La gramàtica del virus. Josep Gifreu

think we’re in this liminal moment of collectively deciding what we’re going to remember and what we’re going to forget».

Martha Lincoln, metgessa antropòloga, San Francisco State University1

      El 28 de setembre de 2020, el dia que el periodisme celebrava el World News Day, tots els mitjans informatius del món anunciaven la tràgica notícia: la Covid-19 ja havia provocat un milió de morts.

En plena epidèmia, el World News Day volia recordar la contribució del periodisme a la causa «de salvar vides i generar confiança». Més de cent mitjans d’arreu del món se sumaven a la celebració amb el lema general «El món necessita més periodisme ara». La campanya s’obria amb un vídeo de vint minuts, realitzat pel diari The Straits Times de Singapur, on es resumia l’evolució de la pandèmia i de la crisi mundial fins al moment, i el paper únic protagonitzat pels mitjans informatius i els social media, sovint en lluita contra les fake news.2 El diari Ara dedicava un editorial a la celebració, en què afirmava: «Sense garantir un accés lliure a una informació fiable no hi ha veritable democràcia». També denunciava l’ofensiva «orquestrada per moviments populistes, encapçalada per governs com el de Donald Trump als Estats Units o Jair Bolsonaro al Brasil, contra el prestigi dels mitjans de comunicació, en un intent d’impedir la feina dels professionals de la informació».3

      La pandèmia del coronavirus plantejava alhora i d’una forma peremptòria l’exploració d’un nou entorn, desconegut i perillós, i la credibilitat de les fonts i els circuits de les notícies i la informació. Calia inventar una gramàtica de comprensió i narració de l’emergència sanitària universal. Calia decidir en cada indret i moment allò que convenia narrar i allò que convenia oblidar, com afirmava Martha Lincoln. La confiança en el periodisme i en la seva capacitat de generar un relat realista i rigorós sobre la realitat canviant de la crisi era, més que mai, un indicador clau, no sols per al coneixement del món en crisi, sinó també de la utilitat del periodisme com a relator de les realitats complexes i mutants, com a narrador institucional de les «onades concèntriques» que l’impacte del coronavirus provocava a tot el planeta.

«La resposta a la Covid-19 ajudarà a definir el segle»: així titulava l’article que publicava al Financial Times el metge i investigador Jeremy Farrar, director de la fundació britànica Wellcome, dedicada a finançar la recerca mèdica mundial.4 Farrar comparava l’impacte de la crisi amb les onades concèntriques quan es tira una pedra a l’estany. El cercle immediat més pròxim a l’impacte del virus era temor, malaltia i mort. El segon descrivia els efectes indirectes de la Covid-19 sobre la salut pública, com per exemple les proves de càncer ajornades. El tercer, més ampli, era l’impacte social i econòmic, que provocava atur, reduïa les economies i amplificava fractures socials i desigualtats, amb conseqüències polítiques. I el quart i més gran cercle era el de la geopolítica: el posicionament dels poders mundials arran de la pandèmia i la crisi definiria les relacions polítiques globals per a les pròximes dècades.

Aquest assaig vol ser una primera aproximació al paper fonamental dels mitjans informatius en la gestió del coneixement públic i de les respostes col·lectives i particulars davant els grans reptes de la Covid-19 en les successives onades del seu primer any. Es proposa aportar una panoràmica, documentada i crítica, sobre la intervenció del periodisme i dels mitjans informatius en la construcció alhora dels microrelats locals i del macrorelat global sobre la gran pandèmia que trasbalsava el món a partir de l’any 2020.5

El periodisme es llançava a relatar i enregistrar fets, dades i tendències de la pandèmia per a la memòria i la història, conscient de la rellevància de la seva funció de registre públic d’uns treballs i d’uns dies excepcionals. El periodisme tenia present la lliçó del cas de Donna Strickland: nascuda a Ontario (Canadà), Strickland va guanyar el premi Nobel de Física del 2018 pels seus treballs en la física dels làsers. L’escàndol va esclatar a la gran enciclopèdia lliure Wikipedia: no hi tenia cap entrada. Els editors de Wikipedia havien rebutjat prèviament la inclusió d’una entrada sobre Strickland adduint «manca de notorietat». No complia els requisits de la notability guideline del l’enciclopèdia. El personatge, s’excusaven, no havia rebut suficient cobertura de mitjans fiables i els seus treballs no havien estat citats en articles d’actualitat ni en fonts secundàries.6 No, no passaria res de semblant amb el personatge anomenat SARS-CoV-2.

