Caminar per la vida vella. Lluís Quintana Trias

      The spoils of war are easily disposed of:

      Standards, weapons of combat, helmets, drums

      May decorate a staircase or a study,

      While lesser gleanings of the battlefield-

      Coins, watches, wedding-rings, gold teeth and such-

      Are sold anonymously for solid cash.

      The spoils of love present a different case,

      When all is over and you march for home:

      The lock of hair, these letters and the portrait

      May not be publicly displayed; nor sold;

      Nor burned; nor returned (the heart being obstinate)-

      Yet never dare entrust them to a safe

      For fear they burn a hole through two-foot steel.

      [Quan s’ha acabat i te’n vas cap a casa, / Te’n pots desfer, del botí de guerra: / Banderes, armes, cascos i timbals / Decoraran l’estudi o bé una escala, / I tantes romanalles del combat / –dents d’or, rellotges, monedes, anells– /es vendran, anònimes, a bon preu.

      El botí de l’amor és diferent / Quan s’ha acabat i te’n vas cap a casa: / Aquells cabells, les cartes i el retrat / No poden ser exhibits, ni venuts, / Ni cremats, ni tornats (el cor s’obstina)… / Però no els guardis a la caixa forta: / Podrien fondre amb foc dos pams d’acer.]

      El poeta anglès Robert Graves (1895-1985) es va fer famós amb un llibre, Goodbye to all that (1929) (Adéu a tot això), que és una autobiografia dels seus primers trenta anys, amb una especial referència a la seva participació a la Primera Guerra Mundial escrita amb un to desmitificador, antiheroic i ple de menyspreu pels valors militars que, encara als anys 20 i 30, eren considerats prou positius al seu país i arreu del món. La seva denúncia de les atrocitats de la guerra, contemporània d’altres escrits bastant coneguts, com Im Westen nichts Neues [Res de nou a l’oest (1929)], d’Erich Maria Remarque, també de 1929, va contribuir a l’antimilitarisme que ha marcat la segona meitat del segle XX, alimentat, és clar, per les atrocitats de la guerra que va venir després. Rastres d’aquestes guerres es poden veure en el primer quartet d’aquest poema que, en la primera edició (1954), s’anomenava precisament «The Spoils of War» (Les despulles de guerra), i també rastres de la desconfiança que mereixen en el seu autor les glòries militars, en forma de banderes i tambors. Aquestes glòries oculten la sordidesa del qui fa negoci amb els anells de casament i les dents d’or, els «lesser gleanings», que aquí es tradueixen per «romanalles», i que refereixen als «gleans», les restes que queden al camp després de la sega i que recullen els més miserables (el que en francès s’anomena precisament «glaner», i en català, «espigolar»). La imatge de la guerra com una collita que sega la vida dels homes no és nova, però la menció als qui passen després de la sega per treure’n, uns, monuments patriòtics i, altres, profit del carnatge, és impactant.

      Però no s’acaba aquí el poema, perquè l’autor estén, a la segona estrofa, aquesta imatge a l’amor. Novament, comparar l’amor amb la guerra no és precisament nou, però sí que ho és fer-ho en aquests termes, o en aquesta època, quan ja la guerra ha perdut la seva aurèola. I aleshores el poeta s’acull a una altra tradició, que coneixem prou bé: el floc de cabells com a única prova de l’amor perdut. Però un cop més, el tractament és inesperat: primer, perquè ho equipara, en la llista de coses perdudes, amb els tambors o les dents d’or abandonades el camp de batalla. Aquesta degradació d’uns símbols que, com les cartes i els retrats, havien provocat arravataments sublims en la poesia amorosa dels nostres avis, va acompanyada d’un capgirament del tema de l’objecte trobat: ja no es tracta d’explicar què ens passa quan els trobem al cap d’un temps i pertanyen a un amor perdut, sinó de discutir què n’hem de fer, perquè no els podem penjar, com els tambors, ni vendre’ls, com els anells. Fins aquí el que podria semblar la sàtira d’una tradició literària. Però, a l’última línia l’autor fa un nou gir, on reprèn una imatge potser bèl·lica, com a la primera estrofa, o antiga, com la tradició literària a què s’acull, però també inesperada en aquest vers: l’amor segueix cremant quan l’hem perdut i, per tant, com deia Garcilaso, les seves despulles resulten sempre «mal halladas».

