Els robots prefereixen el jazz. Ignasi Llorente

i la unitat central domotitzada per mirar de dur ella, i fer-me dur a mi, una vida el més normal possible en aquelles circumstàncies; i el meu pare... ell sí que era realment dependent. Les màquines i aparells als quals estava connectat, com el respirador artificial, eren l’única cosa que el mantenia viu, si és que del seu estat se’n podia dir estar viu.

      Ha plogut molt d’aleshores ençà. A dia d’avui només la meva situació és la mateixa. Jo encara depenc del meu ull sintètic. La situació dels meus pares, però, ha canviat força des d’aleshores. Per començar, ni tan sols no estic del tot segura que «dependència» sigui el terme idoni per explicar el que van viure després d’aquell període. Per mi, dependència significa necessitat, però també manca de llibertat, i aquesta definició, afortunadament, no s’ajusta gens al cas dels meus pares.