Crònica Volum I. Miquel Parets

grau de difusió pensava o fins i tot si comptava amb una eventual publicació del text, només podem formular algunes conjectures. Si més no, la cruesa d’algunes de les seves observacions polítiques suggereix que aquesta darrera possibilitat no entrava pas en els seus càlculs.¹³⁵

      8. ELS MANUSCRITS

El text català de la crònica de Miquel Parets ens ha pervingut a través d’un testimoni possiblement autògraf, constituït per dos volums conservats a la Biblioteca Universitària de Barcelona amb els números 224 i 225. El fet de ser escrits tots dos per la mateixa mà amb una cal·ligrafia força regular, i l’existència de paraules repetides i d’alguns altres errors, fa pensar que som davant d’una còpia, feta probablement a partir de l’original —un text previ o potser un seguit de notes particulars elaborades pel mateix Parets. Com que no hi ha manera de trobar cap signatura ni cap altre vestigi de la lletra de Parets, tampoc no tenim manera de saber si el copista d’aquest testimoni va ser ell mateix, tal com s’afirma en una nota preliminar del ms. 224 («És estat escrit lo present llibre tot de mà de Miquel Parets […]»).¹³⁶

Aquests dos manuscrits foren desaparellats en una data prou immediata. Desconeixem l’itinerari que va seguir el primer fins al segle XIX, però cal observar que el cronista Narcís Feliu de la Penya pogué consultar aquest mateix manuscrit o bé una altra còpia del primer volum de la crònica de Parets, atès que el cita més d’una vegada al tercer volum dels seus Anales de Cataluña, obra publicada el 1709.¹³⁷ El manuscrit del segon volum sembla que fou adquirit per una o altra via per Josep Jeroni Besora, canonge de la catedral de Lleida i un dels grans bibliòfils de la seva època. Després de la seva mort, l’any 1665, sembla que el manuscrit anà a parar, juntament amb altres llibres i manuscrits seus, a la biblioteca dels Carmelites Descalços del convent de Sant Josep.¹³⁸ Els dos manuscrits de l’obra no es tornaren a aplegar fins a mitjan segle XIX, quan Marià Aguiló va localitzar i adquirir el primer —les vicissituds anteriors del qual no coneixem pas— en una subhasta pública. Ell mateix el va posar de costat amb el segon volum, custodiat a la Biblioteca Provincial (i després Universitària) creada arran de la desamortització dels establiments eclesiàstics de la ciutat.¹³⁹

Curiosament, però, molts estudiosos no arribaren a conèixer la crònica de Parets en la versió catalana original transmesa per aquest accidentat testimoni, sinó a través de traduccions castellanes. El ms. 502 de la Biblioteca de Catalunya en conserva una, sense nom d’autor, feta possiblement a la fi del segle XVII. Si més no, en una nota s’hi afirma que fou propietat d’Antoni Bastero, una coneguda figura dels cenacles literaris i polítics barcelonins abans del seu exili arran del desenllaç de la guerra de Successió; Bastero va deixar el manuscrit a l’erudit Pau Ignasi de Dalmases, el qual va explicar per escrit de quina manera l’exemplar va arribar a la biblioteca de la família.¹⁴⁰ Va ser, sens dubte, a través del grup de lletraferits i diletants que freqüentaven Dalmases i l’Acadèmia dels Desconfiats (fundada el 1700) que altres estudiosos locals pogueren llegir la crònica, tot i que ni uns ni altres no poguessin estar gens segurs sobre l’autoria. Entre aquests lectors hi havia el botiguer Pere Serra i Postius (1671-1748), que va fer una adaptació dels passatges corresponents a la pesta de 1651, recollida al diccionari d’escriptors catalans de Fèlix Torres Amat.¹⁴¹

