100 moments estel·lars de la medicina. Begoña Torres

de direcció. Va lligar diverses artèries i observà que només s’inflaven del cantó del cor, mentre que, si lligava venes, només s’inflaven del la banda més allunyada del cor.

      Amb totes aquestes observacions i proves, Harvey va arribar al convenciment que la sang recorria un circuit per artèries i venes. En no utilitzar microscopi en les seves observacions, no va poder establir l’existència de capil·lars, que li haurien permès establir la connexió entre vasos sanguinis. Amb tot, l’any 1628, va publicar el seu llibre De motu cordis et sanguinis, on recollia totes les seves idees i establia el principi de la circulació major de la sang. Aquesta obra no va ser ben rebuda per la comunitat científica contemporània. Les idees de Harvey van ser considerades errònies i extravagants. Es diu que les seves idees li van valdre el sobrenom de Circulator, no per la qüestió de la circulació de la sang, sinó perquè era el nom llatí amb què es designava aleshores els xarlatans de fira.

      Malgrat tot, les idees de Harvey van acabar imposant-se a mesura que nous descobriments anatòmics i fisiològics van anar corroborant-les. El mèrit del seu treball no residia tan sols en el descobriment en si, sinó que era remarcable el mètode utilitzat. Es combinaven observacions, experiments, mesures i hipòtesis per arribar a la seva doctrina. Es tractava d’aplicar a l’estudi fisiològic l’esperit de l’època que tenia en l’observació, l’experimentació i la quantificació matemàtica els bastions principals. Harvey, com Vesal en el camp de l’anatomia, va representar una fita històrica en la comprensió del funcionament del cos humà, i va posar les bases d’un coneixement fisiològic que encara tenia molt de camí per córrer.

      22 / 100

      L’ESCORÇA GUARIDORA

      ES DESCOBREIXEN LES VIRTUTS TERAPÈUTIQUES DE LA QUININA

      (1630)

      Segons la tradició històrica, les virtuts terapèutiques de la quinina es van començar a conèixer l’any 1630, quan la comtessa de Chinchón, Francisca Enríquez de Rivera, esposa del virrei del Perú, Luis Fernández de Cabrera, va aconseguir curar-se d’unes febres intermitents, probablement malària, tot prenent infusions de l’escorça de l’arbre de la quina. Una coneixença, però, que només era novetat per als colonitzadors espanyols, ja que els pobles andins en coneixien l’eficàcia contra la febre i altres dolences des de temps immemorial.

      A partir d’aquest fet, l’ús medicinal de la quina es va escampar per tot Europa, es va convertir en un medicament eficaç contra tota mena de febres i es va revelar particularment eficaç contra la malària. Una eficàcia que va permetre als europeus superar els processos d’adaptació als territoris colonials de moltes zones d’Àfrica i Àsia, afectats per aquesta malaltia de forma endèmica.

      La quinina, que és una molècula de naturalesa alcaloide, va ser aïllada per primera vegada l’any 1820 pels francesos Pierre Joseph Pelletier i Joseph Bienaimé Caventou, que van demostrar que era el principi actiu que combatia la malària. Fins aquest moment, la forma més habitual de preparar-la era assecar i esmicolar l’escorça de l’arbre de la quina fins a aconseguir una pols fina que es barrejava amb algun líquid, normalment vi, per ser beguda.

      La bona reputació del medicament va fer que el seu consum augmentés notablement, cosa que va fer redoblar els esforços per estudiar-lo químicament i aconseguir la síntesi de la molècula. Mentrestant, l’única font eren els arbres de la quina, que van ser explotats més enllà dels territoris andins. Se’n van exportar peus i llavors i se’n van expandir noves plantacions arreu, que en alguns indrets van aconseguir provar amb gran èxit. Va ser el cas de l’illa de Java, que als anys trenta produïa gairebé la totalitat de la quinina consumida al món.

      Les vicissituds bèl·liques de la Segona Guerra Mundial van dificultar enormement el tràfic de la quinina, que havia esdevingut un medicament imprescindible en totes les farmacopees de campanya. L’interès estratègic del medicament va impulsar noves recerques per aconseguir-ne de manera definitiva la síntesi química. Gairebé al final de la guerra, l’any 1944, els esforços es van veure compensats amb els resultats dels treballs dels nord-americans Robert Woodward i William Doering, que assolien l’objectiu a partir d’un derivat de la quinolina.

