Sàtira i falles. Josep Lluís Marín i Garcia

la ironia i, sobretot, el joc de paraules i el doble sentit. De fet, són poques les explicacions falleres on, al costat del tema principal, no hi ha diversos temes secundaris portats a col·lació que amplien la crítica del primer i ofereixen una lectura rica en matisos. No podia ser d’una altra manera, en consonància amb la varietat de temes (morals, però també culturals, polítics o socials) que abordaven les falles de l’època,[21] i que compartien amb els textos humorístics i satírics presents en moltes altres manifestacions literàries d’intenció popular, com ara plecs solts, col·loquis, revistes o obres de teatre (entremesos i sainets castellans, i comèdies burlesques).

Així, un tema molt recurrent en les falles d’aquells anys era la crítica moral,[22] dins de la qual destacaven els cadafals que parlaven del matrimoni, les formes de seducció i les relacions sexuals, i que la premsa de l’època anomenava «falles eròtiques» o de «tendència anticonjugal». Bernat i Baldoví tracta aquestes qüestions en quasi totes les seues explicacions falleres, com a tema principal o de manera secundària, sovint creant un codi compartit per l’autor i el receptor, basat en la metàfora i el doble sentit, que li permetia esquivar les limitacions que imposaven les convencions morals de l’època. A aquest bloc pertanyen, per exemple, els versos de 1850 i 1855, en els quals es planteja una relació asimètrica entre una llauradora (Viçanteta la Rulla) necessitada de diners i un lechuguino (don Facundo Botalimpia), on el sexe es presenta reduït a un simple mitjà per a aconseguir la mobilitat social, amb una al·lusió a la prostitució. O els de 1856, on es conta una història semblant, en aquest cas amb un intercanvi de papers, entre un llaurador presumit (Colau) que es dirigeix a la ciutat i una lechuguina (Inesilla) que acaba seduint-lo. També hi ha lloc en aquests versos per a la crítica als nous usos amorosos entre les dones, en especial al seu paper més actiu en les formes de seducció. També els casaments entre persones a les quals separava una gran diferència d’edat eren censurables, per les conseqüèn-cies negatives que comporten per als contraents. Per aquest motiu, són castigats tant Urganda i Tembleque, els personatges centrals dels versos de 1861 de la plaça del Tossal, com el Corb i la Buixquereta, que protagonitzen els de la plaça de l’Almodí de 1858 –aquest últim casament és criticat també com a instrument per a aconseguir l’ascens social. Per últim, en els versos de la falla del Tossal de 1858, Bernat censurava la liberalitat que mostraven les dones en el festeig i les relacions amoroses, si bé ho feia de manera secundària.

      Dos temes igualment característics de les falles d’aquells anys són la crítica de la modernitat, concretament de les noves modes femenines, i la tòpica oposició entre la ciutat i la ruralia, els quals ja estaven presents en molts col·loquis jocosos i satírics del segle XVIII. Bernat i Baldoví aborda el primer en l’explicació que va escriure el 1858 per a la plaça del Tossal, on ofereix una sàtira de l’ús del mirinyac entre les dones, i el segon en les explicacions dels anys 1850, 1855 i 1856, on el conflicte es representa en l’enfrontament que mantenen lechuguinos i madames amb llauradors i llauradores.

      Les falles també satiritzaven esdeveniments que havien tingut una àmplia repercussió en la vida de la ciutat, especialment aquells que havien estat envoltats de polèmica. És el cas dels versos de 1861 per a la falla del Tossal, basada en la comèdia de màgia Urganda la desconocida, que en els mesos previs s’havia representat amb gran èxit de públic a la ciutat de València. Juntament amb una nova diatriba contra els casaments desiguals, els versos criticaven una obra que, tot i l’èxit de públic, no havia satisfet les expectatives amb les quals s’havia presentat a València i que havia sigut objecte de comentaris adversos en la premsa per la seua escassa qualitat literària.

