Carrer del Perdó. Mahi Binebine

sempre tan blanca; un vermell de puta, com hauria dit la meva mare, un d’aquells vermellons que tant em fascinaven sobre els llavis carnosos de la Serghinia. El mot «puta» prenia una dimensió particular a les meves orelles verges quan la mare el pronunciava. Puta. Això colpejava la majestat d’una dona alliberada, això reivindicava la llibertat de remenar el cul en públic sota una cenyida gel·laba de seda, això enarborava alt al cel l’estendard encès de la insubmissió.

      Però allà al fons de tot del mirall, just on s’acaba el marc blanc al llindar de la porta entreoberta, mentre jo obria els ulls sobre el meu maquillatge culpable, vaig distingir el rostre lluminós de la Serghinia. Carregats d’unes celles exageradament arrufades, els seus ulls lluents no renyaven sinó que perdonaven. Ella s’avançava en la meva direcció amb els braços oberts, inquieta perquè temia que caigués:

      —Reina meva! Aquest tamboret no s’aguanta dret! Acabaràs per obrir-te el cap!

      I, més ràpida que un llamp, vaig veure el meu cos escanyolit enfonsar-se en la carn abundant de la seva abraçada.

      —Deixa’m ensenyar-te a convertir-te en una princesa, amor meu. El vermell de llavis, tal com el seu nom indica, només es fa servir per pintar els llavis. No pas el front, ni els pòmuls ja un pèl rojos per naturalesa, i encara menys aquestes parpelles sanguinolentes que et fan semblar una bruixa sortida directament d’un conte de terror. Oi que tu no ets cap bruixa, amor meu? Per tant, aprèn a pintar-te tal com ho fas amb l’Aïda i la Sònia amb els llibres per colorar: no pots traspassar, de cap de les maneres, les línies del contorn. Ho has entès?

      —Sí, Marona.

      —Molt bé. Ara renta’t aquesta carona i deixa-la ben neta perquè jo la devori!

      Marona era el sobrenom que les dues filles bessones de la Serghinia donaven a sa mare. A mi també m’agradava anomenar-la així, però amb més variants: Mamita, Mami, Maya, Marona. Cada síl·laba d’aquest petit nom contenia una determinada càrrega de tendresa que feia que florís el perfum de musc de la seva pitrera tranquil·litzadora, que saltessin encadenades les seves riallades i els petons sonors que deixen sobre les galtes aquelles empremtes tan boniques.

      Si per mala sort la meva mare alguna vegada m’enxampava fent el mateix, dreta davant el mirall, enfilada dalt d’un tamboret al lavabo, amb la gandura arremangada dins les calces i la cara tota tacada de vermell pecaminós, allò era la fi del món: em queia al damunt una pallissa tal com Déu mana, amb una vara de fusta tendra, carregada de crits i de lamentacions inacabables i, després, com a cirereta del pastís, l’amenaça més forta que se’m podia fer: «Ja ho veuràs, ja, ara quan arribi ton pare!».

      Jo no estimava el meu pare. No m’agradaven gens els seus ulls vermells quan s’enrabiava. No eren tant els cops el que m’horroritzava, sinó la resta... Odiava la foscor de la seva habitació, el seu alè, la seva barba picant, les seves mans monstruoses... i la resta. Tota la resta.

      2

      Entre els artistes que tenen el seu cos com a eina de treball, la bellesa no és necessàriament indispensable. És difícil qualificar la Marona d’hurí. Si algú observa en detall els trets del seu rostre, pot afirmar sense que ningú el contradigui que, en termes d’estètica, ens trobem per sota de la mitjana nacional. Els seus ulls amb pestanyes sobrecarregades de rímel, el seu nas curt i aguilenc, la seva boca gegantina rivetejada de llavis carnosos i el seu tatuatge a l’antiga sobre el front i el mentó no poden, en cap cas, pertànyer a una odalisca. En queda ben lluny. Tot i això, el conjunt d’aquests trets reunits en una mateixa figura habitada per la joia forma un tot harmoniós dels més plaents. Si, a més, hi afegeixes la dentadura en or massís que deixa anar focs d’artifici en qualsevol esclat de riure, els seus cent quilos de carn lletosa atapeïts dins un caftà de setí, el seu aspecte felí en què cada part del cos sembla desenganxada de la resta, podries afirmar perfectament que aquesta criatura amb una piga a la galta té incontestablement un no sé què d’allò més atractiu.

