Llengua i Estat. Vicenta Tasa Fuster

aquest sentit, Kymlicka (1997: 60) destaca que les minories lingüístiques es resisteixen a la integració en el projecte lingüisticonacional majoritari perquè tota persona forma part d’un grup lingüístic, i, de manera natural, tant individualment com en grup domina la voluntat de viure i treballar en la seua llengua pròpia, i no poder-ho fer per imposició d’un altre grup lingüístic és una agressió.

      En conseqüència, com subratlla Branchadell (2003), la lògica d’actuació de les minories no seria diferent de la de les majories, volen simplement el mateix que aquelles: viure en la seua llengua. I és per això que la defensa dels drets de les minories és una resposta al projecte de construcció nacional majoritari i han de ser radicalment tingudes en compte en les societats liberal democràtiques (Kymlicka 2001a, 2001b).

      De manera semblant s’expressa Parekh (2000), fent una reformulació del principi de justícia i desenvolupant una defensa liberal de la diversitat cultural i lingüística i del reconeixement dels drets lingüístics i la igualtat substantiva de les minories per a poder parlar de justícia.

      Branchadell, seguint Carens (2000), considera que la història, la quantitat de parlants i la concentració territorial de les minories són factors que reforcen l’interés lingüístic dels membres de les minories i fan il·legítim suprimir els seus drets lingüístics i, encara més, considera que imposar a la minoria la llengua de la majoria seria una forma de tirania i afirma que aquests drets han de ser plenament reconeguts en les lleis. Val a dir que convenis internacionals en matèria de minories i drets lingüístics tenen tendència a considerar i combinar aquests tres elements a què es refereix Carens: història, nombre de parlants suficientment gran i concentració territorial de la minoria lingüística a l’hora de reconéixer i reivindicar els drets d’aquestes minories.⁷

      El debat liberal sobre els drets lingüístics acaba, per tant, com recorda Branchadell (2003: 49), amb l’assumpció de la idea que «la cultura és important des d’una perspectiva liberal ... perquè els individus tenen interessos culturals que han de ser respectats perquè són un aspecte important del seu benestar» i, contràriament al que afirmaria el liberalisme arcaic, el respecte d’aquests interessos comporta l’acceptació de drets col·lectius. Branchadell recorda que el debat llavors es situa en quina mena de proteccions externes es duen a terme en favor de les minories i, alhora, quin tipus de restriccions internes són permeses d’acord amb les premisses liberals.

      Així, Kymlicka (1995) diu que tots els governs, en l’exercici de la seua legítima autoritat política i dins dels principis liberals democràtics, prenen decisions que limiten la llibertat individual, com ara establint la necessitat de pagar impostos per a sostenir els béns públics. I es podria afegir que la llista d’intromissions o d’intervencionisme de l’autoritat política no deixa de créixer i es produeix en la regulació de la salut pública, del trànsit, d’internet, de serveis privats amb repercussió pública, i especialment, de l’àmbit educatiu, entre d’altres. Amb tot, aquesta mena de restriccions internes no poden afectar mai estructuralment els drets bàsics de les persones. Establida aquesta premissa, Kymlicka afirma que, per a garantir el respecte dels drets de les minories, es poden limitar llibertats individuals de les majories, sense que això comporte la pèrdua de drets bàsics.

      És en el context d’aquest debat i des de la Filosofia del Dret i el Dret Públic, que Leslie Green i, sobretot, Denise Réaume constataran, com remarca Branchadell, que no existeixen els fonaments d’una teoria dels drets lingüístics que explicite la base normativa de la protecció legal de qualsevol llengua. I, en conseqüència, faran un esforç per construir una teoria integral dels drets lingüístics, sobre la base de la redefinició del terme «seguretat lingüística» i de l’existència d’interessos lingüístics i culturals de caràcter individual i grupal.