      Certament, la primera resposta a les demandes de la ciutadania afectada per la crisi «polipandèmica» corresponia als responsables de la gestió de la sanitat pública. Les respostes més pròximes i quotidianes al mar d’interrogants que suscitava l’epidèmia, però, la gent les buscava en els seus circuits habituals d’informació i interacció. I el circuits habituals de vigilància, coneixement i interacció en els entorns no directament viscuts eren les xarxes socials i els mitjans de comunicació. Per aquesta raó, precisament, els professionals de la informació d’interès públic rebien i mereixien l’etiqueta de «treballadors essencials». En períodes d’alta incertesa, les notícies dignes de credibilitat eren i són eines de primera necessitat.

      En temps de crisi i incertesa, més que mai, el periodisme i els mitjans d’informació són les principals institucions de què s’han dotat les societats obertes i democràtiques per desplegar aquelles funcions que un dia, per exemple, Harold D. Laswell va deixar ben definides: supervisió i vigilància de l’entorn; correlació dels diferents sectors de la societat en resposta a l’entorn, i transmissió de l’herència social d’una generació a les següents. Caldria afegir-hi la vigilància de l’entorn, sí, però sobretot la vigilància crítica de la gestió de la crisi per part dels governants.

A la recerca del mètode

Rob Perks, el conservador principal d’història oral de la British Library, continuava el febrer de 2020 amb la seva tasca habitual quan va sentir dir a un historiador consultor de la biblioteca: «La història s’escriurà així: “Abans de la Covid” i “Després de la Covid”». I Perks va pensar: «Té raó, això és totalment diferent de tot el que m’he trobat durant els trenta anys de la meva carrera a la British Library». «Hi hem de fer alguna cosa», es va dir. I el seu equip i ell es van dedicar durant tot l’any a recollir centenars d’intervius amb treballadors del National Health Service (NHS), a arxivar webs i canals de ràdio i televisió i a aplegar diaris en àudio.7

      Aquest assaig pretén compartir les inquietuds de Rob Perks i, com ell feia per a la història oral, aquí ens proposem recollir un conjunt de documents que permetin registrar uns fets i uns relats significatius sobre la pandèmia, que facilitin a la recerca posterior itineraris per indagar més a fons sobre el paper del periodisme en el temps de la llarga crisi.

      El problema del mètode és un vell repte que l’investigador, l’escriptor o el periodista han de resoldre cada un a la seva manera en cada projecte que es plantegen, per dir alguna cosa plausible sobre les realitats múltiples d’una determinada conjuntura límit de la història. Els dubtes metodològics a l’hora de plantejar un assaig com aquest han acompanyat des del principi fins al final el disseny del projecte i la seva realització al compàs dels ritmes i els rastres que el virus del 2020 anava marcant cada dia i arreu del planeta.

Mentre aquest investigador anava recollint i classificant centenars de peces periodístiques del dia a dia de la pandèmia, alguns analistes anaven publicant primeres recerques sobre aspectes molt ben delimitats metodològicament per ser acceptats i divulgats ràpidament per les revistes acadèmiques. El paper dels mitjans informatius i els seus professionals en la voràgine de la crisi sanitària i global de la Covid-19 era ja objecte de múltiples aproximacions que aquí no podem ressenyar per no desviar-nos dels objectius d’aquest assaig.8 D’altra banda, la bibliografia internacional publicada sobre aspectes diversos de la crisi ja era el 2020 de dimensions considerables, que alguns informes, com per exemple Polypandemic, seleccionaven i divulgaven amb bon criteri.9 L’assaig havia de tenir en compte un àmbit pròxim i específic de la recerca acadèmica actual com era l’anomenada comunicació de risc o de crisi, especialment la dedicada al seguiment