Crònica Volum I. Miquel Parets

Century, Cambridge, 1979, pp. 237-273. Un dels rars estudis sobre els hàbits lectors dels artesans urbans es troba a Michael Hackenberg, «Books in Artisan Homes of Sixteenth-Century Germany», Journal of Library History, 21 (1986), pp. 72-91.

109. Vegeu Amelang, El vuelo de Ícaro, op. cit., pp. 95-112.

110. AHPB, Josep Ferrer, Llibre d’inventaris i encants, 1649-1682, s. n. (7 de juliol de 1661), p. 2.

111. La pintura es pot veure al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (núm. 254 de l’inventari). Torner va ser conseller sisè dues vegades, el 1671 i el 1676. La seva casa era al carrer de Sant Jacint, segons el cadastre del 1716 (AHCB, Cadastre, vol. 14, Barri VI, f. 452v). Cal fer notar, a més, que tant Torner com el mateix Parets figuraven entre els petits deutors de l’assaonador Bartomeu Ballester; vegeu AHPB, Misc. 29, «Llibre dels càrrechs y mals que fa la heretat de Bartomeu Ballester assaonador», s. n.

112. Miquel González Sugranyes, Contribució a la història dels antichs gremis dels arts y oficis de la ciutat de Barcelona, 2 vols., Barcelona, 1915-1918, vol. II, p. 286, i Josep Mas, «Notes sobre estampers antics a Catalunya», Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 4 (1917), pp. 37-46, esp. 42. Fem notar, de passada, que l’inventari de Grosset incloïa un llibre d’albarans i un altre d’àpoques de lloguers; vegeu AHPB, Josep Güell, Liber primus inventariorum et encantorum, 1672-1680, f. 162r-v (11 de desembre de 1675).

113. El Micó pare va ser membre de la confraria barcelonina de Sant Jeroni, la corporació dels llibreters, de 1590 a 1595; després de la seva mort, l’any 1595 o 1596, la seva vídua va seguir en la confraria fins al 1599 (González Sugranyes, Contribució…, op. cit., vol. II, p. 77). Vegeu també els registres de baptisme dels seus fills a l’arxiu parroquial de Sant Just i Sant Pastor, els anys 1591, 1593 i 1595. Els contactes de Francesc Micó amb el món de la impremta no acabaren pas després de la mort dels seus pares. Així, el 1645 actuava com a testimoni del llibreter Francesc Manescal; vegeu AHPB, Miquel Serra, Llibre d’inventaris i encants, 1640-1652, s. n. (8 de juny de 1645).

114. En el cens aixecat l’any 1637 de francesos residents a Catalunya, Pere Lacavalleria hi figurava com un home de trenta anys d’edat, casat amb una catalana, amb una casa llogada al carrer de la Llibreteria (ACA, Consell d’Aragó, llig. 552, s. n.). En un fogatge de 1640 se’l troba al mateix lloc (AHCB, C-XVI, Guerra, vol. 6, «Llibre de Cinquantena», f. 103r). El mateix any és batejat el seu fill Joan, que arribaria a ser un ben conegut advocat i autor (González Sugranyes, Contribució…, op. cit., vol. II, p. 288, i Mas, «Notes sobre estampers…», op. cit., p. 43). Per a l’inventari de Pere, vegeu AHPB, Miquel Mora, Plec d’inventaris solts i encants, 1629-1650, s. n. (25 d’octubre de 1645). Sobre l’activitat publicística de la família, vegeu Pedro Cátedra, «Sobre literatura popular del segle XVII (Impresos d’Antoni Lacavalleria)», dins Lola Badia i Josep Massot i Muntaner (eds.), Estudis de literatura catalana en honor de Josep Romeu i Figueres, Barcelona, 1986, vol. I, pp. 241-257, i Juan Delgado Casado, Diccionario de impresores españoles (siglos XVI-XVII), Madrid, 1986, pp. 363-365. Les seves publicacions més conegudes són: el tractat del jurista perpinyanenc Andreu Bosch, Summari, index o epitome dels admirables y nobilissims titols de honor de Cathalunya, Rossello y Cerdanya…, Perpinyà, 1628 [ed. facs.: Barcelona-Sueca, 1974]; la biografia de santa Maria de Cervelló, obra d’Esteve de Corbera, i el tractat d’Antoni Soler sobre confraries devocionals intitulat Rio del parayso, totes dues obres publicades a Barcelona el 1629; i el conegut opuscle polític de fra Gaspar Sala, Epitome de los principios y progresos de las guerras de Cataluña, i el manual religiós de Juan Machado de Chaves, Perfecto confessor y cura de almas, tots dos títols amb data de 1641. Per a la seva producció de la dècada de 1640, vegeu el Catálogo de la Colección de Folletos Bonsoms relativos en su mayor parte a historia de Cataluña. I. Folletos anteriores a 1701, Barcelona, 1959-1972. Cal fer notar que entre els seus clients institucionals hi hagué l’església de Santa Maria del Mar; Duran i Sanpere (Barcelona i la seva història, op. cit., vol. III, p. 370) dóna notícia d’un contracte de l’any 1628.