      En veritat, la Marona té dues cares a priori contradictòries: una, la de la dona transparent amb qui us podríeu creuar cada matí en qualsevol carreró prop del carrer del Perdó, al mercat, amb el seu cistell de palma, o simplement passejant per la Gran Plaça, o bé l’altra, la de la diva en caftà centellejant que us amenitzarà el vespre d’un casament, d’una circumcisió o d’alguna festa privada d’aquelles que els homes, melancòlicament, evoquen amb mitges paraules a la terrassa d’un cafè.

      Com que vaig passar la infantesa i una part de l’adolescència molt a prop de la Marona, vaig tenir el privilegi d’assistir al miracle d’aquestes metamorfosis. Primer, com a simple espectadora, bocabadada, com ho pot estar un infant davant un tam-tam en plena acció un dia de celebració, i després, més tard, en primera línia, quan ella es va dignar a comptar amb mi per a la seva companyia i així salvar-me de la meva família...

      La meva, quina història tan estranya. Improbable i tràgica, com sovint ho són les nostres històries. Però, paciència! Us l’explicaré si em feu el favor de ser indulgents. El meu relat en alguns moments se n’anirà per raons, i si per ventura en perdeu el fil, del no-res apareixerà un raig de lluna que us en ben indicarà la sortida... Però molt dubto que vulgueu deixar el meu laberint: de seguida us robarà el cor la llibertat de la meva fantasia, els meus capricis, les situacions imprevisibles que, us he de confessar, fins a mi mateixa em sorprenen. No hi veiéssiu pas ni malícia ni vanitat, us dic simplement que aquells que s’hi han aventurat ja mai més no n’han volgut sortir. Un garbuix de fibres sensibles els reté presoners... una dolça teranyina on, contra tot pronòstic, és gustós debatre-s’hi.

      Jo us parlava, doncs, d’aquell instant màgic en què la Marona eruga es convertia en una papallona aletejant al voltant d’un llum encès. Era aquell temps en què jo feia les meves primeres passes en la professió. Jo tenia aleshores catorze anys, però semblava més gran. La Marona mateixa s’encarregava de maquillar-me i m’embellia els ulls amb una línia d’alcofoll que allargava fins a les orelles, m’alegrava les galtes amb una crema feta de cotxinilla i, per acabar-ho de coronar, em salpebrava amb un grapat d’estrelles d’or els rínxols de la cabellera. La menuda entremaliada del carrer del Perdó es transformava de sobte en princesa, en tota una artista rutilant i refinada, i deixava enrere, com ho fa el dia amb la nit, les meves competidores. Les bessones, que formaven part de la companyia abans que jo, alimentaven una gelosia immensa en veure’m, i era tan gran l’afecte que la seva mare em demostrava que se’ls feia insuportable.

      Tot i això, de tendresa, la Marona en tenia per donar i per vendre. El fet d’estimar-me no disminuïa gens l’amor que demostrava per les seves filles. N’eren una prova les mirades de suport que dedicava a cadascuna de nosaltres durant l’espectacle. A mi m’agradava veure-la somriure quan jo prenia la iniciativa de saltar a la pista. Jo ballava per a ella. Per a ella sola. Aleshores no existia res entre el meu cos electrificat i el magnetisme de la seva mirada. Jo imitava els seus gestos, les seves mirades fatals, la manera que tenia de fuetejar el terra amb la cabellera quan el diable s’emparava del seu cos. I, a mesura que els tamborins i els cròtals s’inflamaven, jo prolongava el ressò dels seus cants turmentats, dels seus planys alegres. Jo només volia assemblar-m’hi. Més encara, jo volia ser ella. Desfer-me de la meva condició de mortal, colar-me dins el seu vestit de llum quan ella feia enfollir el públic.

      Una entrada magistral en què tot estava estudiat, mesurat, pesat, en què cada detall tenia la seva importància. Envoltada dels seus músics i ballarines com si es tractés d’una guàrdia personal, el pas lent, els ronyons arquejats, la mirada dirigida a les estrelles, finalment apareixia davant un públic devot, impacient, enfervorit. Tan bon punt alçava la veu per cantar, provocava un esclat d’histèria col·lectiva. Aquella veu ronca, trencada sens dubte per antigues penes, repercutia, inundava la pista i, pels altaveus encarats cap al cel, també tot el barri. Dreta, imposant, els braços oberts, lascius com branques d’un cedre que invités els pardals a fer-hi una parada amorosa, entonava cants on el voluptuós i el sagrat es barrejaven, i deixava les regnes en mans dels seus dimonis per llençar-se gairebé inconscient a la bullanga del públic. Aleshores l’èxtasi s’emparava de la seva carn, recorria