cotxe amb penes i treballs, afeixugada pel pes de l’angoixa i del vestit amarat. Un cop a dins va enclotar-se al seient i va restar en silenci, amb els ulls clavats al parabrisa. L’Eduard va engegar la calefacció. El vestit va començar a exhalar una flaire de fum i de perfum aigualits. O potser era l’olor que feien les flors, que no deixava anar de cap manera.

      —Què t’ha passat?

      No va respondre. L’aigua li regalimava per la cara tristíssima, o potser eren llàgrimes.

      —No passa res. No parlis, si no vols.

      L’Eduard va agafar la palanca del canvi de marxes.

      —On vols que et porti?

      Silenci.

      —La qüestió és tirar endavant, oi? Passi el que passi.

      L’Eduard va tirar endavant, sota la pluja, però el xipolleig de les rodes va cridar el mal temps i li va dur a la memòria un canal de França que havia recorregut anys enrere amb la seva dona.

      Va esborrar aquell mal viatge de la seva ment.

      Es va girar cap a la núvia.

      Era una núvia desgraciada, i prou. Havia de tenir-ho ben present. Les núvies desgraciades existien, fins i tot era possible trobar-les sota la pluja, a les carreteres desertes, i invitar-les a pujar al teu cotxe.

      Fins que desapareixien en arribar al revolt on s’havien matat anys enrere en un accident.

      Ha, ha, ha.

      Ha.

      L’Eduard va estossegar forçadament i va dir en to de broma:

      —No deus ser la noia aquella que s’apareix a les carreteres, oi?

      La núvia no va respondre.

      L’Eduard es va escurar el coll, com per netejar el mal gust de la seva broma.

      Van córrer en silenci una estona més. L’Eduard l’observava de reüll: tenia la cara inexpressiva i la mirada absent. Semblava capficada i abstreta per alguna pena sorda, muda i profunda, però les ombres de la pluja li ballaven per les faccions com un garbuix de ganyotes dissimulades.

      La núvia va trencar el silenci:

      —Vols passar amb mi la nit de noces?

      L’Eduard va entendre la pregunta, però li va fer l’efecte que la noia parlava sola o amb algú que no hi era.

      Era evident que no s’adreçava a ell.

      Però el mirava amb ulls fixos, inquisitius.

      —Vols passar amb mi la nit de noces?

      L’Eduard es va tornar a escurar el coll.

      —M’acabes de preguntar, per segona vegada, si vull passar amb tu la nit de noces?

      Ella va continuar mirant-lo amb uns ulls blaus que la tristor embellia encara més.

      Devia tenir divuit anys, o encara no. Parlava amb un accent gairebé imperceptible, però intrigant, com el deix de fum i de flors que emanava del seu vestit, del seu cos. Rossa, ulls blaus, esvelta: el vestit xop li ressaltava els pits i les cuixes. La ment racional de l’Eduard maldava per resistir-se, però d’invitacions com aquella, de temptacions com aquella, se’n presentaven ben poques a la vida. La seva ment adulta, madura i cívica li deia que era immoral aprofitar-se d’una pobra núvia, o més aviat exnúvia, d’algun país de l’est, txeca o polonesa, possiblement embarassada, a qui el seu promès devia haver plantat una estona abans, aterrit per les responsabilitats que estaven a punt de lligar-lo de peus i mans.

      Era indecent, raonava la consciència de l’Eduard, abusar d’una noia trastocada que no devia saber què s’empatollava, i que potser el confonia i tot amb el nuvi fugitiu.

      —On vols que anem?

      La pregunta, en el fons, no el comprometia gens. Ben mirat, havia de deixar-la en algun lloc.

      La noia va assenyalar amb el cap per la finestra.

      Fet i fet, podia deixar-la ben bé a l’hotel que acabava d’aparèixer oportunament a dalt d’un turó.

      Ben mirat, podia passar la nit amb ella, per fer-li companyia i consolar-la.

      Fet i fet estava separat. No sabia com seria de llarg l’instant de l’adéu aquell de la cançó que es cantava als enterraments.

      No era un hotel, sinó un motel. Una simple lletra podia revelar les veritables intencions d’una persona. L’Eduard va sentir un fiblada de remordiment en adonar-se’n, com si en un motel fos més difícil consolar una noia desesperada de divuit anys escassos.

      —Torno de seguida —va dir.

      Mentre corria cap al motel, es va palpar les butxaques per veure si hi portava la cartera.

      Va adonar-se que s’havia descuidat el telèfon al cotxe, cosa que li va produir una certa inquietud, com haver-hi deixat la noia tota sola.

      Havia d’afanyar-se. Havia d’acabar com més aviat millor. Encara se sentia com un home casat, fins i tot com un home a punt d’enganyar la seva dona.

      Era un motel sòrdid com les seves intencions, lleig com el recepcionista calb i guenyo que va apuntar al registre el seu nom i el de la seva «filla».

      Les habitacions s’estenien a banda i banda, com si els propietaris es mantinguessin al marge dels actes que hi tenien lloc.

      L’Eduard s’imaginava que no trobaria la fugitiva, fins i tot desitjava una mica que hagués continuat la seva fuga desesperada; però la noia seguia enclotada al seient, inexpressiva, entotsolada. Als seus peus s’havia format un toll que li negava les sabatetes blanques.

      —Et faria res, d’entrar-me en braços a l’habitació?

      Aquelles coses només podia dir-les una somnàmbula. Eren pures divagacions, incoherències. L’inconvenient del cas, però, és que la presumpta somnàmbula enraonava amb un home despert, despertant-li cada cop més els seus instints més primaris.

      L’Eduard es va estremir de plaer, de vergonya, d’excitació, de culpabilitat. Feia temps que no experimentava una barreja d’emocions tan complicada.

      Li va sortir una veu espessa, gairebé de borratxo, encara que al gimnàs no havia begut res més que un suc de pinya.

      —És el que fan els nuvis que s’acaben de casar, oi?

      Es va adonar que era el desig el que l’emborratxava.

      Va afegir:

      —Et portaré en braços tot el camí. Així no se’t mullaran més els peuets.

      La paraula «peuets» va fer-lo enrojolar. No la feia servir d’ençà que l’Òscar i l’Àngel eren petits.

      La va dur en braços pel pàrquing desert. La noia pesava molt poc, però també podien ser els efectes reforçants de l’esquaix i l’excitació.

      Trepitjava tolls, les sabates se li negaven, es veia com el personatge d’una pel·lícula que havia començat sense el seu permís.

      No obstant això, feia temps que no se sentia tan viu, tan despert, malgrat la sensació inquietant que la noia que duia als braços no acabava d’existir del tot, no podia existir del tot.

      Potser per això tenia aquell aire absent: perquè