Assaig
Скачать книги из серии AssaigEl món d'ahir de Joan Estelrich
L'aventura vital i el llegat literari de Joan Estelrich (Felanitx, 1896-París, 1958) exerceix una sobtada fascinació, sobretot arran de la publicació l'any 2012 dels dietaris, a cura de Manuel Jorba. Emergia en aquelles pàgines la marcada complexitat moral d'una personalitat que havia restat a l'ombra. La trajectòria d'Estelrich suscita un interès creixent, perquè permet entendre certes claus d'un passat que, en part, és encara present. Escriptor, polític i organitzador de la cultura, dietarista, activista de la cultura catalana a Mallorca, es tracta d'un personatge amb clarobscurs, exuberant, contradictori, testimoni privilegiat i protagonista d'una època convulsa. Aquest volum recull la totalitat de les aportacions, reelaborades per a l'edició, a la jornada d'estudi entorn de Joan Estelrich organitzada el mes d'abril de 2014 per la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona.
Una pàtria prestada
Al llarg del segle XX, la identitat catalana va ressorgir de les cendres com una au fènix amb forces renovades. Amb el final del franquisme, es van acabar de dibuixar els trets definitoris d'un poble la fortalesa del qual és la capacitat de gestionar les pèrdues i d'admetre la seua fragilitat. Aquest llibre es proposa mostrar la importància de la literatura per a cohesionar una societat sense defugir les qüestions més difícils. Les obres són comentades en el context de la literatura universal i permeten comprendre uns textos ja coneguts des d'un punt de vista inusual i nou. Un plantejament que ultrapassa el cas català i s'inscriu en la reflexió entorn de la formació de les identitats a Europa per deixar entreveure la densa xarxa de connexions entre la política i la cultura, massa sovint negligida.
El far de Løndstrup
Galardonado con el Premi d'Assaig «Càtedra Blasco», el punto de partida de este libro es una reflexión sobre la relación entre la escritura (el relato, el ensayo autobiográfico) y su entorno físico. Desde esta conciencia del espacio, que implica consideraciones también sobre el paisaje y el desplazamiento -viaje, migración, exilio, la mirada del 'flâneur', se muestra como la posibilidad de escribir un relato autobiográfico es transformada por la intensificación de la relación con un entorno concreto, con los lugares. Desde este prisma altamente revelador y original, se analizan aspectos de la obra de autores como Patrick Modiano, Josep Pla, Marcel Proust, Xavier de Maistre, Goethe, Walter Benjamin, Joseph Brodsky o W.G. Sebald. Un viaje a la encrucijada entre paisaje y literatura, entre autobiografía e historia, a las fuentes de donde mana la memoria moral de los espacios
La gran depuració
Guardonat amb el Premi Joan Coromines 2014 d'Investigació Històrica i Filològica, Viadel presenta un recorregut vibrant, d'excitada indignació intel·lectual, pel discurs de l'anticatalanisme espanyol. La negativa a assumir el caràcter pluricultural, plurilingüístic i plurinacional de l'Estat espanyol amb totes les conseqüències obeeix a raons profundes i té una llarga història. Ací s'expliquen les claus d'una actitud excloent que tendeix a la depuració, és a dir, a la pretensió de mantenir una hegemonia política mitjançant la marginació dels desafectes, discrepants, dissidents o, simplement, dels «altres». Si el cas valencià ha estat paradigmàtic, i ha tingut conseqüències devastadores per a la substància civil de la societat valenciana, l'anticatalanisme té efectes també profundament desestabilitzadors i insidiosos, en primer terme per a Catalunya, que afecten greument la convivència hispànica i la possibilitat d'un encaixament respectuós.
Sobre una neu invisible
Aquest recull de notes del dietari de Vicent Alonso que ara es publica és la continuació natural de 'Trajecte circular'. En rigor, els dietaris deixen de ser-ho quan són publicats. Així, al primer pot haver-hi una sèrie de pautes artificials que l'autor ha introduït i que s'allunyen del propòsit d'imitar els criteris naturals d'escriptura, mentre que 'Sobre una neu invisible' s'apropa més a la naturalitat, tot i que conté alguns fragments en què se n'allunya deliberadament. Tal i com assenyala Alonso «des que escric els meus quaderns m'han servit com a guia i també com a refugi on construir i protegir els meus dubtes. Sempre hi he cregut i no tinc ni una sola raó per desconfiar-ne. Una qüestió ben diferent és si els resultats que en mi ha assolit serviran també als lectors possibles. Sincerament, hi confie i per això els publique.»
