Jo, que no he conegut els homes. Jacqueline Harpman

fet d’haver nascut dona és un element central i alhora gairebé anecdòtic. Sí, entre els morts també hi ha homes, però si tinguessin algun paper més enllà del seu rol com a guàrdies o presoners morts la novel·la seria tota una altra cosa.

      La narradora es troba al cor d’una dualitat i ens fa partícips dels seus records i les seves teories des d’un espai d’una neutralitat peculiar. No és com les altres dones de la novel·la, que tenen records del món exterior i saben què són les relacions, el sexe, l’amor i la família. El seu cos no ha desenvolupat els atributs de la fertilitat, i com que es va criar en un soterrani des de ben petita, es troba en una situació única per ser una persona sense cap dels trets que ens fan ser humans. És un exemple de persona criada sense cultura, sense constructes socials, sense saber. És un pur experiment que planteja les següents preguntes: en què es converteix una persona quan se l’esfulla fins a l’essència i es cria en aïllament? Com seria, una dona, en aquestes condicions? El fet que ella sigui un personatge i no només un artefacte és indicatiu de la potència i la bellesa d’aquesta novel·la. És una dona feta, empàtica, i tant curiosa com valenta.

      No hi ha, en tota la novel·la, ni explotació, ni dolor perquè sí, ni crueltat innecessària. La novel·la se les enginya per mantenir l’equilibri entre unes inquietuds filosòfiques refinades i el fet de ser el súmmum de la tendresa humana. Tot es redueix a la mínima expressió i tot té un propòsit. Harpman mostra el pitjor que els humans poden infligir als humans, però també el millor que l’amor i la companyonia poden fer. És el «relat minuciós d’un malson» (Hector Bianciotti, Le Monde) i, alhora, el triomf dels fragments petits i aparentment trivials que ens fan ser qui som. «Tot això és molt banal, és la història de tothom», exclama una de les dones parlant de la seva vida anterior, i la narradora respon: «Com si no s’adonés que, per a mi, res no era banal perquè no m’havia passat res».

      No hi ha cap vida que sigui banal, sembla que ens digui el llibre. No hi ha cap vida sense esperança, sense llum, fins i tot quan succeeix el que és inconcebible.

      L’argument de Jo, que no he conegut els homes és senzill. Quaranta dones estan recloses des de fa molts anys en el que sembla un soterrani. Disposen dels subministraments bàsics de la modernitat (electricitat, menjar, aigua) i estan controlades per uns guàrdies. Viuen així durant molts anys, fins que un dia sona una sirena. Per un cop de sort, les dones aconsegueixen alliberar-se i sortir a un món misteriós on, de mica en mica, descobreixen, a força de presenciar horrors, que deuen ser els últims habitants d’aquest planeta que els resulta tan aliè.

      Tot i això, la novel·la comença amb la vida, centrant-se en el pas a la majoria d’edat de la narradora, com fa palesa la fascinació que sent pel guàrdia més jove. La narradora ens ofereix una descripció molt directa de la seva sexualitat, com va florint, alhora que en queda dislocada. Comparada amb les altres dones, que s’han passat la vida treballant de cara al públic i pujant una família, ella és, en molts sentits, tan extravagant com el planeta on viu. No té ni la més remota idea de com hauria de ser una vida humana «normal», cosa que a les altres dones els resulta inquietant.

      Però potser és la feminitat el que és insòlit. Vist des del nostre punt de vista, en la fascinació sexual de la narradora pel guàrdia hi ressonen ecos moderns de submissió i fantasia. Què podria ser més humà que les ganes i el desig, la crida del cos? (I hem d’admetre que el desig és una cosa ben estranya, vist des d’aquest distanciament.) La narradora observa objectivament el comportament i els cossos humans, amb curiositat i alhora d’una manera deshumanitzadora; la seva perspectiva emfatitza tant la seva desconnexió del cos com l’estranyesa essencial de tenir-ne, sobretot quan no te n’han ensenyat res i està sota el control d’altres. Pot ser que no hagi après com comportar-se als balls i als casaments, però fins i tot una persona que ha crescut en captivitat aprèn a voler i anhela veure-hi més enllà de la gàbia.

      Fins a quin punt és intrínseca la nostra humanitat? Què és el que en queda, quan t’arrabassen tota la resta?