Tot i que un cert nombre d’estudiosos pogueren consultar la crònica de Parets a través de les còpies en castellà de Dalmases i de Serra Postius, la versió castellana que va assolir una més gran difusió no va ser pas aquesta. L’historiador gironí Celestí Pujol i Camps començà, l’any 1888, la publicació d’una altra adaptació castellana del text de l’assaonador català dins la sèrie Memorial Histórico Español de la Real Academia de la Historia.¹⁴² Pujol va ser el primer estudiós que va identificar Parets com el veritable autor de la crònica i que en va oferir, a més, les primeres dades biogràfiques, a partir sobretot de la consulta dels arxius parroquials de Santa Maria del Mar.¹⁴³ Alhora, va acompanyar l’edició del text amb una copiosa documentació relativa a la guerra dels Segadors i els seus inicis; de manera, doncs, que Pujol i Camps també va ser un dels primers d’oferir un seguit de testimonis de primera mà sobre aquest episodi crucial de la Catalunya moderna. Tanmateix, la versió de la crònica que va publicar, ben diferent de la del manuscrit de Dalmases, era també força deficient. No sols per un estil recarregat que traïa certament la prosa més aviat directa i poc amatent de la retòrica de Parets, sinó sobretot perquè aquesta versió castellana, com la de Dalmases, feia omissió de les detallades informacions biogràfiques de l’autor que figuraven al final de tots dos volums de la versió catalana. El resultat va ser, doncs, una versió considerablement empobrida, si no fins i tot distorsionada, d’allò que havia estat en origen una narració marcadament personal.

      La publicació d’aquesta edició pretén, doncs, de restituir als ulls dels estudiosos i dels lectors en general l’autenticitat d’un dels testimonis històrics més singulars de la Catalunya moderna. Com a compilació dels principals esdeveniments polítics i militars del període, la crònica de Parets és un bon compendi d’aquella dramàtica etapa del passat català, amb un seguit d’observacions personals no pas menys interessants. Com a registre d’una experiència cívica, pública i privada, el text recull alguns aspectes prou interessants per a la història social i cultural de l’època. Finalment, com a adolorit testimoni personal en temps de pesta, el manuscrit de Parets té certament ben pocs equivalents en cap època, si no en cap llengua.

^* El present treball és la traducció catalana, feta per Xavier Torres, del capítol corresponent del meu llibre The Flight of Icarus: Artisan Autobiography in Early Modern Europe, Stanford, 1998, pp. 80-114; aquestes pàgines no van ser incloses en la publicació castellana d’aquella obra, El vuelo de Ícaro. La autobiografía popular en la Europa moderna, trad. de Paloma Gil Quindós, Madrid, 2003. L’autor està en deute amb la Stanford University Press per haver permès la reproducció del text en aquesta edició.

1. El seu nom complet era Pere Josep Oleguer Miquel Parets, segons que consta en el corresponent registre baptismal de la parròquia de Santa Maria del Mar. Celestí Pujol i Camps, en la seva edició de la versió castellana de la crònica de Parets, esmentava aquesta font, la qual es va perdre ulteriorment, el 1936, arran de l’incendi que va destruir l’arxiu; vegeu MHE, vol. XX, p. XVIII n. 1.

2. Informació extreta del registre de llicències nupcials de la Catedral de Barcelona: ACB, Esposalles, vol. 63, p. 43 (19 de maig de 1606). L’any de naixement del pare de Parets resta confirmat per una declaració judicial del seu fill feta el 17 d’agost de 1655, ACA, Reial Audiència, Plets civils, 5337. El cronista registra la mort del seu progenitor el 15 d’abril de 1631; vegeu I, 102r i 105v. Per al seu darrer testament, vegeu AHPB, Francesc Pla, Llibre segon de testaments, 1631-1637, ff. 4r-5v (14 d’abril de 1631).

3. AHPB, Pere Pau Vives, Inventaris i encants, 1658-1674, f. 538r-v (18 d’agost de 1670). Un altre indici del poc peculi de Caterina es pot trobar en els primers capítols matrimonials del seu fill Miquel, que és nomenat hereu, en què la mare es reservava la quantitat més aviat minsa de setanta lliures