Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà

medici che li convenessi uscir fuora di Ciamberì...».³⁴ La insinuació de Borja sobre l’eixida de Chambéry del P. Burdensio i la recomanació d’atendre l’opinió dels metges mostra clarament el temor a la malaltia. La mala fama que arrossegava l’hèctica i la tisi, probablement venia d’antic. Ja ho deia Jaume Roig, en boca de l’abadessa que adoctrinava una dona perquè simulara malaltia: «de tisiquea o hetiquea por mostraràs...».³⁵

6.3 La digestió i els seus òrgans

      Per a la fisiopatologia galènica, l’estómac és l’òrgan receptor dels aliments on es realitzaria la primera cocció. El quilo resultant seria recollit pel fetge que, en una segona cocció, elaboraria la sang venosa, el principal dels quatre humors (García Ballester, 1972). Als textos mèdics antics, la malaltia digestiva té un protagonisme important, de forma que el mateix Galè li dedica diversos capítols a la seua obra De locis affectis.³⁶ Els dolors digestius representen el 5,5% del total de les manifestacions clíniques específiques trobades als MB. De 42 citacions, 18 corresponen al tracte alt, 16 a patologia de presumpte origen intestinal, 5 al fetge o a la melsa i 3 a símptomes digestius generals, que no permeten una adscripció funcional o morfològica. A més a més, l’estómac, amb 20 mencions, és l’òrgan intern que més apareix als documents. El bloc digestiu suposa, per tant, un capítol rellevant comparable al de les malalties respiratòries o neurològiques.³⁷ Revisarem alguns exemples on l’estómac és l’òrgan protagonista.

      El 1542, Francesca de Castre Pinós, li escriu al seu germà: «Porque Castillo ha dicho que el estómago de vuestra merced anda con algunos reumas lleva este acemilero esas conservas que el duque, nuestro señor, había dado».³⁸ El fet que l’estómac del vescomte d’Évol tinguera algunos reumas no deu sorprendre si recordem que, en aquella època, el concepte de reuma era el d’un humor mòrbid que fluïa, causant malalties en diferents parts del cos.³⁹ El germà de la duquessa de Gandia presentava unes molèsties atribuïdes a l’estómac, sense que el text ens permeta anar més enllà d’una simptomatologia probablement relacionada amb l’abdomen superior. Per tal d’alleugerir el malestar, se li enviaven conservas, preparats botànics que el pacient havia de seleccionar segons els resultats.

      Quasi trenta anys després, un jesuïta destinat a Flandes informava a Francesc de Borja de la seua falta de salut: «Porque la flaqueza de mi estómago es grande, y la humidad y frialdad suya me offende y impide mucho. Ha sido siempre consejo de todos los médicos que he consultado, que son cinco o seys, que esta tierra me es muy contraria...».⁴⁰ Crida l’atenció que el pare Diego de Acosta consultara diversos metges, així com el consens sobre la mala influència d’aquell clima. La línia de pensament era la de l’ambientalisme hipocràtic.⁴¹ La terminologia reflecteix clarament els dualismes esmentats, propis del galenisme. El paràgraf, segurament inspirat en l’opinió dels metges, argumenta que el clima de Flandes, humit i fred, no seria bo per a la humitat i fredor de l’estómac del jesuïta allí destinat.

      En ocasions, el problema de la digestió era simplement la manca de menjar. Aquesta sembla la situació d’uns jesuïtes que, el 1570, acomplien la seua missió americana:

      El S.^or Pedro Meléndez, governador y adelantado de la Florida, hizo grande instancia por llevar muchos Padres de la Compañía a aquellas partes, offreciendo que su stada sería muy útil. Ahora se entiende que ni es útil, por[que] ningún fructo se puede hazer en aquellos indios; ni conviente, porque la vida que pasan es trabajosísima, stando sparcidos cada uno por su parte entre indios gentiles, sin esperança de convertirlos por la barbarie y rudeça de aquella nación. Danles de ración a cada uno media libra de maíz, sin otra ninguna cosa; de que parte son muertos, y parte tienen tan gastados los estómagos, siendo personas delicadas y criadas en estudios, que, si duran mucho tiempo en aquello, se acabarán como los otros.⁴²

