Carrer del Perdó. Mahi Binebine

cap de porters d’un hotel de prestigi a la ciutat nova, l’Avi, que els marrecs dels voltants anomenaven «el General» a causa del seu uniforme granat, les franges de galons i el barret groc canari, no passava gens desapercebut al carrer. De lluny en reconeixíem el caminar marcial, que contrastava d’allò més amb la companyia del caniche que sovint li confiava Madame Lamon. Jo, de seguida que el veia, corria cap a ell. Amb un sol braç, ell m’agafava i m’alçava fins al cel, i amb l’altre aguantava el Pipo, que bellugava la cua per testimoniar la felicitat de ser enmig el batibull efervescent de la medina. En perjudici de la resta de la mainada, que ens mirava gelosa, l’Avi travessava el llarg carrer estret portant en braços contra el seu pit dues bestioles felices.

      Madame Lamon li confiava la guarda del seu caniche quan ella marxava a fer les seves cures termals a Mulay Yacub. De tot el personal de l’hotel, era l’únic que li inspirava confiança. Ella sabia que tindria bona cura del seu bebè durant les seves absències, cada vegada més freqüents a mesura que envellia. L’Avi passava ràpid pel nostre carreró quan venia amb el caniche, ja que la meva mare refusava categòricament que el quisso s’apropés el més mínim a casa seva. Deia que els àngels fugien dels indrets que freqüentaven els gossos.

      Aquestes ximpleries feien riure la Marona, que ens acollia de bon grat a l’Avi, al Pipo i a mi. Passàvem tardes delicioses contemplant com ella cosia, brodava, prenia mides i fumava. Les veïnes i tota la seva parentela tenien el que es mereixien: per no sé quina mena de miracle, la Marona aconseguia immiscir-se dins la intimitat secreta de la gent. Coneixia el nom de cada noia que acabava de perdre la virginitat, el nom del culpable, el lloc i l’hora del crim... sabia que en tal havia fet fallida, l’amplitud del desastre, i fins el nom de la persona que li havia llançat el mal d’ull, sabia que en tal altre s’alegrava de la mort d’un parent llunyà... això no s’acabava mai. I nosaltres érem allà, l’Avi, el Pipo i jo, penjats dels seus llavis, gaudint d’un te amb menta força ensucrat, de pastissets d’ametlla sucats de mel i, sobretot, assaborint les xafarderies picants que ella jurava saber de bona font. El Pipo també tenia dret al seu bol de llet. Tota una estrella, aquest caniche. Amb el seu collaret de cuir amb claus d’on penjava una medalla de coure, les seves dues taques marrons sobre la pell i els seus rínxols graciosos, rere els quals li desapareixia el morro, era irresistiblement per menjar-se’l.

      Madame Lamon no s’equivocava gens confiant-lo a l’Avi. Ell en tenia cura com si es tractés del fill que mai no havia tingut. Després de les muralles que separaven la ciutat nova de la medina, l’Avi l’agafava a coll i deia que aquella delicada criatura no estava feta per anar per la grava, per les boques obertes del clavegueram, per entre les papereres esventrades que captaires i gats de carrer es disputaven durant la nit. La brutícia, la ferralla i els vidres trencats que cobrien els nostres carrers era fàcil que li ferissin els fràgils coixinets. De pedigrí aristocràtic, el Pipo no havia nascut sinó per a les dolçors d’aquest món: música lleugera, afalacs, plats fins, bones flassades de llana, bells pentinats i, sobretot, el marbre de Carrara rutilant de l’ample vestíbul del Palace... Que Déu em perdoni, però jo voluntàriament hauria canviat la meva vida per la d’ell. Rebre un menjar especial, cuinat exclusivament per a mi, ser sempre i pertot ben acollit amb somriures, carícies i paraules dolces, ser la vedet beneïda dels déus, estimada i amanyagada del matí a la nit... Però ves, i digues-l’hi al Pipo.