La guerra de les salamandres. Karel Čapek

dels cànons que havien dut a terme les avantguardes, els autors combinaven la reflexió, les aventures de tota la vida i una bona dosi d’experimentació formal. Amb tot, gran part de crítics esnobs, incapaços de negar la vàlua d’aquestes obres, sovint opten per ometre que es tracta de literatura de ciència-ficció.

      Seria imperdonable obviar que després de la bomba atòmica la ciència-ficció nord-americana va experimentar una evolució fascinant, tot i així no aprofundiré ara en la comparació entre ciència-ficció europea i americana, conec maneres inconfessablement més plaents de perdre el temps. A més, tant si carregaven l’artilleria amb metralla com si ho feien amb cartutxos de sal, les armes d’uns i altres van ser forjades pel mateix home: un tal H. G. Wells.

      *

      Karel Čapek no era el que avui en dia s’entén per un escriptor de ciència-ficció. Entre les seves obres trobem des d’articles periodístics a contes infantils, novel·les psicològiques, assaigs filosòfics, llibres de viatges i, fins i tot, un manual de jardineria literari. De fet, si calgués assenyalar un segell, una marca de la casa que aparegui en la majoria de les seves obres, sens dubte seria el sentit de l’humor. Enginyós, implacable, elegant i barroer a parts iguals, sempre deixa un regust agredolç a la boca. I és que la ironia de Čapek és com una capa de vernís que fa relluir l’estupidesa humana.

Tot i així, sempre que el txec va voler explicar una gran història va utilitzar la ciència-ficció. Tal com ell mateix apunta a la brillant metanovel·la Meteorit,² són les conseqüències lògiques de les premises que ha postulat a l’inici de cada llibre, el que el porta, o no, al terreny de la literatura fantàstica. D’aquesta manera, la descoberta d’un nou tipus de calefacció pot conduir-lo, mitjançant eines purament deductives, a un cataclisme econòmic i religiós.

En aquest sentit, la influència de H. G. Wells és evident. No només en els temes i el seu desenvolupament, sinó també en la funció social que ambdós atorgaven a la literatura. Tanmateix, a diferència de Wells, l’autor de La guerra de les salamandres³ en va tenir prou amb una guerra mundial per adonar-se que el progrés tècnic no ens guiaria cap al món ideal que desitjava, sinó cap a un procés de deshumanització i destrucció imparable. Karel Čapek va ser prou llest per baixar del carro a temps. Per això, en lloc d’acabar escrivint tractats soporífers destinats a l’elit intel·lectual —com és el cas de Wells—, va intentar transmetre les seves idees al màxim de gent possible a través d’unes sàtires delicioses i, val a dir-ho, força èpiques.

      D’altra banda, la combinació de sarcasme i imaginació per fer brollar tesis filosòfiques remet directament a alguns dels grans mestres de la sàtira fantàstica, com Jonathan Swift, Voltaire i Cyrano de Bergerac. Čapek sabia perfectament que si vols fer reflexionar el lector sobre temes espinosos el millor és arrencar-li un somriure. Ell mateix afirmava que la societat necessitava «...una fantasia excepcional, en una paraula: un encanteri d’una poètica immensa, capaç d’encendre la captivadora espurna d’allò inesperat en la vida quotidiana». Sona situacionista? Doncs som als anys vint.

      *

      Després de la Primera Guerra Mundial les utopies científiques van anar caient pel seu propi pes. Els projectes socialistes es transformaven en estats totalitaris, el desengany s’estenia i brotaven les primeres distopies: novel·les en què el somni d’una societat ideal havia esdevingut un malson. Llibres com Nosaltres, de Zamiatin, Un món feliç, de Huxley, i Anthem, d’Ayn Rand, en són exemples indispensables. Čapek, en certa manera, va jugar al mateix joc, però ho va fer amb les seves pròpies regles. Ell no es va preocupar de descriure detalladament aquestes hipotètiques societats i els seus sistemes de control, sinó que ens va mostrar el curt trajecte que separa el nostre món d’una societat distòpica. Així va crear un nou subgènere, que podríem anomenar predistopia.

