Crònica Volum I. Miquel Parets

referències a persones de fora de Barcelona i els seus voltants. Les dades aplegades fan evident també una cohesió social prou forta, atès que la majoria de les persones implicades provenia d’un medi força similar. Certament, la característica més notable d’aquesta xarxa de sociabilitat era el seu elevat grau de concentració al voltant dels parents i dels mestres artesans que treballaven en el ram de la pell: dues categories que se solapaven també en un grau força notable.

      4. PARETS I L’OFICI DE LA PELL

En una declaració que va fer l’any 1655, arran d’un litigi que el gremi d’assaonadors duia a la Reial Audiència, Parets afirmava que havia començat a treballar en aquest ofici quan tenia tretze anys.⁴⁷ Va continuar treballant-hi fins a la seva mort; la menció explícita d’unes «pells adobades» en l’inventari post mortem dels seus béns suggereix que el nostre assaonador va restar en actiu fins al darrer moment. D’altra banda, ja hem vist que els protocols notarials coetanis el presenten sovint en una o altra de les facetes habituals de l’ofici, és a dir, ensenyant-lo a aprenents o fent tractes pel seu compte amb sabaters de la ciutat. Decididament, el treball del cuiro tenia un paper central en la vida de Parets i de la seva família, i per això no és sorprenent que també ocupés un lloc força rellevant en les seves pautes de sociabilitat.

El procés de la manufactura del cuiro era, de feia temps, un dels sectors més importants de la producció artesana barcelonina. Des dels darrers temps de l’època medieval, l’activitat es caracteritzava per un grau elevat d’especialització. Els treballadors de la pell estaven dividits en tres nivells. Primer de tot, estretament relacionats amb l’oferta de matèries primeres, hi havia els blanquers, els quals adquirien les pells en brut de mans dels carnissers o dels tractants de bestiar del país, i s’ocupaven tot seguit de les primeres operacions que havien de convertir la pell en cuiro (immersió en aigües tànniques, calcinament, neteja, raspat, estirament, etc.). La fase següent anava a càrrec dels assaonadors, que adquirien les pells tot just preparades prèviament pels blanquers i les sotmetien durant uns quants mesos als processos d’adobament (immersió i embotiment amb roldor, assecament, saginada o flexibilització de la pell). Finalment, hi havia un seguit d’oficis particulars, especialitzats en les feines de l’acabat, que elaboraven el producte per a la venda: cordovaners (que treballaven el cordovà, pell de cabra adobada), bossers, sellers, guarnicioners o guarnimenters, guanters, pergaminers i, sobretot, sabaters.⁴⁸

A diferència de moltes ciutats europees de l’època moderna, a Barcelona el sector del cuiro es caracteritzava per una neta separació entre aquests tres nivells d’activitat, i pel trasllat subsegüent d’aquesta mena de diferències a l’esfera corporativa, amb l’establiment de tres gremis particulars.⁴⁹ Tot i que hi havia lligams força estrets entre els diferents nivells de producció, les relacions econòmiques i socials dins el sector estaven dominades per una jerarquia informal. Els blanquers eren, per descomptat, els membres més rics del ram. Això era alhora causa i conseqüència de les elevades sumes de capital que requerien les seves adquisicions a l’engròs en matèria de pells i de productes tànnics, com són ara el roldor i l’alum (per a l’adobament en sec). El seu poder econòmic els atorgava una preeminència semblant en l’àmbit social i polític.⁵⁰ Els blanquers no solament disposaven de més places al Consell de Cent que no pas els assaonadors, sinó que, a més, entre la dècada de 1450, en què els artesans barcelonins aconseguiren l’accés als llocs més elevats del govern urbà, i l’any 1714, en què el règim municipal tradicional va ser abolit per les noves autoritats borbòniques, fins a set blanquers van esdevenir consellers de la ciutat, per tan sols un assaonador.

