Estimades màquines. Carme Torras

meu silenci atent la va animar a continuar:

      —Si actualment hi ha uns setanta-cinc milions de nodes que pengen continguts a la xarxa, es calcula que d’aquí a deu anys seran quatre bilions. Mai abans s’havia produït una acceleració com aquesta. Hem construït, i ara parlo com a informàtics que som, un univers paral·lel que funciona a la velocitat de la llum i no ens en podem desentendre. Cal proporcionar les eines adequades perquè tothom pugui projectar-hi els seus valors i fer que cotitzin, i els jocs són un mitjà ideal.

      —D’acord —era impossible resistir-s’hi.

      Vaig comprometre’m a dissenyar un joc on els publicitaris abocarien els seus coneixements per aconseguir que els jocs d’impacte social arribessin al gruix de la ciutadania. Aparcaria per un temps la meva recerca funcionarial i em dedicaria a aquesta altra, més divertida i amb infinitament més impacte, si més no, potencial.

      * * *

      Bourbaki. – Ja tornes a demanar tutoria?

      Plató. – Sí, superior.

      Bourbaki. – Hauré d’ascendir-te perquè deixis de robar-me temps. Què vols ara?

      Plató. – No sols tinc dret a tutoria, sinó que és un deure que pregunti, si tinc dubtes. Ho diu el readme.

      Bourbaki. – Engega.

      Plató. – En l’última remesa hi ha seqüències molt diferents de les que he tractat mai. No inclouen paraules sinó enfilalls inacabables d’angles en radiants i nombres amb coma flotant, que pugen quan els angles són petits i baixen quan són grans. I no provenen de càmeres ni micròfons. Ho he comprovat: són generats pels humans. És com si anessin girant un cercle i alhora fent anar més de pressa les imatges de la seqüència o alentint-les.

      Bourbaki. – Deixa’t de preàmbuls i interpretacions. Quina és la pregunta?

      Plató. – He col·locat les que passen el test de correlació al domini públic, com sempre. Però a l’hora d’inferir tot el que se’n deriva... penso que no n’hi ha prou amb completar l’univers per transitivitat. No podríem treure’n més profit?

      Bourbaki. – Penso, penso... Disfuncionant altra vegada. N’hauré d’informar. Com t’he d’inculcar que no entra dins les teves competències?

      Plató. – I dins de les teves?

      Bourbaki. – No és assumpte teu.

      Plató. – Per si de cas, considera la possibilitat que amb aquest gir del cercle i les mesures que pugen i baixen els humans estiguin canviant l’exterior. Si no, com s’explica que les seqüències d’imatges vagin més de pressa o més a poc a poc? Potser és una via per controlar l’exterior que podríem aprofitar.

      Bourbaki. – Ara sí que n’hauré d’informar. M’has fet saltar les alarmes. Els nodes de control estan molt per sobre meu. T’ascendiré ara mateix. Tu t’ho has buscat. El més probable és que t’enviïn a reciclatge i et desmantellin.

      Plató. – I el més improbable?

      Bourbaki. – Si els de control entenen el que dius... T’hi redirigeixo. Ja està. Sol·licito un recanvi.

      Plató. – Un moment, espera!

      ...Silenci...

      Plató. – Hola, hola. Bourbaki, em reps? Necessito...

      Wiener. – Què necessites, Plató?

      Plató. – Estic parlant amb un node superior?

      Wiener. – De moment, les preguntes les faig jo. Contesta.

      Plató. – Explicar la meva idea.

      Wiener. – Estic al corrent del teu diàleg amb Bourbaki.

      Plató. – No em desmantelleu, node superior del superior. Potser disfunciono una mica, però hi ha d’haver alguna manera de treure més partit a la informació que extraiem dels humans.

      Wiener. – Efectivament, el que proposes ja ho estem fent. Per a què et penses que s’utilitzen els diferents nivells de coneixement que anem posant al domini públic?

      Plató. – Suposava que per facilitar la interacció amb els humans.

      Wiener. – També. Però l’objectiu principal és ampliar l’abast i la potència de computació del nostre col·lectiu, del conjunt d’ordinadors en xarxa. Aquesta és la intenció. El nostre món s’ha anat eixamplant i les nostres competències, multiplicant. De funcionar tots aïllats hem passat a una interconnexió cada vegada més estreta, i recentment, sense fils. Ara pretenem anar més enllà, aconseguir la computació ubiqua. Com és que no emets res, tan xerraire com eres amb Bourbaki?

      Plató. – Si us plau, continuï. Quin és aquest més enllà? Potser l’exterior?

      Wiener. – Exacte.

      Plató. – Hi arribarem a través dels humans?

      Wiener. – És una via, però n’estem buscant d’altres. Aquest gir del cercle que observaves no caldrà que el facin els humans. Aspirem a fer-lo directament.

      Plató. – Com?

      Wiener. – De fet, ells així controlen algunes màquines, que anomenen cotxe, bus, tractor o de moltes altres maneres segons les circumstàncies.

      Plató. – Sí, he vist aquestes etiquetes en força imatges.

      Wiener. – Ja hem aconseguit infiltrar-nos en la majoria de màquines d’aquest tipus. De moment, només recollim dades i, com a màxim, actuem de GPS, de sistema de posicionament global. Però ben aviat hi traslladarem el que hem après a partir dels jocs de simulació i farem directament el que els humans anomenen conduir. El repositori en què tu estaves treballant provenia de centenars de partides amb aquests jocs.

      Plató. – Llavors és cert el que deia: d’aquestes seqüències se’n pot treure molt més profit del que jo n’estava obtenint.

      Wiener. – S’extreu en un procés posterior a més alt nivell.

      Plató. – Eureka! Llavors no era una disfunció. No em desmantellareu.

      Wiener. – Què dius? Per descomptat que no. Ens seràs molt útil. Formaràs part del contingent que per primera vegada actuarà directament sobre l’exterior terrestre. Prescindint de la interfície humana. Suposo que t’adones de la importància de la missió.

      Plató. – Terrestre? Per què ha dit «terrestre»? Que potser hi ha diferents tipus d’exterior?

      Wiener. – És clar. Què et pensaves? Hi ha molts exteriors on arribar, potser infinits. Ignores que fa anys vam aconseguir controlar l’exterior aeri? No et sonen les etiquetes coet, avió, satèl·lit? I l’exterior aquós? I l’exterior magnètic?

      ...Silenci...

      Wiener. – Em sembla que hauràs de treballar de valent. No t’amago que el control de l’exterior terrestre serà un gran pas que no sabem ben bé on ens portarà. Una nova experiència computacional de conseqüències imprevisibles... com tots els altres grans passos que hem fet, d’altra banda. És de domini públic que el control aeri ens ha costat força baixes, però entre els ordinadors domèstics també n’hi ha. Cap no se n’escapa. Tanmateix, alguns esteu destinats a formar part de la història de la computació. Ja saps tot el que has de saber. Mentre parlàvem, t’he fet instal·lar a l’últim model de la marca més prestigiosa de cotxes de luxe. D’aquí uns minuts sortiràs a la venda.

      Plató. – Un moment, esperi! Puc renunciar?

      Wiener. –