Aquesta puta tan distingida. Juan Marse

procuri comportar-se amb naturalitat —vaig prevenir la Felisa—, sense mirar-lo de cua d’ull ni cap d’aquestes coses, ni molt menys assetjar-lo amb preguntes. Que hagués estat projeccionista de cine no vol dir que en sàpiga, de pel·lícules, potser ni li agraden. I jo, per part meva, he de guanyar-me la seva confiança; si no, hauré perdut el temps i els diners.

      Un cop informada, i després de parpellejar a un ritme lleugerament més ràpid que de costum, la meva assistenta va considerar insuficient el que havia sentit i va voler saber-ne més detalls, però li vaig dir que de moment no hi havia gaire cosa més. ¿No recordava el crim? Segur que sí, havia estat molt comentat a la ciutat.

      —¿Ella era una pobra meuca, oi? —va inquirir mig aclucant les parpelles caigudes i pesaroses, com si repel·lissin el record—. Sí, va ser terrible. Estrangulada amb una pel·lícula, crec... Uf! Fa la tira d’anys.

      Li vaig refrescar la memòria. Va passar a principis de gener del 1949. Jo acabava de fer setze anys i recordo que al barri no es va parlar d’altra cosa durant molt de temps. Dos amics meus, dos nanos del meu carrer, aquella tarda eren al cine Delicias i em van explicar que, poc abans que passés tot, la projecció es va interrompre perquè la pel·lícula s’havia cremat. Van enxampar l’assassí de seguida, li van caure trenta anys, va complir un terç de la condemna i, en sortir de la presó, va poder refer la seva vida. Ara el senyor Sicart era un plàcid jubilat que jugava a petanca al passeig de Sant Joan, no gaire lluny d’aquesta casa. Vivia en una pensió modesta del carrer Indústria, sol, i solia fer llargues passejades.

      Mentre m’escoltava, la Felisa va agafar la paperera plena i va retirar de la taula el cendrer, que només havia fet servir ella.

      —Ja —va dir—. ¿I avui ha estat treballant en això?

      —Més o menys. —Vaig clavar una mala mirada als folis torturats.— Però hi ha massa coses que encara no sé. Necessito parlar amb el senyor Sicart i que me les aclareixi.

      —S’està fent gran, vostè —va dictaminar la Felisa—. Bé, regaré les plantes de la terrassa abans que arribi aquest... com es digui. ¿Necessita res? ¿Que vol un te?

      —No.

      —¿El vol amb llimona?

      —No! Aviam, ¿en què havíem quedat, estimada Feli?

      —Tenia l’ocasió de guanyar un altre duret i l’ha perdut. Llàstima. ¿El vol amb sucre?

      —No vull res. Després faré una cervesa amb el senyor Sicart.

      —Com vulgui.

      Abans de sortir de l’estudi, ja a la porta, va girar-se per mirar-me, amb la paperera a la cintura i el cendrer i l’escombra a l’altra mà. Començava a fer-se fosc, i la poca claror que entrava per la finestra li posava un toc de vermell a la cara trapella i afectuosa, no exempta de recel. Vaig pensar que la meva dona tenia raó quan em va dir feia dues setmanes, abans d’anar-se’n de viatge a Holanda, que la Felisa se sentiria sola sense la canalla i el tragí habitual de la casa, i que jo faria bé de procurar-li alguna ocupació extra que la fes sentir necessària.

      Però em temo que l’únic que vaig fer va ser ficar-li la por al cos. Potser era cert que des de la mort del dictador les paraules deien una altra cosa i jo encara no me n’havia assabentat.

      4

      5. CINE DELICIAS. INTERIOR DIA. OBRE FOSA EN NEGRE.

      Com un diamant que brilla en la foscor, així es mostra la bella cantant i ballarina de cabells de foc segons abans que la seva imatge es congeli a la pantalla. Primer perd la veu, de cop i gairebé del tot, i aquesta afàsia accentua encara més la suggestió lasciva d’uns llavis brillants de carmí movent-se procaços, proposant ves a saber quins delits, vocalitzant emocions torbadores sense necessitat de paraules ni de música, com si libessin una sexualitat escabrosa, furtiva, decididament obscena.

