Crònica Volum I. Miquel Parets

van sobreviure foren: la seva dona Marianna, novament vídua, i dos dels seus fills, Marianna i Miquel, que d’ençà d’aleshores desapareixen de la nostra documentació; la mare de Parets, Caterina, que, com ja hem dit, visqué deu anys més, i Gabriel, l’únic fill encara vivent del segon matrimoni de l’assaonador. Aquest darrer ingressà a l’orde dels agustins descalços del convent de Santa Mònica de Barcelona l’any 1664, després de canviar el seu nom de pila pel de fra Gabriel de Sant Tomàs d’Aquino. La documentació conventual localitzada l’esmenta per última vegada l’any 1693.²³ La mort del nostre cronista, i l’entrada en religió del seu fill, marquen, segons que sembla, la fi de la família: al cadastre de l’any 1716 no hi figura, si més no, cap parent conegut.²⁴

      2. LA SOCIABILITAT D’UN CRONISTA POPULAR

La limitada informació disponible per a la biografia de Miquel Parets contrasta, doncs, amb l’abundància de detalls que ell mateix ens proporciona sobre el context familiar en què va viure. Gràcies a les dades que l’autor va escampar en la seva crònica, hem pogut esbossar una descripció no solament de la família estricta de Parets, sinó també d’aquella parentela més àmplia a la qual al·ludeix de tant en tant. Així mateix, i per la mateixa raó, també podem identificar prou bé un altre gènere de persones que es van relacionar amb el nostre assaonador, sobretot amics, veïns i companys d’ofici. La reconstrucció dels diferents cercles que constituïen allò que hom pot anomenar la xarxa de sociabilitat de Miquel Parets demana, certament, un esforç considerable, però alhora pot oferir una perspectiva força interessant sobre l’autor de la crònica que ara editem i, en particular, sobre aquell medi social i cultural enmig del qual el nostre assaonador va imposar-se la tasca d’escriure la història coetània de la seva ciutat natal.²⁵

      3. ELS AMICS

      Si reconstruir tot el ventall de relacions personals d’un individu en un passat llunyà és una comesa prou difícil, encara més difícil és provar de destriar, a més a més, el diferent grau d’afecte que li inspiraven les persones que l’envoltaven. En molts casos, i Parets no és pas una excepció, és impossible d’esbrinar la freqüència dels contactes dins cada cercle de relació, que és una de les primeres etapes del mètode principal de l’anàlisi sociològica moderna. Així, doncs, per estudiar relacions d’amistat i coneixença, l’historiador està obligat a cercar altres vies d’aproximació. En aquests casos, l’alternativa més fiable és concentrar l’atenció en un seguit de pràctiques socials particularment reveladores, l’adopció de les quals creava o, més aviat, refermava lligams personals que implicaven un grau molt elevat de confiança mútua.

      El primer d’aquests vincles de bona fe, i probablement el més important de tots, era el que es travava entre les persones cridades a garantir el benestar material i espiritual de la família tot just després de la mort d’un dels seus membres més grans. Les disposicions testamentàries que designaven els marmessors —és a dir, les persones encarregades de vetllar per l’execució de les darreres voluntats del finat— i, si era el cas, els tutors dels menors d’edat sobrevivents figuren, doncs, entre els indicadors més segurs d’aquest gènere crucial de tries personals que tot individu havia de fer quan encomanava a altri obligacions de caràcter moral o material. Confiar a algú una responsabilitat semblant feia evident als ulls de tots els implicats quins eren els membres genuïns d’aquell cercle d’íntims que podia procurar seguretat en èpoques de necessitat.