      L’argument i el món on té lloc la novel·la estan tan reduïts que arriba a ser frustrant. Tenen un aire surrealista dalinià; el paisatge és deutor tant de Beckett com de Bradbury. El món que recorren les dones alliberades sembla desolat, i està esquitxat de tant en tant d’arbres, rius i soterranis de malson com el lloc d’on s’han escapat. No tenen cap noció de qui les ha confinat ni per què, ni tan sols si estan deambulant per la Terra. Les pistes esparses enterboleixen encara més la situació: estacions invariables, un autobús ple de guàrdies morts, captius en gàbies, un soterrani sumptuós. No es dona cap explicació, però no hi ha res que necessiti ser explicat. La bellesa i la força de la novel·la rauen en l’ambigüitat, en les hipòtesis que afloren i que permeten demostrar el que cal demostrar. Hauria de ser implacablement desoladora, perquè té tots els ingredients per ser-ho; i, en canvi, al seu nucli hi ha una humanitat resplendent i penetrant que la sosté.

      A mesura que la narradora va descobrint la seva pròpia individualitat i capacitat d’acció, les dones més grans s’aferren a les seves: analitzen el seu passat, rondinen perquè han d’anar al vàter davant de tothom, parlen de receptes mentre cuinen les escasses racions de carn, aigua i verdura. Són conscients que la narradora existeix en un món diferent del seu, que ella pertany a aquest món d’una manera diferent de la seva, que és una persona que fa de pont entre el vell ordre i el nou. Més endavant, d’una manera demolidora i compassiva, aquesta és la diferència que permet a la narradora portar a terme actes d’amor letals amb les dones més grans. La mort, en aquest món, té la seva pròpia dignitat, una dignitat que reiteradament es clama humana. Els altres éssers humans engabiats que descobreixen han mort de maneres terribles, però la narradora admira aquells que han mort serenament, plantant cara al terror, sense por. És humà, tenir por de la mort, d’un dolor inconcebible, i ser capaç de transcendir-ho és una altra manera de ser humà.

      Aquesta aproximació a la mort, al patiment, fa difícil d’analitzar la novel·la si no se sap que l’autora era jueva i que durant la Segona Guerra Mundial va fugir amb la seva família a Casablanca. En la crueltat sense sentit de la reclusió, en l’espetec inacabable dels fuets dels misteriosos guàrdies de la presó, en la inevitabilitat repugnant d’anar descobrint que en aquell planeta tothom que ha estat empresonat com elles ha mort, hi ressonen els camps de concentració. I tot plegat, per què? Un projecte amb un començament difús (la «confusió» a què al·ludeixen les dones, les sirenes, els incendis, que se les emportessin de casa seva) i després res més que un confinament inacabable i sense sentit.

      Quaranta dones en una gàbia; un congelador ple de menjar a una temperatura prou baixa perquè duri indefinidament; aigua i electricitat que no s’acaben mai. No podem dir que aquesta situació de confinament, tan cruel i sense cap mena d’esperança, no tingui precedents: ens enganyaríem a nosaltres mateixos si penséssim que aquestes crueltats són exclusives d’un planeta fictici.

      Però tot al llarg de la novel·la, a més de l’horror, també hi ha amor. La plàcida quasiutopia —és el millor a què poden aspirar, atesa l’estranyesa del món i l’aïllament que pateixen— fa pensar en una subversió de Terra d’elles de Charlotte Perkins Gilman. Acaben creant un món tranquil, on deixen de buscar, aixequen cases, agafen rutines, s’emparellen. Acaben construint la millor utopia que poden, malgrat tots els pronòstics, i per això viuen la resta de la seva vida així, malgrat el trauma inimaginable que carreguen durant anys. Tot i que troben a faltar almenys una mica els homes, sobretot al començament, també se’n surten molt bé sense ells. L’únic home pel qual algú s’obceca en algun moment de la novel·la és el guàrdia més jove de la presó, i només en el context de les reaccions físiques que provoca en la narradora.

      Tot i que en aquesta utopia no hi ha lloc per a l’esperança que les descobreixin ni per a la possibilitat d’esbrinar alguna cosa més sobre la seva situació, els personatges poden viure-hi el que els queda de vida. Les dones poden seguir trobant alguna cosa bella en la companyia que es fan, i s’adapten a aquesta nova manera de viure, en un entorn buit de tot allò que coneixen, però apuntalat, malgrat tot, per la compassió. Ara bé, tampoc cal enaltir una existència com aquesta. Potser, a la seva manera, la novel·la mostra amb