115. El casament d’Antoni, el 5 de desembre de 1673, amb Maria Deu, figura a ACB, Esposalles, vol. 97, f. 27v. Sobre la llibreria, situada a la cantonada dels carrers Llibreteria i Arlet, vegeu Jordi Rubió i Balaguer, Llibreters i impressors a la Corona d’Aragó, Barcelona-Montserrat, 1993, p. 74. Sobre la seva implicació en els conflictes de les dècades de 1670 i 1680, arran de la temptativa de constitució d’un gremi d’impressors, vegeu González Sugranyes, Contribució…, op. cit., vol. II, pp. 124 i 127. Cal fer notar que l’any 1744 un altre Antoni Lacavalleria, notari reial, va heretar els deutes de l’obrador de l’impressor Marià Soldevila; vegeu Josep Maria Madurell i Marimon, «Marian Soldevila, estamper setcentista barceloní», Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 28 (1959-1960), pp. 227-255, esp. 229. Altrament, sabem que Lacavalleria era el cognom d’un significat llinatge de conversos de Saragossa, els Ben-Levis; vegeu Yitzak Baer, Historia de los judíos en la España cristiana, trad. cast. de José Luis Lacave, Madrid, 1981, pp. 118, 329, 350-352, 475-480, 524, 601-607, i les referències bibliogràfiques corresponents, p. 741. Tanmateix, no s’ha pogut establir cap connexió entre totes dues famílies.

116. Sobre el diccionari de Joan Lacavalleria i Dulac, vegeu Josep Maria Miquel i Vergés, La filologia catalana en el període de la Decadència, Barcelona, 1989, pp. 72-73. Per al seu ingrés com a advocat a la cúria del veguer barceloní, vegeu AHCB, Vegueria, XV, Matrícula de Jurisperits, XIV, 24 d’abril de 1664. Sobre el seu casament amb Teresa Moix, filla d’un notari reial, vegeu AHPB, Anton Navarro, Primus capitulorum matrimonialium liber, 1689-1697, ff. 280r-284r (6 de novembre de 1694). Sobre les edicions de la Grammatica magna d’Erasme, vegeu Rosalia Guilleumas, «Sobre les edicions gramaticals erasmianes impreses a Barcelona els segles XVI i XVII», dins Homenaje a Jaime Vicens Vives, 2 vols., Barcelona, 1965-1967, vol. II, pp. 213-230, esp. 225-226. L’edició d’Ovidi figura a Antonio Palau Dulcet (ed.), Manual del librero hispanoamericano, 28 vols., Barcelona, 1948-1977, vol. XII, p. 118.

117. Modest Prats, «Notes sobre la Controvèrsia sobre la perfecció de l’idioma català», Els Marges, 2 (1974), pp. 27-43, esp. 29 n. El repertori d’impressors de Dominique de Courcelles, L’Écriture dans la pensée de la mort en Catalogne, París, 1992, identifica Lacavalleria com l’impressor d’una dotzena de gasetes i opuscles força divulgats durant els anys 1651-1702. Per a una referència més detallada a Bastero i al manuscrit de Parets, vegeu més avall l’apartat 8.

118. Cal recordar que Elisabet Lacavalleria, «vídua impressora», va ser proscrita l’any 1652, segons Eva Serra i Puig, «Catalunya després del 1652: recompenses, censura i repressió», Pedralbes, 17 (1997), pp. 191-216, esp. 208 i 212.

119. Vegeu, per exemple, el blanquer de Montblanc que l’any 1541 subministra pergamí als obrers de la parròquia de Sant Miquel, a Josep Maria Madurell i Marimon i Jordi Rubió i Balaguer (eds.), Documentos para la historia de la imprenta y librería en Barcelona, 1474-1553, Barcelona, 1955, p. 807. Que els assaonadors barcelonins continuaven treballant el pergamí a la darreria del segle XVII resta prou clar en les seves ordinacions de l’any 1670, citades per Bruniquer, Rúbriques, op. cit., vol. V,