Mosaic
Mosaic és un ampli recull de textos breus on predominen els aforismes, però també les reflexions de tota mena, comentaris, anècdotes, apunts del natural, observacions psicològiques i morals, facècies… tot formulat en frases concises, petits diàlegs, consells… El material, deliberadament, es presenta com petites tessel·les d'un mosaic que el lector ha de compondre. Aquests escrits podrien semblar bagatel·les enginyoses o improvisades. Però un bon aforisme, en la seua nuesa, ha de confessar eficaçment un pensament complex; no hi ha de faltar ni de sobrar ni una paraula. Ve a ser el germen o el colofó d'un assaig: un assaig és una mà oberta; un aforisme, un puny tancat. Els textos que componen aquest Mosaic evoquen les maximes et pensées dels clàssics francesos. Ells van saber donar una alta categoria a un gènere que es remunta als orígens de la literatura i que, a través de molts representants il·lustres, arriba fins als nostres dies.
L'ofici de lector
Diu Joan Garí al pròleg d'aquest llibre que «llegir és l'ofici previ, bàsic i insubstituïble de tot autèntic escriptor. Que ningú em confonga amb un „crític literari“, només sóc un escriptor que escriu dels llibres que ha llegit… sóc un escriptor que preferiria ser només un lector». Per això ell fa molts anys que té un bloc anomenat 'Ofici de lector', on penja els comentaris sobre novetats de literatura catalana o o -més sovint- internacional que publica habitualment al setmanari 'El Temps' o al diari 'Ara'. Garí ofereix en aquest volum una selecció d'indagacions llibresques aparegudes en els últims deu anys -pulcrament editades per la professora Anna Esteve. Es tracta de petites càpsules de literatura universal, excursions amb un estil meticulosament treballat, que busquen prolongar el plaer d'haver llegit amb un segon delit: el d'haver escrit.
Mai no és tard
A partir d'una conversa amb Jordi Llavina en la qual s'invocava la proximitat del centenari de Joan Vinyoli (1914-2014), Josep Piera va iniciar una prolongada indagació sobre la seua relació amb el poeta: la correspondencia, els llibres de Vinyoli i els fragments d'una conversa intermitent que van mantenir entre 1978 i 1981. Llavors Vinyoli tenia una seixantena llarga d'anys. Piera ara havia arribat a una edat semblant, la de la maduresa definitiva. La indagació s'estén al cicle vital complet de Vinyoli: l'obra, la relació amb la crítica i el reconeixement literari del seu temps. A contrallum apareix l'evolució poètica i humana de Piera, la seua manera de llegir i interpretar Vinyoli i, al capdavall, del conjunt de la poesia catalana de les darreres dècades. Es tracta d'un exercici de comprensió «de poeta a poeta» d'una profunditat i sensibilitat extraordinàries.
Caminar per la vida vella
La memòria involuntària, que Marcel Proust va fer famosa gràcies al conegut episodi de la magdalena, és un fenomen psicològic que ha tingut una repercussió especial en la cultura del segle XX. Aquest llibre n'estudia la presència en la literatura, la pintura o el cinema, i en fa un seguiment cronològic basat en textos de diverses literatures europees. Contraposa la memòria involuntària a d'altres fenòmens psicològics com la rêverie (o somieig) o el 'déja vu', i en situar-los en el context de la literatura occidental, es fa entenedor que tots ells provenen d'una tradició que ha intentat donar compte d'alguns aspectes no sempre ben compresos de la naturalesa humana. Un exercici de literatura comparada, associat a la memòria en la història de la literatura, de Goethe a Rousseau, de Leopardi a Nietzsche, de Maragall a Joyce, de Proust a Walter Benjamin i Mercè Rodoreda.
Matèria
Què és la matèria? No ho sabem, però sí que entenem el significat de «material» en els diversos jocs lingüístics. En filosofia ressona la jugada del mestre de Plató: i què ho fa, que siguen materials les coses amb què exemplifiqueu la materialitat, sinó la idea de matèria? Així, els materialismes tradicionals no són ?escriu l'autora d'aquest llibre? sinó perversions de l'idealisme. «La perplexitat que ens desvetlla la matèria, en la seva il·lusòria familiaritat, s'assembla a la de l'infant que prova de tocar la imatge reflectida en el mirall, perplex perquè els grans li han dit que no és real. […] Quan passem la mà per l'epidermis d'un cos o per la pell de les coses, només en resseguim la forma sense la qual la matèria se'ns torna escàpola. I això no obstant, al nostres ulls, la darrera paraula la tindria ella, la més silenciosa.»