Crònica Volum I. Miquel Parets

Diefendorf i Carla Hesse (eds.), Culture and Identity in Early Modern Europe (1500-1800). Essays in Honor of Natalie Zemon Davis, Ann Arbor, 1993, pp. 119-137. Altres treballs que remarquen el caràcter tradicionalment marginal i empobrit del barri són: José Olives Puig, «Deterioración urbana e inmigración en un barrio del casco antiguo de Barcelona: Sant Cugat del Rec», Revista de Geografía, 3, núms. 1-2 (1969), pp. 40-72, i Pere López Sánchez, «El centro histórico, un lugar para el conflicto. Estrategias del capital para la expulsión del proletariado del centro de Barcelona. El caso de Santa Caterina y el Portal Nou», Universitat de Barcelona, tesi de llicenciatura, 1984.

83. A més a més, l’actual carrer dels Cecs de Sant Cugat solia ser anomenat dels Pergaminers, mentre que part del carrer de la Bòria era antigament el de la Pellisseria Major, segons Teresa-Maria Vinyoles i Vidal, «La casa i l’obrador d’un esmolet de Barcelona a finals del segle XIV», Cuadernos de Historia Económica de Cataluña, 15 (1976), pp. 9-49, esp. 18. El mercer setcentista Pere Serra i Postius també situava els guanters i els pellissers al carrer de la Bòria; vegeu Lo perquè de Barcelona y memòrias de sas antiguedats, a cura de Joan Tres i Arnal, Barcelona, 2006, p. 77.

84. El millor estudi de l’edifici (enderrocat el 1888) és el de Duran i Sanpere, «L’església de Sant Joan de Jerusalem de Barcelona», op. cit. La capella dels paraires també era en aquesta església; vegeu Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història, op. cit., vol. II, p. 48. Sobta el fet que no hi hagués gaires vinculacions entre els treballadors de la pell i el monestir de Santa Caterina; tanmateix, aquest establiment religiós va albergar una temporada la confraria de Sant Miquel, que era la dels guadamassilers i altres oficis de l’acabat de pells, segons Josep Maria Madurell i Marimon, El antiguo arte del guadamecí y sus artífices, Vic, 1973, p. 11.

85. James S. Amelang, Xavier Gil Pujol i Gary W. McDonogh, Dotze passejades per la història de Barcelona, Barcelona, 2a reimpr., 1995, p. 71. L’estàtua del patró del gremi, sant Joan Baptista, una còpia de la qual es pot veure encara a la façana, hi va ser col·locada en temps de Parets, l’any 1628. També cal fer notar damunt de la portalada l’emblema dels assaonadors, un raspador de pells.

86. Sobre Sant Cugat del Rec, vegeu l’entrada corresponent, a cura d’Antoni Pladevall, de la Gran Enciclopèdia Catalana, 24 vols., 2a ed., Barcelona, 1989, vol. XX, p. 308; els límits parroquials figuren a Francesc de Paula Colldeforns, Les parròquies barcelonines en el segle XIX. Primera època constitucionalista, 1820-1824, Barcelona, 1936, p. 22 n. Sobre la reconstrucció del temple, vegeu la crònica anònima (Dídac Montfar i Sorts?) i sense títol que es troba a BC, ms. 1479, f. 7v (entrada de l’any 1277). Per al convent de Sant Agustí, vegeu Josep M. Martí i Bonet et al., El convent i parròquia de Sant Agustí de Barcelona, Barcelona, 1980. Pel que fa al notable retaule gòtic del Quatre-cents que presideix l’altar, i que la confraria dels blanquers va encarregar al pintor Jaume Huguet, vegeu [Josep Mas,] Retaule de la confraria dels blanquers de Barcelona per Jaume Huguet, Barcelona, 1921, i Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història, op. cit., vol. III, pp. 170-179. L’església de Sant Cugat del Rec, enderrocada als anys trenta del segle XX, es trobava a l’actual plaça d’aquest nom. Tot el que queda del convent de Sant Agustí (en la seva major part enderrocat l’endemà del setge de Barcelona de 1714 per aixecar la Ciutadella borbònica) és una petita secció del portal septentrional i una part del claustre, l’una i l’altra al costat de l’actual plaça de Sant Agustí Vell.

