Sàtira i falles. Josep Lluís Marín i Garcia

perquè els fets i l’escena representats en la falla eren fàcilment recognoscibles pels espectadors.

      A continuació, apareix el cos central de l’explicació de la falla, que reprodueix els versos que apareixien enganxats al cadafal o a les parets del voltant. Aquesta part s’explicita per mitjà de fórmules introductòries variades:

      Les quatre quartetes que seguixen, i que donen a entendre el diàlogo de l’ajust del conill entre el comprador i la venedora, estaven (o devien haver estat) col·locades en les quatre cares del taulat, a on els reos esperaven la seua última hora (1850)

      Vegen vostés ací ara les copletes de la falla (1855)

      Ara sols falten els versets que acompanyaren a les escenes que vaen tindre Colau e Inesilla, i els demés requisits acostumats (1856)

      Els siguients versets, que estan copiats literalment del seu original, donen una idea prou exacta de l’objecte moral d’esta falleta (1858 Almodí)

      Còpia dels versets, que expliquen, a son modo i sinse ofendre a ningú del món, els motius i la poca substància d’esta cèlebre foguerà (1858 Tossal)

      Ací tenen vostés ara la còpia exacta dels versos fijats en les parets del contorn, i que expliquen en més claritat el pensament d’esta falla (1858 Teatre Principal)

      En alguns casos (com ara en les explicacions de 1850, 1855, 1856, 1858 Teatre Principal i 1861), a més del narrador, són els mateixos personatges els qui hi intervenen i ho fan de manera directa a través d’un monòleg o d’un diàleg, amb si mateixos o amb un interlocutor absent. Bernat introdueix aquestes intervencions dels protagonistes recorrent a diversos procediments: fent servir un verb dicendi, precedint-les amb el nom del personatge (com en el text d’una obra de teatre) o encapçalant-les amb un epígraf («Lamentos de Viçanteta», «Un consell a les revenedores de conills i favetes tendres», «Les queixes de Colau», «La aflicción de Inesilla» o «Los amores de Tembleque»).

      Però més enllà d’aquest model general, les explicacions falleres de 1850, 1855 i 1856 es caracteritzen per una elaboració a cavall entre la narrativa i la dramatúrgia, que constitueix la singularitat de Bernat respecte a les explicacions falleres precedents. D’una banda, tenen una introducció en prosa més extensa i elaborada; d’una altra, en la part en vers, els diversos components s’enllacen amb més coherència i cohesió interna, i amb una disposició d’aquests elements en progressió: diàleg entre els protagonistes, monòlegs amb els laments i queixes dels protagonistes, consells i avisos. Tot culmina en un punt de màxima tensió: un colofó en forma d’epitafi.

Aquesta dramatització bàsica que l’autor esbossa en les seues primeres explicacions falleres, mitjançant la caracterització dels protagonistes o el recurs al diàleg o al monòleg com a vehicle d’expressió dels personatges-ninots, és deutora del llenguatge dramàtic dels col·loquis[24] i alhora connecta també amb cert component de teatralitat que tenien les falles, perquè els primitius cadafals constaven de dos cossos: una base i una escena satírica. La falla es presentava així com una representació damunt d’una mena d’escenari, un espai de lectura frontal única, l’anomenada «falla sainetesca» (Ariño, 1992: 80). No debades recordem la descripció feta a començaments del segle XIX pel francés Alexandre de Laborde (1809: 242-244), qui qualifica les falles de «représentations vraiment théâtrales».[25]

      En un segon grup trobem la resta de textos fallers de Bernat i Baldoví (1857, 1858 Almodí, 1858 Tossal, 1858 Teatre Principal i 1861), que es mostren menys elaborats, amb una successió de versos plantejada com una mena de miscel·lània, sense un esquema general fix i sense cap colofó, on les diverses estrofes podrien intercanviar-se pràcticament sense alterar el resultat final. Finalment, hi ha l’explicació de 1860, on les referències al desenvolupament de la guerra amb el Marroc donen al text una certa progressió i una mínima estructura.

