100 moments estel·lars de la medicina. Begoña Torres

bessons i els seus tres germans petits, Àntim, Lleonci i Euprepi, van ser capturats, torturats, condemnats, crucificats, apedregats i, finalment, decapitats.

      Després de morts van obrar miracles i, entre els més famosos, s’expliquen el trasplantament d’una cama que van realitzar els germans. Segons explica la Llegenda àuria, el diaca Justinià es trobava a la vora de la mort a causa d’una greu isquèmia en una de les seves cames i va resar als Sants demanant la curació. En un somni se li van aparèixer Cosme i Damià al costat del seu llit, portant instrumental quirúrgic (ganivets, ungüents) i vestint una túnica i una capa. Van amputar la cama malalta al diaca i van unir al monyó la cama d’un home “moro” que havia mort aquell dia. En despertar, Justinià va recordar el somni i, en mirar-se la cama, va veure que estava sana i sense cap rastre de malaltia, encara que era negra. Va anar al cementiri, on, amb l’ajuda de diverses persones, va obrir la tomba i va trobar el cos d’un home negre sense una cama i al seu costat la seva cama malalta.

      En una altra versió del miracle, que ha estat a bastament representada en obres d’art, es veu el donant viu amb la cama amputada estirat a terra al costat del llit del malalt.

      11 / 100

      EL CÀNON DE LA MEDICINA

      AVICENNA PROMULGA LES LLEIS DE LA MEDICINA QUE PREVALDRAN FINS AL RENAIXEMENT

      (SEGLE XI)

      Abu-Alí at-Hussayn ibn Abdullah ibn Sina, més conegut pel seu nom llatinitzat Avicenna, va ser un erudit nascut el 980 a Afshona, població propera a Bukharà (Uzbekistan). De ben petit va mostrar una gran capacitat intel·lectual que es va concretar en l’estudi de l’Alcorà —a deu anys ja se’l sabia de memòria—, el dret, la lògica, la geometria, les ciències religioses, l’astronomia, la filosofia i, sobretot, la medicina. El seu interès per aquesta darrera disciplina el va convertir, amb només vint anys, en un metge reconegut. Aquesta fama va fer que el soldà de Bukharà li confiés la seva salut, i la va gestionar, segons sembla, amb èxit. Això va fer incrementar la seva reputació i li va permetre accedir a la cort i als centres de poder, amb tot el que això també representava en l’accés a les fonts de coneixement. Després d’una vida d’estudi intens, però també de gaudi intens, dels plaers terrenals, en morir als cinquanta-set anys havia deixat més de dues-centes obres de caràcter molt divers. La que volem tractar aquí és el seu Cànon de medicina, obra cabdal indiscutible en la medicina medieval.

      En aquesta obra, formada per cinc volums, Avicenna, amb una forta influència de les idees galèniques, exposa de manera personal, i de vegades amb importants novetats de detall, tot el saber mèdic de la seva època, des de la conceptualització de la medicina fins a la toxicologia i la dietètica. Els dos primers volums tracten sobre fisiologia, patologia i les mesures d’higiene, els llibres tercer i quart aborden el tractament de les malalties i el cinquè, potser on s’hi troben més aportacions personals, descriu la composició i preparació de remeis.

      Entre moltes altres, són remarcables les idees que hi apareixen sobre el contagi de les malalties. S’estableix que la tuberculosi era contagiosa i s’insinua que les rates podien estar darrere la pesta. Així mateix, se sosté que en l’aire i en l’aigua pot haver-hi cossos que actuïn com a vectors de les epidèmies. En les pàgines del Cànon s’hi fan diverses descripcions anatòmiques i destaquen la que es refereix a la de l’ull, o a la de la vàlvula aòrtica, molt acurada per a l’època. Fruit d’una gran capacitat d’observació, també s’hi descriuen prou en detall els símptomes i les complicacions de diverses malalties com ara la diabetis. S’hi conclou, també, que els moviments musculars són possibles gràcies als nervis que hi contenen i que el dolor muscular també es produeix per aquests mateixos nervis.

