Crònica Volum I. Miquel Parets

plantat davant d’una taula proveïda de ploma i tinter, tot sostenint una nota a la mà dreta.¹¹¹

No pas menys evidents són les relacions del cronista amb algunes persones estretament vinculades a la impremta i els llibres. Alguns d’aquests contactes eren, certament, prou indirectes. És el cas, per exemple, dels vincles amb el llibreter Joan Simon, sogre del metge Joan Martí, el qual havia actuat com a testimoni en el testament de la primera muller de Parets l’any 1636. De manera semblant, Francesc Castells, un jove llibreter que havia testimoniat en un contracte d’aprenentatge signat per Parets l’any 1641, també es creuava ocasionalment en la vida de l’assaonador. Una presència més assídua era la del botiguer de teles Bonaventura Grosset, padrí de la primera filla de Parets i la seva tercera muller, Marianna Vinyes; el seu pare, Noè Grosset, havia estat botiguer de teles i impressor.¹¹² I el notari reial Francesc Micó, padrí d’un dels fills de Parets, era fill del llibreter Jaume Micó.¹¹³

El contacte més destacat del nostre assaonador amb el món dels llibres era sens dubte l’impressor Antoni Lacavalleria, la muller del qual, Jerònima, com ja hem assenyalat, era padrina d’un dels fills de Parets. Antoni, al seu torn, era fill de Pere Lacavalleria (n. c. 1607), un important estampador barceloní d’origen francès.¹¹⁴ Hereu de l’obrador familiar del carrer de la Llibreteria, Antoni va publicar el seu primer llibre l’any 1646, no gaire després de la mort del seu pare.¹¹⁵ Les obres editades posteriorment inclouen un conegut diccionari català-llatí (1696), elaborat pel seu germà Joan, doctor en drets; diversos tractats gramaticals d’Erasme, i una edició (1706) de les Tristes d’Ovidi.¹¹⁶ Antoni també es va especialitzar en la literatura mariana, amb una lloa a la Mare de Déu de Núria (1666) de Francesc Marès, i un bon nombre de goigs. Curiosament, un dels darrers textos d’aquesta mena, un Plant a la Verge Maria publicat el 1683, va anar a parar a les mans d’Antoni Bastero, el canonge i filòleg que posseïa una de les primeres traduccions castellanes de la crònica de Parets.¹¹⁷ Alhora, l’obrador familiar va ser un prolífic expedidor de literatura política. A la dècada de 1640, enmig de la guerra dels Segadors, el negoci dels Lacavalleria va prosperar força treballant per a les autoritats locals, cosa que incloïa la publicació de relacions de cerimònies oficials, d’edictes virregnals, de gasetes de guerra i altres coses per l’estil. Que aquesta impremta pugui haver estat per a Parets una important font de notícies i informacions sobre la política i els esdeveniments bèl·lics del període —el tema central de la seva crònica, com es veurà de seguida— és una possibilitat que no es pot descartar.¹¹⁸

