Comunicació NoViolenta. Marshall B. Rosenberg

valor sobre les exigències. D’alguna manera se m’havia ficat al cap que, com a pare, la meva feina era exigir-los coses. Però vaig aprendre que per molt que els exigís no aconseguiria que els meus fills fessin res que no volguessin fer. Es tracta d’una lliçó d’humilitat sobre el poder per als que creiem que, perquè som pares, professors o gerents, la nostra feina és canviar les altres persones i fer que es comportin “bé”. Doncs aquí tenia els meus fills, fent-me saber que mai no podría aconseguir que fessin res que no vulguessin. El màxim que podia aconseguir, mitjançant el càstig, era que desitgessin haver-ho fet. Al final, em van ensenyar que quan jo era tan ximple com per fer servir el càstig perquè desitgessin haver-me obeït, ells tenien la seva pròpia manera de fer-me voler no haver-los castigat!

       No tenim el poder de fer que els altres facin una cosa determinada

      Examinarem aquest tema de nou quan aprenguem a diferenciar les peticions de les exigències, una part important de la CNV.

      La idea que algunes accions mereixen una recompensa i unes altres mereixen un càstig també està associada a la comunicació que aliena de la vida. Aquesta idea l’expressa perfectament la paraula merèixer, com ara quan diem “mereix que el castiguin pel que ha fet”. Aquesta manera de pensar pressuposa maldat en les persones que es comporten de certa manera, i demana un càstig per aconseguir que es penedeixin i canviïn de comportament. Jo crec que a tots ens interessa que les persones canviïn, però que ho facin perquè veuen que el canvi les beneficia i no per evitar el càstig.

       Les idees basades en el concepte “merèixer” bloquegen la comunicació compassiva

      La majoria de nosaltres ens hem criat fent servir un llenguatge que fomenta les etiquetes, les comparacions, les exigències i els judicis en comptes de la consciència del que sentim i necessitem. Crec que la comunicació que aliena de la vida està arrelada en una visió de la naturalesa humana que ha exercit la seva influència durant segles. Aquesta visió posa l’accent en la maldat i les deficiències innates de l’ésser humà, i en la necessitat de l’educació per controlar la nostra inherent naturalesa indesitjable. Aquesta educació sovint ens porta a preguntar-nos si hi ha res de dolent en el sentiment o la necessitat que estem experimentant en aquell moment. Aprenem molt de pressa a desconnectar del que passa dins nostre.

       La comunicació que aliena de la vida té profundes arrels filosòfiques i polítiques

      La comunicació que aliena de la vida sorgeix de les societats jeràrquiques o dominadores i les sustenta. En aquestes societats, la major part de la població viu controlada per un petit nombre d’individus que actuen en benefici propi. Als reis, tsars, nobles, etc., els interessava que les masses estiguessin educades de manera que desenvolupessin una mentalitat d’esclau. El llenguatge de l’equivocació i l’error, els “caldria”, els “haig de”, s’adequa perfectament a aquest propòsit: en la mesura que les persones han estat educades per pensar en termes de judicis morals que impliquen equivocació o maldat, també ho estan per buscar a fora d’elles mateixes —en les autoritats externes— la definició del que és correcte o incorrecte, del bé i el mal. Quan estem en contacte amb els nostres sentiments i necessitats, els éssers humans ja no som bons esclaus ni bons subordinats.

       RESUM

      Donar i rebre compassivament està en la nostra naturalesa. A pesar d’això, hem après moltes formes de comunicació que alienen de la vida i ens condueixen a parlar i comportar-nos de manera que fan mal als altres o a nosaltres mateixos. Una forma de comunicació que aliena de la vida és l’ús dels judicis morals que pressuposen error o maldat per part dels que no actuen d’acord amb els nostres valors. També ho és l’ús de les comparacions, que poden bloquejar la compassió tant cap als altres com cap a nosaltres mateixos. La comunicació que aliena de la vida també entela la consciència que cadascú de nosaltres és responsable dels seus propis pensaments, sentiments i accions. Comunicar els desitjos en forma d’exigències és una altra característica del llenguatge que bloqueja la compassió.

       3 Observar sense avaluar

       OBSERVEU! Hi ha poques coses tan importants, tan religioses com aquesta.

      FREDERICK BUECHNER, CLERGUE

       Puc acceptar que em diguis

       què vaig fer i què no vaig fer.

       I accepto que ho interpretis,

       però, sisplau, no ho confonguis.

       Si vols confondre-ho,

       ja et dic jo com fer-ho:

       barreja el que faig

       amb la teva reacció.

       Digue’m que estàs decebuda

       en veure feines sense acabar,

       però dir-me irresponsable

       no em motivarà.

       I digue’m que et sents dolguda

       quan t’insinues i que et dic que no,

       però dir-me frígid

       no et funcionarà.

       Sí, puc acceptar que em diguis

       què vaig fer i què no vaig fer.

       I accepto que ho interpretis,

       però, sisplau, no ho confonguis.

      MARSHALL B. ROSENBERG

      El primer component de la CNV implica separar l’observació de l’avaluació. Cal observar amb claredat el que veiem i escoltem que afecta la nostra sensació de benestar, sense barrejar-ho amb cap avaluació.

      L’observació és un element molt important de la CNV a l’hora de ferli saber a una altra persona com estem amb claredat i honestedat. Quan combinem l’observació i l’avaluació disminueixen les probabilitats que als altres els arribi el missatge que intentem transmetre’ls; en el seu lloc rebran una crítica i es resistiran a escoltar el que els diguem.

      La CNV no ens obliga a ser completament objectius ni a abstenirnos d’avaluar. Només demana que separem les observacions de les avaluacions. La CNV és un llenguatge dinàmic (de procés) que desaconsella les generalitzacions estàtiques; ben al contrari, les avaluacions han d’estar basades en observacions específiques del moment i del context. Wendell Johnson, expert en semàntica, adverteix que ens podem crear molts problemes fent servir un llenguatge estàtic per expressar o captar una realitat sempre canviant: “El llenguatge és un instrument imperfecte creat per homes ignorants que van viure fa molt de temps. És un llenguatge animista que ens convida a parlar de coses estables i constants, de semblances, de normalitats i tipus, de transformacions màgiques, cures ràpides, problemes simples i solucions definitives. Però el món que mirem de significar amb aquest llenguatge és un món de processos, canvis, diferències, dimensions, funcions, relacions, creixement, interaccions, desenvolupament, aprenentatge, enfrontament, complexitat... I aquesta falta de correspondència entre el món en constant canvi i les formes de llenguatge relativament estàtiques que fem servir és part del problema”.

       Quan barregem l’observació i l’avaluació, els altres tendeixen a rebre