      Green (1987), partint de la vinculació entre interessos i dret, distingeix que els individus tenen dos tipus d’interessos per a usar amb normalitat la seua llengua en totes les ocasions i funcions. En primer lloc, un interés funcional de comunicació, de relacionar-se i de compartir informació i emocions amb les persones del seu entorn familiar i social, sense tenir necessitat de canviar de llengua o deixar de parlar la llengua pròpia per a comunicar-se amb els altres. Però, a més, segons Green, els individus tenen un segon interés expressiu i identitari, ja que la llengua pròpia és un marcador consubstancial de la pròpia identitat personal a la qual cap persona no hauria de renunciar per obligació externa.

      A propòsit de la distinció de Green, Réaume (1991) afirma, primerament, que hem de tenir en compte que sempre comporta una dificultat aprendre una segona llengua i també que, fins i tot en els casos en què s’hi aconsegueix un domini adient, sempre és més senzill expressar-se en la llengua pròpia, per a concloure que poder comunicar-te amb els altres en la teua llengua ja és un poderós interés personal i individual que cal considerar a l’hora de posar les bases per a una teoria normativa dels drets lingüístics.

      A més, diu Réaume, arreu del món, la major part de les persones miren la seua llengua com una marca d’identitat, una herència cultural que valoren perquè els fa com a persones; de la mateixa manera que aquells que parlen altres llengües aprecien la comunitat en què van créixer i es van socialitzar, i la llengua pròpia com un element identificador important en les seues vides.

      Branchadell (2003: 59) sosté, partint d’aquestes consideracions, que «la protecció d’aquests dos interessos és el que fonamenta el dret a usar la pròpia llengua, i garantir aquest dret implica que els parlants no siguen pressionats (ni amb mesures coercitives directes ni amb desincentius) per a abandonar-la». I, per tal d’aconseguir-ho, els poders públics han de garantir un sistema de drets lingüístics que, en paraules de Réaume (1991), permeta un entorn segur per a usar la llengua en tots els contextos socials i afavorisca la transmissió generacional de la llengua amb normalitat.

      Al capdavall, els parlants de qualsevol llengua, gran o menuda, en una societat lingüísticament homogènia o els d’una llengua majoritària i dominant en una societat plurilingüe, com recorda Branchadell, no es plantegen si poden o no viure en la seua llengua, i tampoc s’interroguen si han d’usar la seua llengua o una altra segons la funció o la situació comunicativa: utilitzen, sense més i sense cap mena d’impediment, la seua llengua en tot tipus d’activitat social, institucional, cultural, formativa o familiar. Per contra, els parlants de llengües minoritàries viuen una realitat ben diferent, sobretot quan la llengua pròpia no té una protecció especial. Els parlants d’una llengua minoritària estan extremadament pressionats, directament i indirectament, per a abandonar la llengua pròpia; de fet, en contextos en què la llengua minoritària té poques possibilitats de desenvolupar-se amb normalitat els incentius per a canviar de llengua són molt grans (Réaume, 1991).

      Ara bé, viure en la pròpia llengua és un bé participatori, democràtic i grupal (Margalit i Halbertal, 1994). Com afirma Bodoque (2009), independentment de quina siga la llengua pròpia, les persones individualment considerades poden arribar a conéixer un nombre elevat de llengües, i les llengües poden ser naturals o artificials, vives o mortes; però els individus poliglots només podran comunicar-se i identificar-se com a coneixedors d’una llengua si hi ha més persones que coneixen també aquesta llengua i es relacionen amb ells. Ara bé, aquesta mateixa persona poliglota només podrà aspirar a viure en una de les llengües que coneix, si aquesta és la llengua de bona part de la població d’un territori determinat, i únicament podrà viure-hi en totes les dimensions personals, emocionals, socials i intel·lectuals si hi ha un context de seguretat lingüística en el territori en qüestió i en la comunitat lingüística autòctona, i si la llengua, per tant, pot ser utilitzada sense interferències ni imposicions per a usar altres llengües.

      Val a dir que, en situació de llengües en contacte, sense seguretat lingüística, amb una llengua predominant i una altra de subordinada, les persones que tenen com a llengua pròpia la subordinada només podran viure parcialment en aquesta llengua i generalment en contextos i funcions considerades subalternes, com hem vist en parlar del concepte «jerarquia lingüística».

      Ara bé, el fet que la llengua siga un bé participatori i grupal comporta que, perquè el govern puga estructurar