4.2 La reutilització de material literari propi

A cavall entre els aspectes formals i un tret estilístic, hi ha un element característic de tota la producció de Bernat i Baldoví: la reutilització de material literari propi. Tot i que les referències a aquesta pràctica solen centrar-se en l’ús de fragments procedents de la seua obra periodística i poètica per a escriure els textos teatrals,[26] també en podem trobar exemples en les explicacions falleres. I és que en aquest cas, com en molts altres, els textos fallers no es poden deslligar del conjunt de l’obra de l’autor, que, tal com la caracteritza Sirera (2002: 279), «forma un continuum que facilita a priori els trasvassos entre gèneres». És una idea que enllaça amb l’opinió de Ballesteros (2002: 81), per a qui, a més, la reutilització de textos propis dóna compte de la coherència ideològica que presenten les obres de Bernat i Baldoví.

Per a poder establir en quines direccions es donen aquests transvasaments hem confrontat els textos fallers amb les obres de teatre, els textos periodístics i l’obra poètica.[27] Això ens ha permés determinar en quines explicacions falleres de Bernat hi ha aquesta reutilització de fragments d’obres seues i quin és el material literari que pren com a punt de partida en cada cas. Aquesta confrontació té un interés afegit i és que, com ja hem dit, pot ajudar a determinar l’atribució a Bernat d’explicacions anònimes (com ara les de 1857 i 1860) o altres d’autoria dubtosa (l’explicació de la falla de la placeta del Teatre Principal de 1858).

      Tot i que en l’edició de cada un dels textos indicarem convenientment tots els exemples localitzats, en fem ara un breu repàs. Així, en un primer grup hi ha els casos en els quals Bernat aprofita, reproduint literalment o amb algunes lleugeres modificacions, quartetes, quintets, dècimes i altres estrofes escrites per ell i publicades abans en les revistes satíriques que dirigia (La Donsayna, El Tabalet o El Sueco) o en diverses obres de teatre (Un fandanguet de Paiporta i L’agüelo Pollastre). S’ha d’assenyalar que aquest procediment es dóna en aquelles explicacions que presenten un grau d’elaboració menor. En concret, en les de 1857, 1858 Almodí, 1858 Teatre Principal i 1861.

      Però el transvasament també es dóna en sentit contrari i, així, hi ha casos en els quals alguna estrofa publicada en una explicació fallera apareix després en una altra obra de Bernat. És el cas d’una estrofa del llibret de la plaça de l’Almodí de 1858 que es reprodueix literalment en L’agüelo Pollastre, obra que es va estrenar uns mesos després, el 22 de novembre de 1858, i que es va publicar l’any 1859. Ara bé, potser havia escrit L’agüelo Pollastre abans de redactar els versos de l’Almodí. En trobem un exemple més en el llibret de la plaça de l’Almodí de 1860, que parlava de la guerra amb el Marroc, on trobem una quarteta que Bernat reutilitzarà unes setmanes després, actualitzant-la, en un full de versos imprés amb motiu del retorn dels soldats espanyols una volta acabat el conflicte.

      Finalment, un cas especialment interessant és el d’un conjunt de catorze estrofes que formen part de les explicacions falleres de 1857, 1858 Almodí i 1858 Tossal. Aquestes estan recollides en un article del folklorista Joan Amades (1957) sobre la literatura carnestoltesca valenciana on s’inclouen alguns dels papers i fulls impresos amb versos que es posaven a la venda i que utilitzaven aquells que en carnestoltes es disfressaven de llauradors per abordar la gent amb desvergonyiment. El fet que aquests versos carnestoltescos no porten any d’edició impedeix traçar la direcció d’aquest transvasament. En tot cas, com veurem en l’edició dels textos corresponents, l’acarament d’aquestes estrofes ens ha permés, d’una banda, descobrir que Bernat també va escriure poesia satírica per a carnestoltes i, d’altra banda, establir una relació en el pla literari entre aquesta festa i les Falles, les quals tenien en comú un component satíric i humorístic.

      Tot i que és evident que Bernat i Baldoví no tenia cap pretensió d’originalitat a l’hora d’escriure els seus llibrets, el recurs a la reutilització de textos propis pot explicar-se també per un altre motiu. L’escriptor sabia que