      En el cas de Parets, com en molts d’altres, els testaments més significatius són un parell: el del seu pare i el seu. En el primer, el jove assaonador —que tenia vint-i-dos anys quan va morir el seu progenitor, l’any 1631— ja hi adquiria una funció central. A més de ser nomenat l’hereu de la família, el seu nom també figurava entre els cinc marmessors designats. Tots dos títols es poden considerar sengles vots de confiança en la seva aptitud per regir tant la família com el patrimoni familiar. Els altres quatre executors testamentaris eren la vídua del vell Parets, Caterina; Marianna «Mostorosa», germana del finat; l’escudeller Bartomeu Gual, un seu cunyat, i el boter Francesc Roca, que pot haver estat un cunyat o un nebot. Decididament, el vell assaonador no va necessitar mirar gaire més enllà del cercle familiar més immediat a l’hora d’aparellar les seves darreres voluntats i el destí del patrimoni. Fins i tot va poder repartir prou equitativament aquesta responsabilitat entre la generació més vella i la més jove de la seva parentela més acostada.

El seu hereu homònim no va tenir la mateixa sort. Com hem vist, la seva vida familiar va ser força accidentada, i el balanç final, quan Parets va morir, l’any 1661, era tan sols de tres fills sobrevivents —el més gran de només catorze anys d’edat— després de tres matrimonis. Malauradament, el seu testament no s’ha conservat, tot i que el contingut es pot inferir parcialment de les primeres clàusules del subsegüent inventari post mortem.²⁶ Aquest es va fer en presència de tres marmessors i tutors: la vídua de l’assaonador, Marianna; el reverend Pere Mans, paborde de la catedral de Barcelona, i Francesc Micó, un notari reial.²⁷ La inclusió de la vídua era pràcticament inevitable, perquè excloure una muller sobrevivent de l’herència i de la tutela dels fills hauria estat una decisió prou insòlita. La presència del reverend Mans —no esmentat anteriorment en la documentació familiar, però probablement parent de la segona muller de Parets, Elisabet— no és tampoc gaire sorprenent, un cop sabuda la freqüència amb què els testadors de tota mena recorrien als clergues quan volien ordenar la custòdia dels seus béns i dels seus fills.²⁸ Per la seva banda, el notari Micó (n. 1595) mantenia tractes amb la família de Parets de feia temps. La seva dona era filla de Joan Ponç, un pellisser que, com veurem, era també el padrí d’un dels fills de Parets. El mateix Micó havia estat padrí de Rafael, un altre fill de Parets nascut el 1658. Aquestes i altres connexions mostren la persistència de lligams significatius entre la seva família i la de Parets d’una generació a una altra.

Aquests dos testimonis in extremis, els testaments de 1631 i 1661, ofereixen una limitada però suggestiva informació sobre les relacions de confiança i responsabilitat originades tant al si com al defora de la parentela immediata del nostre assaonador. Hi ha un parell més de documents d’aquesta mena que proporcionen igualment algunes clarícies sobre aquest mateix cercle de familiars. Una mica abans de morir, el juliol de l’any 1636, la primera muller de Parets, Maria Roure, va dictar un testament en el qual nomenava tres marmessors: el marit; la vídua Eulària Corbera, antiga mestressa de Maria i ara hereva seva, i el notari públic Rafael Riera. Aquest darrer havia redactat els capítols matrimonials de Maria el 1633 i també havia estat el padrí del seu fill Rafael, que va néixer l’any següent. Molt probablement, doncs, el notari va entrar en contacte amb la família de Parets a través de Maria. La casa del notari, situada al carrer de l’Hospital, al Raval barceloní, era a l’altre costat de la ciutat: lluny del barri on residien la família del nostre assaonador i els seus companys d’ofici, però ben a la vora de la casa de la senyora Corbera, al carrer del Carme, on treballava Maria abans de casar-se. El mateix Riera pot haver estat fins i tot el qui va presentar Parets a la seva segona dona, Elisabet Mans. Als seus protocols notarials, si més no, hi figura una àpoca signada l’any 1637 per un cert Francesc Mans, pagès de Sant Vicenç de Sarrià. Tanmateix, no sabem si el contacte de Riera amb la família de la noia era anterior o no a la seva relació amb la de Parets.²⁹

Les úniques altres persones que es poden identificar com a marmessors de membres de la família de Parets són Antoni Mates i Heures, un daguer, i la seva dona Victòria. Caterina, la mare de Parets, va morir a casa d’ells, a la plaça del Rei, el 1670, segons el subsegüent