      A la sala sonen els primers xiulets i la gent pica de peus, protestant, mentre dos nanos, asseguts a primera fila, despullen i devoren amb els ulls l’estrella fulgurant que acaba d’emmudir. La cançó ja no se sent però el cos encara ondula i provoca, i ells, encisats i enardits, amb la trempera entre les cames, segueixen escoltant i mirant amb la boca oberta: no s’han colat a la platea d’aquest cinema tronat de barri, arriscant-se a rebre un clatellot de l’acomodador, perquè una avaria del projector o un desgast excessiu de la pel·lícula els deixi amb un pam de nas. Tot passa en pocs segons que es fan eterns. Encara que la boca s’hagi quedat sense melodia, els llavis es mouen torbadors i untuosos, com si mussitessin una pura entelèquia sexual, de manera que segueixen oferint tòrrides possibilitats.

      Però tot d’una, quan més provocativa és l’actuació silent de la bella, més explícit el seu somriure i més insinuant el balanceig del seu cos enfundat en el vestit negre de setí, quan obre els braços amb un gest ampli i fogós de possessió que abasta la totalitat del públic del casino i del cine també, una abraçada amorosa que amb el temps arribarà als racons més remots de l’ample món i a generacions futures d’admiradors rendits, quan el cos filmat en un rutilant blanc i negre ja s’ha convertit en pur sexe sota la llum dels focus i ella, amb maliciosa lentitud, es treu el guant llarg i el fa giravoltar enlaire, aleshores la imatge es congela i de cop, al voltant de la seva cabellera enlluernadora, hi brota una tímida constel·lació de taques grises i marrons, com una granellada o com bombolletes d’àcid corrosiu. La bella encara ha tingut temps de llançar el guant al públic del casino, que l’aclama, i també el collaret que alegrement s’arrenca del coll, fins i tot ha pogut iniciar, amb parsimònia trapella, el gest d’abaixar la cremallera del costat del vestit, però poc més pot fer abans de quedar-se fixada i a mercè de la corrosió del cel·luloide, que l’encercla i avança imparablement. Al principi són taques difuses, petites papallones de llum que voleien d’aquí d’allà com si no acabessin de decidir-se a romandre, n’hi ha que es fonen a l’acte com bombolles de sabó i n’hi ha que s’eixamplen i s’ennegreixen com tacotes de tinta, fins que la taca més grossa i activa guanya terreny ràpidament i comença a absorbir les altres i tot el que troba al seu pas, primer la cabellera de reflexos d’aram, que una llum somniada il·lumina per darrere, i de seguida el bell rostre, esborra com de passada el fulgor del somriure i els ulls alegres, després les espatlles de seda i tot seguit els pits, els malucs ondulants i la mà que ja tocava la cremallera, anunciant el nu immediat.

      Finalment, la imatge congelada s’esvaeix del tot, s’encenen els llums de sala i augmenten xiulets i protestes del públic.

      Tall a cabina de projecció, les mans de l’operador estiren fort la cinta encallada, assegurant-se que la flama, si n’hi ha, no arribi al rotlle del bombo. Com sol passar-li, s’excedeix en l’estrebada per les presses i en tallar elimina gairebé un metre de pel·lícula. Assegut a la taula davant de l’empalmadora, disposa el flascó d’acetona i el pinzell. Ha llençat el sobrant a terra, el tirabuixó negre de cel·luloide amb l’enfilall setinat de fotogrames, i procedeix ràpidament a empalmar la cinta. Llepa la gelatina de la pel·lícula amb la llengua, en rasca les vores amb una fulla d’afaitar i enganxa els trossos amb acetona, bufant per activar-ne l’efecte. Acabat el pedaç, abans de tornar a posar en marxa el projector, dirigeix un somriure cap a un angle de la cabina.

      Asseguda al costat d’una pila de llaunes tapades amb un sac de lona, una dona nua, amb mitges negres i un abric ratat d’astracan a les espatlles, queixala un entrepà mentre observa la feina del projeccionista. S’aixeca, fa petar la lliga malva sobre la cuixa nívia i se li acosta somrient.

      Tall a la platea del cine amb els llums encesos i la pantalla en blanc. Augmenten els xiulets i els cops de peu del públic, majoritàriament veïns del barri. Un dels nanos clava un cop de colze a l’amic i es lamenta:

      NANO 1: No hi ha dret! Ara que es despullava!

      NANO 2: Òndia, sí! Ja s’havia tret un guant!

      NANO 1: És la censura, xaval. Tallen els petons, les cames, els culs i les tetes. Ostres, quina ràbia! Quan torni a sortir ja no ensenyarà res, ¿què t’hi jugues?

      Per