Sàtira i falles. Josep Lluís Marín i Garcia

que reforçava la identificació per part del receptor. Així ho planteja, en el cas del teatre, Salvador (2002: 423), per a qui Bernat feia servir un «curiós procediment d’autotextualitat que tenia com a efecte familiaritzar el públic prèviament amb els textos que s’havien d’escenificar, amb el consegüent increment d’un plaer primari: el del reconeixement, del déjà vu consolador».

5. RECURSOS EXPRESSIUS

Les explicacions falleres de Bernat són una mostra més del treball creatiu que el poeta desplegà al llarg de tota la seua obra. Aquest ha sigut objecte d’estudi recent per part de Martí Mestre (2009), qui ha analitzat amb detall els elements lingüístics i retòrics que fa servir l’autor, inserint-los en el context més ampli de la literatura jocosa de vocació popular.[28] Per això, ens limitarem a fer una aproximació a alguns dels trets més característics.

Per a vehicular l’humor, Bernat fa servir, entre altres instruments, parèmies i frases fetes,[29] un ampli repertori de figures retòriques, procediments diversos de creació lèxica o jocs de paraules amb antropònims i topònims. Es tracta de recursos que, a més, li permeten aproximar-se al lector i establir-hi complicitats. Així mateix, moltes voltes juga amb les convencions gràfiques com a marca d’ambigüitat i doble sentit, utilitzant la cursiva o els punts suspensius. Aquests signes, en ocasions, també introdueixen un gir inesperat en el discurs i creen un efecte còmic basat en el contrast, amb el qual busca sorprendre el lector. Però, sens dubte, és la paròdia allò que més distingeix la seua obra, un mecanisme que funciona a un doble nivell. D’una banda, amb l’ús humorístic d’un registre formal com és el llenguatge jurídic, que ell dominava per la seua formació en lleis i la seua activitat professional com a jutge, la utilització del qual es veia afavorit pel caràcter censor dels cadafals satírics. D’altra banda, amb la paròdia d’un text literari, com ara l’explotació del conegut primer monòleg de Segismundo en La vida es sueño, de Calderón de la Barca, en les tres primeres explicacions.

Un altre recurs present en les explicacions falleres de Bernat i Baldoví és el canvi de codi.[30] Consisteix en l’ús de paraules i expressions castellanes que, lluny de constituir una interferència lingüística, respon a una estratègia discursiva que té diverses funcions estilístiques. Els casos més freqüents corresponen a la inclusió d’expressions idiomàtiques amb una funció expressiva que li permet emfasitzar el missatge. Pot tractar-se de locucions o refranys:

      El pan pan, y el vino vino (1858 Tossal)

      Amor con amor se paga (1858 Tossal)

      Vaya lo uno por lo otro (1861)

      Quien tal hace, con tal pague (1861)

      o d’unes altres amb cert matís literari:

      hay lances que son forzosos (1855)

      Com té que ser, ¡son tan inconstantes los hombres!, i què direm del sexo que es diu bonico? (1856)

      En altres ocasions el canvi de codi té una intenció eufemística: «condemna al foc a las partes contratantes» (1855) (en referència a la venedora i al comprador del «conill»). En alguns casos, es tracta de citacions fetes en una altra llengua: «aquel presioso animalito (segons dia ell)» (1850), on s’afegeix un matís humorístic en referir-se al «conill» de Viçanteta. A voltes, la juxtaposició de codis busca l’humor per mitjà del contrast entre una expressió castellana associada a registres formals i el context en el qual s’insereix:

      ¡Però el hombre pone i el diable s’ho emporta! (1850)

      un grupo de gent d’ambos sexos [...] condemna al foc a las partes contratantes (1855)

      En ocasions es canvia de codi per facilitar la rima:

      Eixe gros és D. Mamerto,

      que ha vengut corrent la posta

      perquè a peu és hombre muerto,

      buscant a on pagar la costa

      a tres quinzets el cubierto (1858 Teatre Principal)

      Ja que sou moros sensillos

      que no hau volgut fer la pau,

      arregleu-se com pugau

      en lo general Bustillos (1860)

      Però el canvi lingüístic també pot estar determinat pel fet de parlar de temes o àmbits en els quals el castellà és la llengua habitual, com ara la sentència condemnatòria que dicta el jutge en el llibret del 1856, certes expressions relacionades amb la moda («les xiques de buen tono», 1858 Tossal) o l’exèrcit («carga a la bayoneta», 1860). D’altra banda, hi ha casos en els quals la introducció d’una paraula en castellà permet fer un joc de paraules amb intenció humorística:

      Las judías o els fesols,

      que tot ve a ser lo mateix,

      diu que fan hui un pam de greix

      a molts soldats espanyols (1860)

      Finalment, s’ha de fer esment d’un ús especial del canvi de codi, quan un personatge valencianoparlant passa a usar el castellà per adreçar-se a un personatge castellanoparlant. Aquest recurs, que es pot trobar en moltes obres de Bernat, queda reduït, en el cas de les explicacions falleres, a aquells llibrets que tenen un cert component teatral (1850, 1855 i 1856), on s’estableix un diàleg entre els protagonistes (Viçanteta i don Facundo, Colau i donya Inesilla). Els diferents usos lingüístics serveixen per a caracteritzar (i oposar) els personatges: llauradors contra petimetres, però a més permeten introduir un efecte còmic (freqüent també en els col·loquis) reflectint les interferències lingüístiques en el discurs dels camperols quan s’expressen en castellà:

      ¡Pálpelo ustet, don Facundo!...

      ¡Mire quina piel tan fina!

      ¡Ah!, ¡y que denguno del mundo

      li ha puesto la mano ensima! (1850)

      Caballero, ustet perdone,

      però tinc jo molts apuros (1855)

      Señorita, prenga el nabo

      que porta a vendre un fadrino:

      pálpelo del cap al rabo...,

      pálpelo bien que es muy... fino (1856)

      D’altra banda, en els cas dels petimetres, si bé la seua expressió en castellà és correcta (a diferència del que sol passar en altres obres de Bernat i Baldoví o d’altres autors), l’ús d’aquesta llengua permet també introduir l’humor amb la paròdia dels tòpics de la literatura romàntica i la retòrica amorosa, com queda de manifest en «La aflicción de Inesilla» (1860) o en els «Últimos ayes del señor Carambola» (1850). En aquestes lamentacions finals de don Facundo, caricatura de l’heroi romàntic, el canvi de codi opera a l’inrevés, amb el pas del castellà al valencià en l’últim vers i el consegüent trencament del to:

      ¡Voy a morir... lo sé... suerte era mía!... [...]

      ¡Solo siento morir sin-...

      se haver-li clavat a lo manco la dent al conillet!!!

Quant a la mètrica, generalment els versos de les explicacions falleres són heptasíl·labs, de gran tradició en la poesia popular i característics dels col·loquis, amb els quals comparteix el patró mètric. I pel que fa a la versificació, se succeeixen estrofes diverses de rima consonant, entre les quals n’hi ha quartetes, quintets, sextets, octaves i dècimes. Bernat mostra una clara preferència per les estrofes en eco basades en l’ovillejo castellà, de les quals trobem diversos exemples, amb modificacions sobre l’esquema original, en els textos de 1856, 1858 Almodí, 1858 Tossal, 1858 Teatre Principal i 1861.[31]

Finalment,