Compartir la vida educa. Agnès Brossa

la vida.

      El conflicte entre germans és, per als nens i nenes que en tenen, la primera oportunitat d’assaig social en el maneig de dificultats interpersonals. Quan un germà es baralla amb l’altre, comença a experimentar i a posar en pràctica el fet de defensar-se, de dir la seva, de lluitar pel que vol, de fer-se valer, de posar límits, de dir el que no li agrada, de frustrar-se quan l’altre el confronta i d’expressar les seves frustracions, sigui plorant o cridant.

      Molts cops hem vist a la consulta com un germà tendeix a no queixar-se davant d’un altre germà més dominant que imposa la seva veu, com accedeix sempre a jugar al que l’altre vol i a callar quan el germà li parla malament. Fins que se’n cansa i també comença a queixar-se, a cridar-li i a dir-li que no li dona la gana fer el que li diu. Pot ser que els pares ho visquin malament perquè abans tenien uns fills que els semblava que s’avenien, i ara tenen dos fills que criden. Probablement hauran de fer feina sobre com parlar-se respectuosament. Però la realitat que hem de veure és que tenim una persona que abans era complaent, submisa i que no escoltava les seves necessitats, i que el fet de conviure amb un germà més dominant l’ha fet espavilar-se fins que ha pogut dir-hi la seva. Això, sens dubte, és feina feta que l’ajudarà més endavant en relacions d’amistat a l’escola i a l’institut, en relacions de parella i en l’àmbit laboral.

      Tendim a viure el conflicte des de la incomoditat del moment (són les vuit i encara no hem sopat i no paren de barallar-se) o des de les nostres pors (vull que els meus fills es portin bé, que facin pinya i s’estimin i es passen el dia barallant-se). És totalment lícit pensar i sentir tot això, però no hem d’oblidar que el conflicte entre germans és una font d’aprenentatge on la família representa la primera microsocietat on el fill ha de conviure i on comença a experimentar amb les relacions que més endavant conformaran la seva vida (primer els amics i més endavant els companys d’oci o de feina). Per tant, és un primer escenari d’entrenament en la frustració i l’afrontament de dificultats on els podem acompanyar perquè a poc a poc els vagin gestionant millor.

      En definitiva, hem de ser conscients que si el conflicte no hi fos perdrien una oportunitat d’entrenament que sens dubte els ajudarà moltíssim més endavant.

      4

      M’HAN COMPRAT UN REGLE!

      En Miquel va entendre perfectament que al supermercat només s’hi podia anar un cop a la setmana.

      OLGA, mare d’en Miquel, 5 anys

      De la tolerància a la frustració,

      o d’aprendre a regular les emocions

      L’Olga és mare d’un nen de 5 anys. Ella valora que és un nen «fàcil», però ni més ni menys que altres nens i nenes de la seva edat. També se l’ha de rectificar, guiar i educar, com a tots, i així ho han fet amb el seu pare, tot i que ell entre setmana és fora de casa per motius laborals. L’Olga explica que ella, amb una reducció de jornada, s’ha pogut dedicar a la criança del seu fill mentre no ha anat a l’escola bressol i, per la seva professió, moltes vegades també ha pogut prendre la decisió d’emportar-se’l a treballar. Això ja de ben petit, amb el cotxet i essent un lactant. Explica que mai no ha tingut problemes per aquest fet, i ningú no hi ha posat traves. Quan ho ha hagut de fer o ho ha volgut fer per no perdre’s oportunitats de creixement professional, ha rebut elogis i ajuts per part dels que l’hi han vist fer, sense cap impediment. De petit, en Miquel solia quedar-se adormit al cotxet. Quan ha sigut més gran, ella, que no és amant de recórrer a les tauletes i les noves tecnologies com a forma de distracció per al seu fill, les ha utilitzat en moments puntuals. Li posava un joc adient per a la seva edat, i en Miquel s’entretenia sense problemes l’estona que ella havia de fer aquell treball o gestió. S’ha de dir que era una estona curta. També s’enduia una llibreta i colors, i una bossa amb els dinosaures i altres animals de goma preferits d’en Miquel: el tigre, el lleó, l’elefant i el goril·la. L’Olga, a més, ha teletreballat moltes vegades des de casa amb el fill al costat, amb una gran catifa amb joguines escampades a sobre, perquè el seu fill hi anés jugant. Això, però, era quan en Miquel era un nadó i encara no havia començat a anar a l’escola bressol.

