Llengua i Estat. Vicenta Tasa Fuster

discurs il·lustrat en un objectiu nacional-polític de construcció d’un Estat amb una única llengua nacional que justifica, implícitament, la marginació i minorització de les llengües «no nacionals» de l’Estat, i, encara més, sovint justificarà també la persecució, de manera directa o indirecta, i també la simple i total eliminació d’aquestes llengües,³ de vegades amb pràctiques d’eliminació de les persones i els pobles que les parlen quan es produeixen pràctiques genocides.⁴

      L’excepció d’aquesta dinàmica occidental de crear estats nació que només tingueren una única llengua nacional fou Suïssa, que en certa manera seguí un procés invers, com veurem, i en el moment en què arreu d’Europa el nacionalisme liberal impulsa la idea de la creació d’estats nació sobre fonaments ideològicament moderns i allunyats de la societat feudal i de l’Antic Règim, ho farà afirmant el plurilingüisme nacional i sense donar lloc a un nacionalisme lingüístic uniformista i estatalista.

      La persistència del nacionalisme lingüístic uniformista en els estats nació occidentals, més d’un segle després de la seua consolidació final com a realitats polítiques dominants contemporànies, continua sent generalitzada i la principal font de justificació de la ideologia de l’existència d’una jerarquia lingüística natural entre les diferents llengües parlades als diversos estats. Aquesta ideologia defensora o justificadora del supremacisme lingüístic, en expressió de Moreno Cabrera (2007, 2008, 2014 o 2015) per a descriure el nacionalisme lingüístic espanyol, està íntimament relacionada amb el nacionalisme banal que descriu Billig (2006) en parlar dels nacionalismes que s’auto-consideren «no nacionalismes» o simplement «patriotismes» i que, segons Billig, són els nacionalismes rutinaris i imperceptibles; però omnipresents dels estats nació establits i consolidats en els últims segles.

      I cal, igualment, insistir que la ideologia justificativa de la jerarquia lingüística o del supremacisme de determinades llengües sobre les altres també es dona a dins de les llengües. La pràctica totalitat dels estats nació han promogut de manera autoritària i excloent un model de llengua estàndard basat en un dialecte o en una varietat concreta de la llengua, que, com hem vist, va generalment lligada al poder polític, social i econòmic; i marginava i no tenia prou en compte la diversitat de formes naturals de la llengua ni formes més democràtiques i convergents de crear els diferents models estàndards de la llengua.

      Aquesta inèrcia autoritària i jeràrquica dins de la mateixa llengua pot tenir, paradoxalment, conseqüències negatives per al desenvolupament de les llengües internacionals, com ara l’espanyol, i els interessos econòmics i culturals vinculats a la llengua i a les indústries lingüístiques. El model autoritari de fixar l’estàndard del castellà, basat en l’espanyol oficial de la RAE, que té un dialecte menys gran en nombre de parlants de la llengua espanyola com a referent bàsic, beneficia uns interessos econòmics minoritaris a Espanya, però dificulta l’expansió d’un model de llengua convergent i democràtic (espanyol internacional o llengua espanyola comuna) que s’obri pas progressivament en l’àmbit internacional en contra del model oficial i en conflicte amb ell, segons Senz i Alberte (2011), Moreno Cabrera (2014) o Subirats (2015).

      La Declaració Universal dels Drets Lingüístics en els seus preliminars afirma que «la invasió, la colonització i l’ocupació, així com altres casos de subordinació política, econòmica o social, impliquen sovint la imposició directa d’una llengua aliena o, si més no, la distorsió de la percepció del valor de les llengües i l’aparició d’actituds lingüístiques jerarquitzants que afecten la lleialtat lingüística dels parlants», fet que contribueix decisivament als processos de substitució lingüística de les llengües autòctones per llengües forasteres i a enfortir les formes de domini d’uns grups socials sobre uns altres, també a través dels usos lingüístics.