      A banda d’aquests temes ben populars en l’època, les explicacions falleres de Bernat i Baldoví tenen també una marcada dimensió social i política, lluny de la procacitat amb la qual s’ha volgut caracteritzar l’autor. I és que va expressar també en les falles la crítica d’aquells temes socials i polítics que el preocupaven. Això explica, per exemple, que l’explicació de 1850 faça esment de les contribucions territorials o de Narváez, llavors president del govern i responsable del nou sistema tributari. O la crítica de l’impost de consums i de l’augment del preu del blat que trobem en el llibret de 1855. Precisament, la denúncia de la carestia dels comestibles tornarà a manifestar-se amb cruesa en els versos de 1857. Totes aquestes referències s’emmarquen en el discurs populista que Bernat i Baldoví desplegava en defensa dels llauradors i menuts propietaris agrícoles, que constituïen la seua base clientelar. No debades, quan es planten les falles de 1855 i 1857, la ciutat de València encara tenia ben viu el record dels motins i avalots esdevinguts al gener d’aquests dos anys en protesta per les contribucions i pel restabliment de l’impost de consums. També l’al·lusió a la polèmica sobre la llibertat religiosa que apareix en els versos de la falla del Tossal de 1858 reflecteix un debat que enfrontava en l’època els liberals progressistes amb l’Església catòlica i els sectors conservadors.

      Però on la crítica social i política s’expressa de manera més directa és en els versos que va escriure per a la falla del Teatre Principal de l’any 1858 (la qual va ser prohibida per l’autoritat aquell any i finalment va ser autoritzada l’any següent, el 1859). La denúncia de la desigualtat social es plasmava ací mitjançant la contraposició entre un home gros que menjava copiosament, amb abundants queviures damunt la taula, i un home prim i famolenc que el mirava. En aquesta obra, la fam esdevé el vehicle per a expressar la crítica, recurs que l’autor farà servir en molts altres escrits. A més, en aquests versos expressarà també un altre dels seus temes habituals: el distanciament respecte de la política oficial i dels partits (moderats i progressistes) que havien sigut els seus adversaris.

      Finalment, també de polítics s’han de qualificar els versos que l’autor va escriure per a la falla de la plaça de l’Almodí de 1860, tot i que en aquest cas no hi ha intenció crítica, sinó que, ben al contrari, s’insereixen en el corrent d’exaltació patriòtica generat amb motiu de la guerra amb el Marroc, dins el qual Bernat dugué a terme una intensa activitat propagandística en diverses publicacions.

Com veiem, la crítica social i política és un tema de gran repercussió en els textos fallers de Bernat i Baldoví, com ho va ser també en la resta dels seus escrits. Això no és estrany si tenim en compte que tingué una participació molt activa en la política en el període comprés entre 1840 i 1856, quan va arribar a ser alcalde de Sueca i diputat en les Corts.[23] Tant durant aquesta etapa, com en la immediatament posterior, quan ja s’havia retirat de la vida pública, va escriure textos acerats i poesies satíriques, amb els quals buscava influir en el pensament dels seus coetanis. No debades va ser considerat com un autor eminentment polític, com demostren les paraules de Constantí Llombart (1879: 264), quan diu que les obres teatrals de Bernat eren «casi totes elles polítiques en lo fondo», o les de Joan Baptista Granell, sota el pseudònim de Jaime Bazán (1880: 25), en la seua biografia de Bernat: «A diez producciones, la mayor parte en un acto y en valenciano, y de un marcado sabor político varias de ellas, redúcese el repertorio dramático.» Si més tard es va prendre l’explicació fallera més procaç com la més representativa del seu pensament i del seu estil, com va ocórrer en el teatre amb El virgo de Visanteta, ha arribat el moment de considerar tant el pensament com l’estil de Bernat i Baldoví en la seua justa dimensió, lluny de caracteritzacions simplistes.

4. ASPECTES FORMALS

4.1 L’estructura de les explicacions falleres

      La majoria de les explicacions falleres escrites per Bernat i Baldoví presenten un mateix esquema bàsic que poques voltes s’altera. En sis dels nou textos, hi ha una introducció en prosa, d’extensió diversa, en la qual un narrador extern a la història relata els fets que són objecte de crítica. El desenvolupament d’aquesta part inicial és prou semblant i té una triple funció: presentar els personatges, contar la història que protagonitzen i, com a colofó, en la major part dels textos, introduir la figura de l’autoritat moral encarregada de l’ajusticiament, que, com ja hem comentat adés, assumeix la representació