      L’Olga ara, amb la nova situació, s’ha trobat tornant a estar les vint-i-quatre hores junts amb el seu fill, però ara és més gran. Per a ella, haver de tornar a complir amb totes les obligacions però amb el fill a casa ha suposat un estrès important i molt cansament físic, ja que, com la majoria de pares i mares, ha hagut de fer tots els papers de l’auca: de cuinera, de netejadora, de mestra, de mare, d’amiga, de professional, de veïna, de filla…

      I tot això amb el patiment afegit per si en Miquel, ara que ja té 5 anys, podia perdre’s en els aprenentatges pel fet de no poder anar a l’escola durant un període tan llarg, i per haver-se d’estar tancat a casa tant de temps. Patia també per les repercussions en l’àmbit emocional, físic, social…; en definitiva, per si no aprendria el que havia d’aprendre, per si es quedaria enrere. Fins i tot, quan els mitjans de comunicació van alertar d’un augment d’ansietat en nens i joves en va voler fer un article, ella que és periodista. La sorpresa va ser que els experts li responien que els nens, si els pares tenien un bon maneig de la situació i bons recursos personals, no n’havien de patir cap repercussió a llarg termini. L’Olga es va sorprendre que els especialistes li parlessin de la gran capacitat adaptativa de les persones, i que aquesta era una de les grans capacitats del cervell humà, i més encara dels nens i nenes, que tenen una gran plasticitat neuronal.

      I amb el seu propi fill, no tan sols no va poder percebre canvis en negatiu, sinó que en valora de molt positius que la sorprenen. Ha après altres coses, diu. Ella descriu que en Miquel ha madurat molt en l’aspecte personal, en gestió emocional, en empatia, i també ha vist com el seu fill ha après a valorar les coses d’una altra manera, en té molta més cura i és més responsable. I ho explica amb detalls que ha pogut anar copsant en el seu fill. Si bé sempre s’entretenia jugant, també és cert que sempre demanava coses, cosetes, joguinetes. Eren a l’abast, i ell les demanava. I la contenció era difícil, en un món consumista on tot és barat a la botiga de productes de l’est, i tots hem incorporat la cultura del consum d’un sol ús. Sabem que aquest funcionament no solament no és l’adequat, sinó que ja a curt termini ens portarà molts problemes mediambientals. Però vivim l’ara i l’aquí en una societat consumista. I sense voler ho transmetem als nostres fills. Qui diu que no a comprar la joguina de torn si «només» val 1 euro i «toooots» els nens de la classe la tenen?

      En Miquel, ara que el temps de distreure’s i de jugar sol ha augmentat, i algunes estones s’ha avorrit i se n’ha queixat, ha començat a dibuixar i ha vist que li agradava molt. I ha millorat moltíssim els seus dibuixos, a còpia de fer-ne: ha començat a dibuixar les cases amb formes més geomètriques, i també els cotxes i fins i tot els troncs dels arbres. Tot ho vol fer amb ratlles molt rectes i perfectes. És per això que demana a la seva mare que necessita un regle. Un regle per dibuixar. «Miquel, però avui és dilluns i ja saps que els dilluns no anem al supermercat, que hi anem els divendres. T’hauràs d’esperar fins divendres, d’acord?» I en Miquel ho entén, ho accepta i no protesta. Ja fa molts dies que en Miquel no protesta per res, perquè ha vist la seva mare que plorava, després d’una roda de premsa dura sobre la situació, i sap molt bé què està passant. Els seus pares han optat per no amagar-li les coses, per explicar-les-hi tal com són, i en Miquel ha entès perfectament què li transmetien, i ha captat també el to de calma dels seus pares, malgrat tot. El Miquel ha empatitzat moltíssim amb els sentiments i les preocupacions dels seus pares, i això l’ha fet madurar molt. L’Olga diu que juga, es distreu, i quan els veu tristos, els consola. Sap veure perfectament quan els seus pares estan més apagats, i els fa costat. L’Olga valora un canvi molt important en aquest sentit en el seu fill. I quan per fi arriba el divendres, i li poden comprar el regle desitjat i esperat, en Miquel es posa tan content com si li haguessin comprat el millor dels regals, i el posa ben posat sobre la taula, al costat del pot dels colors, com un tresor, tot ben ordenat i endreçat. Mai no havia