Força més reveladors són, però, els diversos nexes que enllacen el treball del cuiro i l’alfabetització. Dins el laberint de la sociabilitat de Parets, hi ha força camins que comuniquen l’ofici d’assaonador amb la lectura i l’escriptura. Certament, els treballadors de la pell tenien de feia temps una relació particular amb la paraula escrita, sobretot gràcies a l’elaboració de pergamins.¹¹⁹ Una altra manufactura prou coneguda era l’enquadernació de llibres a partir de les pells més fines, sobretot guadamassil o cuiro gravat o embotit.¹²⁰ Molts mestres assaonadors tenien, però, una relació encara més directa amb el llegir i l’escriure. Perquè, en qualitat de membres d’un gremi, tots plegats compartien la responsabilitat de regir una corporació que custodiava els seus papers i l’«arxiu» corresponent a la seu gremial del carrer Assaonadors.¹²¹ I alguns d’ells també podien vantar-se de tenir fins i tot una relació més íntima amb la paraula escrita. Els inventaris post mortem dels assaonadors ens els presenten tot sovint no sols com a posseïdors de llibres, sinó també de papers escrits de la seva pròpia mà. Així, si el 1650 l’inventari de Joan Campins, un company d’ofici de Parets, no feia esment de cap llibre, a l’hora de subhastar els seus béns aparegueren quatre «llibres en paper blanch», «tres mans de paper blanch de Gènova» i «dos llibres comuns» de comptes. L’any 1654 l’inventari de Jaume Noguers, un veí de Parets que era alhora el pare de la padrina del seu fill Jaume, incloïa «dos llibres ab cubertas de pergamí […] en los quals estan continuats diversos dèbits que algunas difarents personas devían al dit defunt». Altres treballadors de la pell que ens han deixat els seus comptes personals són Jacint Font, ja esmentat anteriorment; Agustí Guillemet, un pellisser i revenedor que al seu testament de l’any 1651 feia al·lusió a «un llibre gran ab cubertas de pergamí» on hom «trobarà lo que deuhen y lo que dech»; el blanquer Miquel Cerdanya, que en el seu testament de 1692 ens assabenta que guardava els papers personals a casa seva, en un «calaix de arquimesa», i Francesc Regordosa, assaonador, l’inventari del qual, aixecat l’any 1710, contenia un «llibre de mà y lletra sua» amb comptes i una sèrie de relacions de préstecs.¹²²

La relació dels assaonadors amb la paraula escrita també podia prendre altres formes. Alguns eren parents de veritables professionals de la lletra, com és ara Jacint Clariana, un llibreter el pare del qual era un blanquer de Valls.¹²³ D’altres estaven relacionats directament o indirecta amb mestres d’escola, com és ara Simon Motes, el fill i hereu del qual era «mestre de minyons», o Llucià Quadrades, que l’any 1716 arrendava una casa del carrer Semoleres a un cert Francesc Lliusac, mestre d’escola. Alguns parents d’assaonadors assoliren fins i tot un grau força superior dins la jerarquia acadèmica. El fill de Josep Oliver arribà a ser doctor en medicina, mentre que els fills de Pau Oller i de Francesc Cornet esdevingueren doctors en dret civil i canònic, i el darrer, a més, obtingué ulteriorment una canongia a la Seu barcelonina. N’hi havia d’altres, finalment, que simultaniejaven activitats prou variades. Era el cas de Josep Comas, un assaonador que el gremi va denunciar l’any 1697 per no haver volgut acceptar l’ofici d’andador. En descàrrec seu, Comas va al·legar, però, que anava massa enfeinat, perquè, a més de mestre assaonador, exercia alhora els oficis de mercer, ferrer, corder, estampador tèxtil i el d’«ensenyar comptes».¹²⁴

Però l’exemple més significatiu de les relacions existents entre el treball de la pell i la cultura escrita dins del cercle social de Parets és sens dubte el de Joan Ponç (m. 1660). Fill d’un «taxidor de fustanis», Ponç encarnava gairebé tots i cadascun dels aspectes del model de sociabilitat descrit anteriorment. Primer de tot, era un gran amic de la família Parets. Va ser un dels testimonis en el testament del pare de Parets (1631) i en el segon casament del nostre assaonador (1637), a més de padrí d’Esteve Parets (1643). Era, alhora, un seu veí: vivia ben a la vora, al carrer Basea. I quan va morir, va ser enterrat al monestir de Sant Agustí, a la capella que hi tenia la confraria de pellissers (dedicada, força apropiadament, a sant Bartomeu). Igual que Parets, també va participar activament en la política municipal, i exercí alguns càrrecs menors cap a la mateixa època que el nostre assaonador.¹²⁵ Sobretot, Ponç va ser un dels personatges més respectats i notoris del ram local de la pell. Pellisser d’ofici, ell també combinava aquesta feina amb altres dedicacions. Això ens endinsa en el món de l’escriptura.

Quan no estava adobant pells, Ponç feia de mestre. En els documents de la dècada de 1630 citats anteriorment se’l designa com a magister puellorum i magister scribendi et computorum,