Название | Aquesta nit no parlis amb ningú |
---|---|
Автор произведения | Josep Sampere |
Жанр | Языкознание |
Серия | |
Издательство | Языкознание |
Год выпуска | 0 |
isbn | 9788412505849 |
Aquesta nit no parlis amb ningú!
núm.26
Josep Sampere
AQUESTA NIT NO PARLIS
AMB NINGÚ!
Ed. Males Herbes
2016
Primera edició: octubre 2015
Segona edició: gener 2016
©Josep Sampere Martí
© Editorial Males Herbes S.C.P
Guilleries, 26, 1,2,
08012, Barcelona
ISBN: 978-84-125058-4-9
PRODUCCIÓ DE L’EPUB: booqlab
Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com
Correcció: Cristina Carbonell Vilalta
Col·lecció coordinada per Ricard Planas i Ramon Mas
Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial
d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o
futur –incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’Internet– i la distribució
d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.
ÍNDEX
Aquesta nit no parlis amb ningú!,
Ni prou silenci, ni prou flors,
1. L’Òscar i les noies
L’Òscar Malet va interpretar el seu monòleg de terror en un teatre gran d’una ciutat petita. Els espectadors eren escassos però generosos: no li van plànyer aplaudiments i van sortir satisfets i esfereïts. En acabat, l’actor va signar uns quants autògrafs i va instal·lar-se, com de costum, en una taula del bar.
Esperava, a contracor, l’inevitable.
Pel gran finestral modernista (tot era gran, en aquell teatre), va veure que s’encenien els fanals de l’avinguda vorejada d’arbres despullats. «Es fa fosc abans d’hora, a les ciutats com aquesta?», va pensar. La tardor li feia venir reflexions que semblaven pensaments pansits. Després va dir-se: «Potser que torni a l’hotel, abans no sigui massa tard».
Aquell «massa tard», que no tenia res a veure amb l’hora, li va provocar esgarrifances. Com de costum.
Encara no havia esbrinat el motiu exacte de la seva por, però en tenia un vague pressentiment.
I quan ho pressentia, gairebé sempre ja era massa tard. Se’n va adonar en veure que se li acostava una noia. O, més aviat, «la noia». Totes s’assemblaven força: n’havia conegut unes quantes, en ciutats petites com aquella. Gairebé mai no li demanaven autògrafs. Esperaven que el teatre es buidés i es posaven a l’aguait. Esperaven que sortís. Esperaven pacientment que es prengués un parell de copes. Aleshores se li acostaven i trencaven el gel amb la mateixa broma o alguna variant:
—També estàs sol, fora de l’escenari?
És el que li va preguntar «la» noia, aquell capvespre de tardor en què, segurament, ja era massa tard.
L’Òscar va aixecar els ulls i va dirigir-li una mirada suplicant. «Vés-te’n», li va pregar en silenci. «Vés-te’n.»
Tots dos, però, ho van interpretar malament: ell no va interpretar bé la mirada (dos gintònics perjudiquen bastant l’expressivitat d’un actor) i ella en va confondre el significat.
—Vols que et faci companyia una estoneta?
L’Òscar hauria pogut desanimar-la amb qualsevol excusa, però en el fons es negava a creure que allò pogués tornar a passar. Suposant, no cal dir-ho, que hagués passat mai. Per tant, temptava la sort: es volia convèncer que no era possible que allò, fos el que fos, es repetís. Convidava les noies a seure amb ell, i gairebé sempre les prevenia. Per si de cas. Per si eren prou llestes per intuir alguna cosa. Per si eren prou sensates per tocar el dos.
—Com vulguis —va convidar-la l’Òscar—. Seu.
—Em dic Clara.
Li va fer una encaixada per damunt dels gots buits. La pressió i la durada van deixar ben clares les intencions de la Clara. Com de costum. Temps enrere hauria pensat amb humor pervers: «De ben segur que passarem d’aquest primer acte». Ara, però, es limitava a esperar que aquell tercer acte no acabés d’arribar.
—M’ha agradat molt el teu monòleg —va dir la Clara—. És únic. Tothom en fa d’humorístics, avui dia. Tothom vol fer riure desesperadament. Tu, en canvi, prefereixes posar els pèls de punta al personal.
—Has tingut por?
Ella va afirmar amb el cap i va fer el gest d’abraçar-se, com si només de pensar-hi s’estremís de dalt a baix.
—M’has fet imaginar coses terribles. No crec que pugui dormir, aquesta nit.
Ho va dir amb un somriure insinuant.