      El llibre va ser traduït al llatí en el segle XII i es va convertir en llibre de text en moltes facultats de medicina europees fins a l’època del Renaixement; fins i tot utilitzat a les universitats de Montpeller i Lovaina en dates tan tardanes com el 1650. I és que en el Cànon, a més de coneixements mèdics superables amb el temps, els lectors hi trobaven una manera de fer medicina que era tota una filosofia. Avicenna prioritzava tot allò que havia de prevenir la malaltia. Fer exercici regularment, tenir bons hàbits d’alimentació i higiene eren imprescindibles per evitar que el cos caigués malalt. Però això no era suficient. Calia, també, una “higiene” mental, una actitud, una manera d’entendre el món que no fos bel·ligerant amb l’equilibri somàtic que representava la salut. Per això incitava els metges a tenir un coneixement exhaustiu del cos humà. Comptat i debatut, el Cànon d’Avicenna insistia en la idea, ja esgrimida per Hipòcrates, i actualment defensada per moltes escoles mèdiques, que la medicina és, principalment, l’art de conservar la salut i, en tot cas, guarir la malaltia.

      12 / 100

      UNA FIGURA DE LLEGENDA

      ARNAU DE VILANOVA, EL METGE MÉS DESTACAT DE LA SEVA ÈPOCA

      (SEGLE XIII)

      Arnau de Vilanova nasqué cap al 1240, encara que no es coneix amb certesa el seu lloc de naixement. Alguns autors consideren que nasqué a València, mentre que d’altres, arran de la descoberta d’un document medieval de l’any 1400, creuen que el seu lloc de naixement fou Villanueva de Jiloca, prop de Daroca (Aragó). Morí prop de Gènova l’any 1311.

      Es traslladà a Barcelona, on estudià teologia, i posteriorment es mudà a Montpeller (que llavors formava part de la Corona d’Aragó), on estudià medicina. Cap al 1280 fou ja un metge de prestigi. A partir de 1281, fou el metge del rei Pere el Gran. Més tard ho serà dels reis Alfons el Franc i de Jaume el Just. Des del 1290 fins al 1299, fou professor a l’Escola de Medicina de Montpeller, on havia estudiat.

      L’any 1299 fou ambaixador a París del rei Jaume II el Just. En aquesta ciutat hi exposà les seves idees sobre la necessitat de reforma de l’Església (Tractat sobre el temps en què ha de venir l’Anticrist). Els seus plantejaments coincidien i fonamentaven els dels beguins, grups de laics que feien vida monàstica sense vots religiosos. Les seves idees foren considerades herètiques, la qual cosa li comportà problemes fins a la mort.

      Va escriure més de setanta obres de medicina teòrica i pràctica de les quals es troben traduccions al llatí i a l’àrab. La seva obra Regimen sanitatis ad regem Aragonum és un règim de vida per conservar la salut del rei Jaume II, que fou traduït al català en vida de l’autor. Va traduir o adaptar de l’àrab diverses obres mèdiques d’Abu-s-Salt, Avicenna, Hipòcrates i Galè. Es mostrà seguidor del galenisme però amb les seves pròpies interpretacions. Introduí l’obra de Galè a l’Escola de Montpeller i d’aquesta manera transformà l’ensenyament de medicina.

      La seva gran fama com a metge va comportar que durant segles se li atribuïssin obres anònimes o escrites per altres autors menys coneguts, no solament de medicina, sinó també d’altres matèries, com l’oniromància, l’agronomia o l’alquímia.

      13 / 100

      VEURE-HI BÉ

      LES ULLERES, UN INVENT REVOLUCIONARI DE L’EDAT MITJANA

      (SEGLE XIII)

      Encara que la naturalesa de la llum fou pràcticament desconeguda fins a èpoques molt recents, l’estudi de l’òptica és molt antic. Les lleis de la reflexió es coneixien ja en el segle IV aC, i en el segle II dC Ptolemeu va reconèixer que la refracció de la llum estava regida per una llei definida, encara que la seva naturalesa exacta no es va conèixer fins mil cinc-cents anys després.

      Existeixen referències a la correcció dels defectes visuals amb vidres simples en jeroglífics egipcis del segle V aC i també en textos romans. El segle I dC, Sèneca va observar que a través d’un got d’aigua podia enfocar millor les lletres petites i l’emperador Neró es mirava les batalles de gladiadors a través d’una maragda.

      En el segle X l’astrònom, matemàtic i físic àrab Abu-Alí al-Hàssan ibn al-Hàssan, conegut a Occident amb el nom d’Alhazen, estava familiaritzat amb