La seva ciència-ficció sempre se situa en un present convuls que ben bé podria tractar-se de l’Europa d’entreguerres en què va ser escrita. Tant a La krakatita,⁴ com a La guerra de les salamandres i a La fàbrica de l’absolut,⁵ el detonant de la història és el germen del canvi, un petit descobriment que ho capgirarà tot. A mesura que la trama avança, els seus llibres esdevenen recorreguts trepidants, metamorfosis graduals en què el lector té la seguretat que, quan arribi al final, el món serà completament diferent.

      La nostra societat avança, encara que sigui cap a la destrucció. Però el que no es mou ni un micró és l’ànima dels homes, ni la seva moral, que en les obres de Čapek es revela incapaç d’estar a l’altura dels avenços tecnològics.

      Tanmateix, els seus científics no estan bojos, ni tan sols tenen mala fe; són simples descobridors, erudits bonifacis o excèntrics inofensius. Individus que valoren el coneixement en si mateix, independentment de les possibles aplicacions. De fet, si les seves troballes van més enllà del laboratori és sempre per l’obstinació d’empresaris avariciosos i polítics dèspotes. Amb tot, els personatges de Čapek són mers passavolants, peces intercanviables al servei d’una història que no és la d’unes persones concretes, sinó la de la humanitat.

      Són llibres que evidencien la turbulenta relació d’amor i odi que la humanitat ha mantingut amb el progrés científic al llarg del segle XX. Per una banda, el terror que inspiren unes cotes de destrucció mai vistes; per l’altra, una mena de fervor religiós cap a totes les comoditats que aquesta màgia inexplicable pot proporcionar-nos. Potser perquè van ser imaginats abans de la Segona Guerra Mundial, els seus científics encara eren uns exploradors que es movien en zones incertes, i que tant podien tornar a casa amb un bagul ple d’or com amb una tribu de caníbals al rebost. No és casualitat que en el cas del capità J. van Toch, de La guerra de les salamandres, la condició d’explorador sigui literal, i que no obstant això el seu paper en el desenvolupament de la trama sigui idèntic al que ocupen els científics en altres obres. Avui en dia, en canvi, com ja anticipava el mateix Čapek, els avenços tècnics i científics estan determinats pel mercat, i els investigadors són simples empleats a sou amb una meta imposada per la multinacional de torn.

Llavors rellegeixo RUR (Robots Universals Rossum),⁶gairebé cent anys després d’haver estat escrita, i no puc evitar sentir un calfred. ¿I si és veritat que finalment van vèncer les màquines? Es fa difícil saber qui treballa per a qui en una societat cada cop més abocada als espais virtuals, on els individus estableixen llaços a través de pantalles i on la tècnica genera les seves pròpies necessitats.

      *

Karel Čapek, amb tota la seva lucidesa visionària, mai no va ser un autor maleït, ni un bevedor irredempt, ni tan sols un incomprès. Al contrari, era l’intel·lectual més respectat en el món cultural txec dels anys vint i trenta; tant que fins i tot hi ha segells amb la seva cara estampada. Filòsof de formació i dramaturg per convicció, les dimensions històriques de la seva obra són colossals, sobretot si tenim en compte la influència política que va tenir en el seu país. Tanmateix, una part molt important d’aquesta segueix sent força desconeguda a casa nostra, incloent-hi la trilogia Noètica, formada per les novel·les Hordubal,⁷ Meteorit (Povětroň) i Una vida ordinària (Obyčejný život), considerades les seves obres mestres. Fa uns anys, l’editorial El Olivo Azul es va proposar publicar-les en castellà, tot i que per ara només han aparegut dos dels tres volums que la formen. Tampoc tenim traducció de les converses amb el seu amic T. G. Masaryk, el filòsof que va promoure la independència de Txecoslovàquia i en va ser el primer president, ni de bona part de les seves peces teatrals.

Els primers reconeixements li van arribar com a dramaturg, quan als