100 moments estel·lars de la medicina. Begoña Torres

HIDROTERÀPIA DEL CÒLON

      LA LAVATIVA NEIX A L’ANTIC EGIPTE

      (c. 2700-2200 aC)

      Per trobar l’origen d’un mètode terapèutic que va ser tan utilitzat i durant tant de temps com la lavativa, ens hem de remuntar a l’antic Egipte. En algunes tombes s’han trobat inscripcions en les quals s’especifica el nom del metge responsable dels ènemes de la cort, que rebia el títol especialitzat de guardià de l’anus. El seu treball consistia a bufar aigua a través d’un tub d’or amb l’objectiu de netejar l’anus del faraó després d’ingestes copioses.

      Segons Plini, fou el déu Osiris qui revelà als sacerdots egipcis l’ús de la lavativa. Una vegada, passejant per la vora del Nil, van observar l’ocell sagrat ibis que s’autoadministrava ènemes omplint el seu bec corb d’aigua i introduint-lo a continuació en el seu anus. Van interpretar aquesta observació com un suggeriment que els feia el seu déu i van rebre aquest do per a tota la humanitat.

      La lavativa es va usar en centenars de remeis populars. Va ser una pràctica comuna entre els maies, a Mesopotàmia, a l’Índia i la Xina, com també ho va ser més tard, a l’edat mitjana europea.

      Aulus Cornelius Celsus, cap a l’any 30 dC, va escriure el compendi De medicina, obra que va constituir el primer text publicat sobre medicina, cirurgia i matèria mèdica, que presenta una visió integral i didàctica sobre el saber mèdic de l’època en el món romà. Un dels vuit llibres que componen aquest compendi està dedicat a l’ús de les lavatives, que eren molt populars a l’antiga Roma, on es feien abundosos àpats i excessos. Els romans adoraven Crepitus, déu de les flatulències.

      En la cort de Lluís XIV, el Rei Sol, el seu antecessor en el tron de França, Lluís XIII, s’aplicava una lavativa diària amb excepció dels dies festius (312 lavatives a l’any). Cortesans i cortesanes a Versalles rebien diàriament tres o quatre lavatives a la recerca de la bona salut i sempre portaven els seus aparells personals en els viatges que realitzaven.

      Es va usar tota mena de substàncies per aplicar en les lavatives, com roses, flors de taronger, de bergamota i d’angèlica; antimoni, àloe, fonoll, safrà, farigola, anís, vi, oli d’oliva i fins i tot lavatives especials, com les de cafè i de tabac, que va ser molt popular. Es deia que el fum del tabac tenia una acció depuradora i que el tabac curava fins i tot els espasmes intestinals més severs. Fumant la seva pipa, el barber s’asseia i aplicava la lavativa de tabac al pacient.

      La lavativa s’utilitzava per guarir tot tipus de malalties, ja que es creia que el restrenyiment constituïa un greu problema de salut en ascendir els vapors de la matèria fecal retinguda a l’intestí, i que portava a la intoxicació del cos i també provocava la malenconia.

      En el segle XVIII, la lavativa és un dels procediments més usats en medicina. Els instruments per aplicar-la es construïren en materials luxosos, plata, or, carei, ivori o nacre, la qual cosa convertia aquests aparells en veritables obres d’art.

      03 / 100

      AGULLES ESTRATÈGIQUES

      EL PRIMER TRACTAT D’ACUPUNTURA

      (2600 aC)

      L’acupuntura xinesa és un procediment terapèutic mil·lenari. Les primeres dades arqueològiques sobre pràctiques de la medicina xinesa tradicional, especialment referides a l’acupuntura, daten aproximadament del 6000 aC, del període neolític, on els metges tractaven les malalties per mitjà de picadures que feien amb ganivets i eines esmolades de pedra, jade o sílex.

      No obstant això, el llibre més antic on es parla d’aquesta pràctica és el Huangdi Neijing (o Huangti Neiching), Llibre de medicina interna de l’Emperador, escrit cap a l’any 2600 aC.