      Robert Graves pertany a un grup d’autors anglosaxons que escriuen una poesia narrativa i col·loquial que s’ha mantingut sense gaires canvis durant els darrers cinquanta anys: el poema es va publicar per primer cop a la revista americana The New Yorker el 22 de maig de 1954, i si vostès obren un número recent d’aquesta revista trobaran sense dificultats poemes d’aquesta mena. Una tradició força allunyada de la que les avantguardes van imposar a les altres literatures europees, però que alguns poetes del nostre país van seguir de molt a prop (se sol citar com a emblemàtics Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma). Un tret que els distingeix és l’ús irònic de la tradició literària, conscients que és ridícul seguir-la i que és impossible esquivar-la. En aquest cas, el tractament del tema de «l’objecte retrobat» en Graves és tan llibresc i alhora tan distanciat que ens resulta molt difícil relacionar-lo ja no amb Garcilaso, sinó amb Verdaguer; potser de qui està més a prop, per la distorsió causada, és de Cervantes.

      Fortunata y Jacinta. Dos historias de casadas (1887) és una de les obres més conegudes de Benito Pérez Galdós (1843-1920). És una novel·la llarga, amb molts episodis i personatges, i si no l’han llegida, els recomano vivament que ho facin, però aquí hauré de fer-los malbé la intriga per tal d’explicar-los aquests episodis (aquest comentari serà, doncs, un spoiler). Fortunata, la protagonista, és una dona esplèndida, guapíssima, i una personalitat fascinant; altrament, és un personatge del lumpenproletariat madrileny i el que ara anomenaríem una analfabeta funcional (vegeu per exemple la segona part, segon capítol, primer episodi): que el narrador l’anomeni, en un dels episodis que comentarem, «anarquista» és una broma galdosiana, referència a la brutalitat amb què Fortunata diu les coses, no pas a la seva formació política. Fortunata s’estima amb bogeria Juan de Santa Cruz, noi de bona família que esdevé amant seu. Per tal de tapar l’escàndol, la família Santa Cruz casa el noi amb Jacinta, també noia de casa bona, i Fortunata amb un esguerrat, Maxi Rubín (això explica el subtítol, gairebé sarcàstic, de la novel·la). Fruit dels seus amors extramatrimonials, Fortunata té un fill que, en un acte melodramàtic, donarà a Jacinta, que és estèril.

      El primer episodi que comentarem ocorre durant el viatge de noces (primera part, cinquè capítol, «Viaje de novios») de Juan i Jacinta, quan ell li explica, de manera força vaga, els seus amors amb Fortunata. Jacinta sospita que hi pot haver alguna cosa més, com per exemple un fill, i s’obsedeix amb el personatge més del que ella mateixa pot entendre. I així, en un viatge en tren (subcapítol 4), fa a Juan una pregunta wagneriana (o bíblica):

      Iban solos. ¡Qué dicha, siempre solitos! Juan se sentó junto a la ventana y Jacinta sobre sus rodillas. Él le rodeaba la cintura con el brazo. A ratos charlaban, haciendo ella observaciones cándidas sobre todo lo que veía. Pero después transcurrían algunos ratos sin que ninguno dijera una palabra. De repente volviose Jacinta hacia su marido, y echándole un brazo alrededor del cuello, le soltó esta:

      –No me has dicho cómo se llamaba.

      –¿Quién? –preguntó Santa Cruz algo atontado.

      –Tu adorado tormento, tu… Cómo se llamaba o cómo se llama… porque supongo que vivirá.

      –No lo sé… ni me importa. Vaya con lo que sales ahora.

      –Es que hace un rato me dio por pensar en ella. Se me ocurrió de repente. ¿Sabes cómo? Vi unos refajos encarnados puestos a secar en un arbusto. Tú dirás que qué tiene que ver… Es claro, nada; pero vete a saber cómo se enlazan en el pensamiento las ideas. Esta mañana me acordé de lo mismo cuando pasaban rechinando las carretillas cargadas de equipajes. Anoche me acordé, ¿cuándo creerás? Cuando apagaste la luz. Me pareció que la llama era una mujer que decía ¡ay!, y se caía muerta. Ya sé que son tonterías, pero en el cerebro pasan cosas muy particulares.