      Un èxit científic que, amb tot, no va acabar de solucionar el problema del subministrament de la quinina. El cost de produir-la a partir de la síntesi química és tan elevat que no surt a compte. L’obtenció a partir directament de l’escorça és encara el més usual i econòmic. La natura, diligent, moltes vegades ens proveeix dels millors remeis i, en aquest cas de la quinina, “al millor preu”.

      23 / 100

      ES CAPTURA EL MOVIMENT

      ELS ANTECEDENTS DEL CINEMA MÈDIC

      (SEGLES XVII-XIX)

      Van ser físics i metges els qui van descobrir el fenomen de persistència de les imatges a la retina. Les primeres observacions documentades, referents a això, van ser les presentades pel cavaller D’Arcy, en 1765, a l’Acadèmia de Ciències de París. Ell va estudiar el temps necessari perquè una brasa cremant, fixada en una roda que girava, deixés de percebre’s com a tal per passar a observar-se com un cercle.

      Molts anys després, un metge anglès, Peter Mark Roget (1779-1869), va presentar, el 1824, a la Royal Society, les seves observacions sobre la il·lusió òptica que es produeix en mirar el moviment dels eixos d’una roda d’un carro a través d’una tanca. Va analitzar el fenomen, el va reproduir experimentalment amb un disc de cartró perforat i una tira de paper mòbil i va utilitzar aquesta il·lusió per calcular la durada de les impressions de les imatges a la retina.

      Dos metges anglesos, William Harvey Fitton (1780-1861) i John Ayrton Parish (1785-1856), es van disputar en aquella època la invenció del taumàtrop, una joguina molt popular que consisteix en un disc amb un dibuix a l’anvers i un altre al revers, que en fer-lo girar perpendicularment al pla del paper permet observar com se superposen les dues imatges.

      Fisiòlegs i òptics van ser els que van demostrar la possibilitat de generar la il·lusió del moviment. Això va ser descobert de manera independent i simultània l’any 1833, pel fisiòleg belga Joseph Antoine Ferdinand Plateau (1801-1883), i el matemàtic austríac Simon R. von Stampfer (1792-1864). Plateau va donar a conèixer el seu fenaquistoscopi, instrument format per dos discs, l’un amb escletxes equidistants i l’altre amb les fases successives del moviment d’un cos representades al voltant del centre que, en girar, fan l’efecte del moviment complet. I Stampfer el seu estroboscopi, aparell que produeix unes sèries d’imatges intermitents a partir d’un moviment periòdic, obstruint intermitentment la visió de l’objecte o il·luminant-lo instantàniament i periòdicament. Amb aquests invents naixia el cinema de dibuixos animats.

      El primer que va aplicar aquests invents en la docència de la medicina va ser el fisiòleg txec Jan Evangelista Purkinje (1787-1869), que va perfeccionar un estroboscopi que va anomenar forolyt i va dibuixar diferents discos per mostrar als seus alumnes diversos moviments, com el dels batecs del cor.

      El metge Étienne-Jules Marey (1830-1904) va dedicar tota la seva vida a l’estudi del moviment. El 1882 va inventar el fusell fotogràfic, que permetia registrar 12 imatges successives a la velocitat d’1/720 de segon. Aquest aparell va revolucionar el món científic, ja que va permetre l’estudi fotogràfic de moviments variats i la impressió d’una sèrie d’imatges en un sol negatiu. El mateix any va presentar un aparell que registrava en una sola placa de vidre totes les fases del moviment; aquesta primera càmera va ser batejada com a cronofotògraf, antecedent del cinematògraf modern. Marey va escriure el 1885 Développement de la méthode graphique par l’emploi de la Photographie, en què explicava el funcionament de la cronofotografia.

      Marey fou un pioner del cinema i inventà moltes de les seves tècniques especials, anys abans que els germans Auguste i Louis Lumière presentessin el 28 de desembre del 1895 el seu cinematògraf en la sessió que va tenir lloc al Gran Cafè de París.