Jo, que no he conegut els homes. Jacqueline Harpman

llibre m’encanta; m’encanta la serenitat implacable que desprèn, la poca predisposició a revelar-nos els seus secrets. És un trencaclosques irresoluble, que no pretén ser resolt, perquè en el procés d’intentar treure’n l’entrellat descobrim el sentit que té per a nosaltres. Cada cop que he llegit la novel·la m’ha fet descobrir noves perspectives; m’ha empès a reflexionar sobre la crueltat, la naturalesa humana, el capitalisme. Llegir aquesta novel·la no és una experiència passiva; tot al contrari: et provoca, et treu de polleguera, t’emociona.

      Si aquest llibre tan ple de veritat inclou algun missatge essencial, la frase següent és un bon lloc per extreure’l: «em vaig trobar forçada, massa tard, molt massa tard, a admetre que jo també havia estimat, que podia patir i que, al cap i a la fi, era humana», cavil·la la narradora al començament de la novel·la, quan la seva vida s’acosta al final. Després, al cap de poc: «Ben mirat, si jo era un ésser humà, la meva història era tan important com la del rei Lear o la del príncep Hamlet que aquell William Shakespeare s’havia molestat a explicar amb tot detall». La petitesa d’una persona viva en aquest món vast i misteriós és una idea aclaparadora. Però que no és, justament, la millor ciència-ficció el que ens torna a fer pensar en el nostre món i en qui som? Si la narradora ha viscut una vida de la millor manera que podia fer-ho —una vida extremament poc convencional, però que li ha donat alegries diverses—, que no s’ha sobreposat a la crueltat, al capdavall, i al fet que l’hi hagin arrabassat tot; que no han acabat guanyant la seva dignitat i humanitat essencial, al final?

      A Denise Geilfus, per l’amistat