      Encara que el títol de l’obra indica que fou escrita per l’emperador Huangdi (també Huang Ti o Huang Di), conegut com l’Emperador Groc, l’autoria del llibre no està determinada. Es desconeix si Huangdi és un personatge real o mític, encara que els estudis més recents apunten a aquesta segona opció. Segons la tradició xinesa, seria el tercer dels cinc emperadors del període llegendari, i va regnar del 2697 al 2597 aC.

      El Neijing és una obra transcendental en la medicina xinesa, com ho són els textos hipocràtics per la medicina occidental. Està redactat en forma de conversa entre l’emperador Huangdi i el seu primer ministre Qi Bo, els quals parlen sobre els aspectes de la salut i la malaltia, la seva prevenció i tractament. Està compost per dos llibres, el Su Wen (Qüestions simples) i el Ling Shu (Bases espirituals).

      El Su Wen proporciona les bases teòriques de la medicina xinesa i de l’acupuntura. La medicina xinesa tradicional es basa en una concepció holística i d’harmonia de l’individu amb el seu entorn. El llibre conté els principis fisiològics de la medicina xinesa, que és un sistema filosòfic que promou el concepte de salut i prosperitat a través del compliment de la llei còsmica immutable: el Tao.

      El Ling Shu, també anomenat Zhen Jing (Clàssic d’acupuntura), és la part dedicada especialment a l’acupuntura. S’hi descriu el recorregut dels meridians, els punts i els tipus d’agulles, n’explica l’ús i diverses tècniques d’aplicació per al tractament de múltiples malalties. Per aquesta raó, se’l considera el cànon de l’acupuntura.

      El Neijing va ser transmès de forma oral durant molts segles. Fou compilat entre els anys 600 i 200 aC. La seva versió actual data del segle VIII dC.

      04 / 100

      MEDICINA I LLEI

      A BABILÒNIA EL CODI D’HAMMURABI REGULA L’ACTIVITAT MÈDICA

      (1750 aC)

      Al Museu del Louvre de París s’hi conserva l’anomenada Estela d’Hammurabi, un bloc de diorita de dos metres d’alçada on hi ha escrit el Codi d’Hammurabi, un dels compendis jurídics més antics dels quals es té notícia. Va ser escrit sota el mandat d’Hammurabi, rei de Babilònia, amb la voluntat d’unificar tots els codis legals que existien en diverses ciutats de l’Imperi.

      El text, escrit en accadi, conté 282 disposicions que regulen un vast ventall d’aspectes de la vida quotidiana i de la societat babilònica de l’època. Els fonaments legals es basen en la llei del talió (ull per ull i dent per dent) i les sancions i càstigs previstos són de gran duresa.

      Del total d’articles del compendi, nou es refereixen a la pràctica de la medicina. Bàsicament, s’hi regulen els honoraris dels metges i les penes a complir pels errors comesos en la pràctica del seu ofici. Els metges cobraven els honoraris d’acord amb l’estatus social dels pacients. No era el mateix assistir un senyor acabalat o amb una posició noble que un pagès, un menestral o un esclau. Les penes a les quals es condemnava un metge que havia comès un error o una negligència també depenien del rang social del pacient. Eren molt més dures quan es tractava de membres de les elits polítiques i econòmiques que no pas quan es tractava d’un simple camperol o esclau.

      Un resum dels continguts dels preceptes 215 i 217 del Codi ens mostra en quins termes s’establia la relació entre metges i pacients:

      Si un metge practica una operació a un gran senyor que comporta una gran incisió feta amb un bisturí i aconsegueix guarir-lo, o si ha obert la cavitat de l’ull d’un senyor amb la llanceta de bronze i se l’ha curat, rebrà 10 monedes de plata. Si es tracta d’algú que pertany a Palau, llavors se li pagaran 5 monedes de plata. Si es tracta d’un esclau, el propietari ha de pagar al metge dues monedes de plata.

      Si un metge porta a terme una gran incisió en un senyor amb un bisturí i li ha causat la mort, o si ha obert la conca de l’ull d’un senyor amb la llanceta de bronze i li ha destruït l’ull, llavors, se li tallarà la mà.

      Al costat d’aquestes normes, també hi ha al codi indicacions sobre malalties ja conegudes. Així, l’article 278 del codi preveu la devolució