Pel que fa als assaonadors com Parets, tot i que alguns arribaren a igualar els blanquers en l’acumulació de recursos i fortuna, els més passaven amb uns mitjans força modestos i restaven més a prop dels sabaters que no pas dels blanquers. En tots els llibres de comptes i registres patrimonials de mestres assaonadors del Sis-cents que hem pogut localitzar, la majoria de deutes consignats corresponen a sabaters, la qual cosa fa pensar que aquests prenien el cuiro dels assaonadors en préstec o a comissió i el pagaven un cop havien venut les seves manufactures. Així, en una concòrdia de l’any 1666 de la família de Jacint Font sènior, quasi tots els deutes enregistrats, que pujaven a un total de 1.275 lliures, eren a càrrec de sabaters. Un decantament semblant es pot observar en un inventari de l’any 1693 de l’assaonador Vicenç Bofill: trenta-cinc dels quaranta-dos deutors que hi figuren són sabaters, i sumen un total d’unes 475 lliures. De la mateixa manera, a l’inventari del seu company d’ofici Agustí Calafell, datat el 1704, dinou de les vint-i-quatre persones que li devien un total de prop de 200 lliures eren sabaters.⁵¹ Tot plegat fa pensar que els mestres assaonadors com Parets es poden col·locar en un estadi intermedi de la jerarquia artesanal de la Barcelona moderna. No hi ha constància documental de l’eventual subordinació directa dels assaonadors als blanquers més rics, ni encara menys al capital mercantil, com era el cas de molts oficis en l’Europa del període. És potser prou simptomàtic el fet que la gran «enveja» que es tenien els oficis afins de sayetteurs i bourgeteurs a la ciutat de Lille, segons que explica un jove oficial local, Pierre-Ignace Chavatte, a la seva crònica particular, no faci acte de presència en el text de Parets, tot i l’existència de diferències força perceptibles entre els diversos nivells del sector pel que fa al grau de riquesa i a l’escala de l’activitat productiva.⁵²

Hi havia, per descomptat, algunes oportunitats d’arreplegar si més no una modesta fortuna exercint l’ofici d’assaonador, però, així i tot, hom es pot demanar si això bastava per compensar el poc prestigi social que tenia aquella activitat als ulls de molts coetanis. L’escriptor italià Tommaso Garzoni, en un tractat força divulgat, es referia als treballadors del cuiro com els «més vils» de tots, sempre «bruts, tot i que guanyin molts diners»; significativament, l’autor distingia taxativament entre els assaonadors corrents (cuoiai) i els seus col·legues més ben instal·lats, els pelliciari o pellissers.⁵³ L’any 1651 l’advocat flamenc Theodore Ameyden blasmava el «pestilent art de l’adoberia» quan mencionava els orígens artesans d’algunes famílies de patricis romans, i fins i tot en una data tan tardana com és l’any 1783 el reformador il·lustrat Pedro Antonio Sánchez, defensor dels assaonadors gallecs, no s’estava de fer notar que aquests encara arrossegaven l’estigma de ser un dels oficis més vils.⁵⁴ La mala reputació dels artesans de la pell, i dels assaonadors en particular, derivava en gran part del fet que els treballadors havien de remenar amb les seves pròpies mans substàncies com alum, calçs, olis i greixos (per estovar les pells), i altres matèries degradants, sobretot sang i orins. Altrament, el treball de la pell estava associat tradicionalment, almenys en el context de la Monarquia Hispànica, amb jueus i conversos, tot i que no ens consta que aquest prejudici persisteixi a la capital catalana després de l’expulsió de 1492.⁵⁵

Ja hem fet notar anteriorment que un dels trets més singulars de la xarxa de sociabilitat de Parets era la seva escassa projecció més enllà de Barcelona. Llevat de les seves dues primeres mullers, totes dues provinents d’extramurs —la família de Maria Roure provenia de Vic, mentre que Elisabet Mans va créixer en un mas dels afores de Sarrià—, no hi ha gaires més indicis per pensar que el nostre assaonador tingués un coneixement directe del món que s’estenia més enllà de les muralles barcelonines.⁵⁶ Que la sola excepció de la norma siguin els tractes mantinguts amb un sabater de Girona