87. La corporació dels assaonadors no era l’única que tenia com a patró sant Joan Baptista, sinó que també era el cas dels boters i fusters. Aquests darrers li dedicaren una notable capella a la Seu barcelonina (Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història, op. cit., vol. I, p. 346). Altrament, al segle XVIII els assaonadors també adoptaren com a patrona santa Elisabet (AHN, Consejos, llig. 7106, segons un informe de 1771 sobre les confraries barcelonines).

88. L’inventari de Feliu ha estat citat anteriorment; pel que fa a la residència, vegeu AHCB, Notarial I.55 (28 de novembre de 1641). Per a la residència dels altres assaonadors, vegeu ACA, Monacals, Hisenda, vol. 3797. Sobre els patrons residencials dels artesans de la pell, vegeu Garcia Espuche, «Barcelona a principis del segle XVIII», op. cit., pp. 225-230, 768-770 i 865. Vegeu també els mapes 24 i 25 d’Albert Garcia Espuche i Manuel Guàrdia Bassols, Espai i societat a la Barcelona pre-industrial, Barcelona, 1986, que mostren, a partir del fogatge de 1516, que els treballadors de la pell constituïen l’ofici més concentrat en l’espai dins la ciutat.

89. AHCB, C-XVI, Guerra, vol. 6, «Llibre de Cinquantena», carrers corresponents. Parets i Campins, clavaris, a AHPB, Joan Salines, Decimum septimum manuale, de 28 de desembre de 1644 a 22 de desembre de 1645, s. n. (26 de setembre de 1645).

90. Lottin, Chavatte, ouvrier lillois, op. cit., pp. 209 i 253-257.

91. MHE, vol. XX, pp. XX-XXI.

92. Això, segons les relacions d’assistents a les reunions de les respectives obreries parroquials, conservades a AHPB (Sant Cugat, 1555-1758, i Santa Maria del Mar, 1653-1743). No s’ha pogut confirmar si Parets o alguns membres o amics de la seva família exerciren càrrecs en cap obreria o confraria parroquial.

93. Sobre Ballester i el matrimoni Pujades, AHPB, Miquel Serra, Liber testamentorum, 1637-1681, ff. 176r-177v (21 d’abril de 1679) i 151r-154v (12 de gener de 1672). Pel que fa a Joan Costa (que és esmentat a la crònica, I, 103v i 105v), vegeu les actes de les reunions de l’obreria de Sant Cugat a AHPB, Miquel Joan Cellers, Manual 1570-1571. Certament, cap dels amics del cercle de Parets no manifestava una predilecció semblant. Així, per exemple, Jerònima Vergers, la muller d’un assaonador que vivia al carrer Assaonadors, va demanar de ser enterrada al convent dels mínims de Sant Francesc de Paula, amb un seguit de misses que s’havien de celebrar al convent de Santa Caterina i a l’església dels carmelites, a l’altre cantó de la ciutat; vegeu AHPB, Antoni Masclans, Manual de testaments, 1610-1630, s. n. (10 de desembre de 1617). De manera similar, Elisabet, la vídua de l’assaonador Miquel Lairacs, sol·licitava, el 1633, de ser enterrada a Santa Caterina, «davant la capella del Roser»; vegeu AHPB, Ramon Joan Huguet, Primu[m] libr[um] testamen[to]rum et aliarum ultimarum voluntatuum, 1630-1641, ff. 13v-15r (14 de febrer de 1633). Alguns dels assaonadors més benestants cercaven repòs més lluny encara: Gaspar Minguella, com hem vist, era enterrat en una tomba individual de Sant Joan de Jerusalem, i les làpides de Joan Ribes (1630) i Llucià Quadrades (1721) es poden veure encara al claustre de la catedral de Barcelona, prop del portal de la Pietat. Parets mateix també tenia alguns dels seus familiars enterrats a la Seu: la seva primera dona i el seu últim fill.

94. I també viceversa, és clar, pel que fa als mateixos veïns de Parets. Així, per exemple, el canonge Jeroni Besora, el primer propietari d’un dels dos manuscrits de la crònica de l’assaonador, vivia ben a prop seu, al carrer dels Banys Vells. Vegeu Josep Maria Madurell i Marimon, «Josep Jeroni Besora: notes biogràfiques», Analecta Sacra Tarraconensia, 47 (1974), pp. 245-268, esp. 257.

95. AHCB, C-XVI, Guerra, vol. 6, «Llibre de Cinquantena», ff. 140r i 142v. Parets