      En l’àmbit del dret l’ús del concepte de «jerarquia lingüística» no és massa freqüent i han estat més habituals els treballs que analitzen distints nivells de reconeixements de drets lingüístics de manera més aviat descriptiva o des de diferents perspectives del que significa un terme com «igualtat lingüística», que pot ser considerat com a idèntic tracte formal de les llengües, igual tracte formal de les llengües, igual tracte formal dels parlants de diferents llengües, i tracte compensatori a les llengües minoritzades (Pool, 1987).

      Amb tot i això, Milian (2003) o Segura (2011) fan servir el terme «jerarquia lingüística» per a destacar l’existència de representacions socials jeràrquiques sobre les diferents llengües tant en els textos legals com en la jurisprudència. Cal pensar que la referència en el dret i les ciències socials al concepte «jerarquia representativa» de realitats socials desiguals és bastant comuna en l’anàlisi de la realitat jurídica i social des de la perspectiva de gènere.

      Aquesta perspectiva ha posat de manifest que, més enllà del principi d’igualtat formal davant la llei i fins i tot del principi (més substantivament igualitari) de no discriminació, les jerarquies⁵ representatives han format part del dret històricament i hi continuen estan presents. Així, des d’aquesta perspectiva, la «jerarquia de gènere», o el que és igual la consideració que els homes tenen un valor social qualitativament superior al de les dones, és una discriminació que es mantindria en molts aspectes de les normes jurídiques i en les polítiques públiques, fins i tot dels països liberaldemocràtics que més han avançat en la remoció de la discriminació per raó de sexe.⁶

      Les normes legals, les constitucionals incloses, són sempre el resultat d’una decisió política legítima, i les decisions polítiques, per definició, són fruit dels conflictes i els acords entre la diversitat d’actors socials i polítics que actuen en una societat determinada, en un temps històric concret i amb uns sistemes de valors, concepcions del món i trets ideològics determinats. I aquest fet és especialment present quan s’estableix el valor social de les diferents llengües, també pel dret.

      El dret, amb minúscules, no és una realitat pura, abstracta i objectiva que té el seu origen en un ens indeterminat i quasi metafísic, com els agrada presentar-lo als defensors de l’statu quo social i polític dominant. El dret és un producte radicalment humà i té el seu origen en les decisions concretes d’un poder polític que depén sempre de la correlació de forces que hi ha en cada país en cada moment concret de la seua història i té, igualment sempre, la legitimitat que li dona el control de l’Estat. Les normes tenen sempre una mà que les escriu i que hi incorpora un sistema d’interessos i visions del món explícits i implícits, majoritaris o no en la societat. Les normes són a la base i el dret té, igualment, una mà que l’executa en interés d’unes polítiques determinades. I, finalment, el dret és interpretat i alterat, de fet, per uns tribunals amb valors, xarxes de relacions i vincles polítics que, com és natural, tampoc són purs i imparcials.

      No cal més que analitzar semiòticament qualsevol text legal per a entendre aquesta realitat. Fixem-nos en les constitucions, les lleis màximes. Tota Constitució afirma i vol preservar un ordre socioeconòmic, civil, polític i un funcionament imaginat de la societat. Així, en la Constitució espanyola, la ciutadania «normal» que s’hi dibuixa està formada per persones de sexe masculí, ètnicament caucàsiques, solvent, moderada en termes polítics, poc mobilitzada de manera autònoma, que accepta el sistema de classes existent, és de religió catòlica, té el castellà com a llengua primera o única i geogràficament viu a Madrid o té aquesta ciutat com a capital de referència. Les «alteritats espanyoles», siguen per gènere, ètnia, llengua, religió, geografia, etc., s’accepten en el text constitucional, però són «alteritats», diferències a la normalitat i al prototipus «normal». Aquest és el prototipus de ciutadà especialment defensat o protegit per la Constitució. La resta, retòriques oficials al marge i parafrasejant Orwell, som iguals; però no igualment iguals. Hi ha una igualtat formal, i una desigualtat real i jeràrquica en molts aspectes en què es predica formalment la igualtat, i més encara en àmbits en què aquesta igualtat no està garantida, com és el cas de les llengües.

      De fet, malgrat que la lingüística contemporània haguera demostrat que totes les llengües naturals són igualment útils per a comunicar tot tipus d’informació