      Francesc de Borja, aleshores general de la Companyia temia, amb raó, per la tropa, segons li contava al pare Luis de Mendoza.⁴³ Els indis de La Florida no eren precisament pacífics i la disciplina militar afectava els missioners, els estómacs dels quals sofrien el racionament alimentari. En aquelles condicions, es comprén que tingueren gastados los estómagos, expressió que intenta reflectir el dèficit nutritiu i l’acció nociva d’uns aliments als quals no estaven acostumats. Per altra banda, es possible que el confinament obligatori en el fort al qual estaven sotmesos els jesuïtes, acabara també afectant els seus estómacs.⁴⁴

      Determinats textos suggereixen clarament l’origen digestiu de la malaltia, malgrat l’absència de paraules clau. És el cas d’un esdeveniment brusc, succeït el 1534 a un familiar de Francesc de Borja:

      El señor don Enrique de Rojas estuvo la semana pasada tan malo que pensamos que moriría sin duda ninguna, según tuvo la enfermedad súbita y peligrosa, porque estando un día después de comer sano comenzó a echar cuajarones de sangre por la boca en tanta cantidad que en aquella tarde y en la noche echó más de ciento veinte onzas de sangre de una vena que se le estancó.⁴⁵

      Borja, aleshores al servei de l’emperadriu Isabel, és l’autor de la carta.⁴⁶ Tenia 24 anys i, sense dubte, es va impressionar per l’espectacularitat del quadre hemorràgic que, a més a més, afectava una persona pròxima, circumstàncies que poden explicar l’exageració del càlcul. Les 120 onces suposen quasi tres litres i mig, pèrdua hemàtica difícilment compatible amb la vida en un episodi agut, com fou el cas.⁴⁷ Don Enrique va sobreviure a l’hemorràgia, que concorda amb un origen digestiu alt, encara que la procedència exacta i la patologia causal siga difícil d’aclarir. La «vena que se le estancó», hipòtesi segurament emesa per algun metge de la cort, suggereix una participació vascular en la fisiopatologia de l’hemorràgia, cosa coneguda des de l’època clàssica. De fet, Galè (2002) ja parlava dels «vòmits de sang procedent dels vasos de l’esòfag», indicant que «de vegades, sense causa externa es produeixen ruptures de vasos per plètora de sang». L’afirmació del gran metge grec evoca fortament la ruptura de varius esofàgiques, però és dubtós que en aquella època existira el concepte tal com hui l’entenem. Més fàcil és que els anatomistes del segle XVI deixaren constància d’aquesta anomalia.⁴⁸ En qualsevol cas, l’hemorràgia soferta pel familiar de Borja pogué ser originada per distintes patologies greus del tracte digestiu superior, inclosa la ruptura de varius. Tingué alguna cosa a veure aquest episodi amb la mort d’Enric de Sandoval i Rojas un any desprès? És possible, però tampoc hi ha suficients dades per assegurar-ho.

      La simptomatologia intestinal està ben representada en els documents MB. Vegem-ne un exemple contingut a la carta que el duc de Villahermosa escrigué a Francesc de Borja: «porque lo impidió mi salud el ir antes, con haver estado de unas cámaras de sangre al postrer punto, después de haver recaído veinte vezes en la corte...».⁴⁹ Les cámaras de sangre que va patir el duc es poden interpretar com una hemorràgia digestiva baixa, atés que cámaras, en el context referit equivaldria a deposicions.⁵⁰ El quadre degué ser important, si considerem que el va portar al postrer punto, és a dir, prop de la mort, després de diverses recaigudes. Independentment de la causa de les diarrees sanguinolentes, podem afirmar que el procés que patí el noble aragonés no fou mortal. Martí d’Aragó va viure encara 16 anys, va morir el 1581, als 55 anys.

      Finalment, remarquem una referència al fetge, en una carta d’una de les filles de Francesc de Borja a son pare: «El marqués [Àlvar de Borja] sanó con el contento, que havía más de cuarenta días que estava con calentura y mal de pechos, que es lo que de ordinario le fatiga, y sobrevínole dolor en el ygado agudísimo. Temimos no se le yciese postema en él, que era cosa muy peligrosa».⁵¹ Quina patologia podria haver-hi darrere del dolor en el ygado agudísimo? Còlic hepàtic? Pneumònia complicada? Àlvar de Borja tenia, aleshores, uns 34 anys. Estava molt content, perquè acabava de ser pare. Hui es consideraria jove, però al segle XVI era un home de mitjana edat. Actualment, la patologia biliar és poc freqüent per al sexe maculi en aqueixa edat. També ho era aleshores? La por al «postema» probablement procedia de l’opinió mèdica que avisava d’una eventual complicació inflamatòria o purulenta.⁵²

6.4