Jo, que no he conegut els homes. Jacqueline Harpman

      Jacqueline Harpman (1929-2012) és una escriptora i psicoanalista belga d’origen jueu. La seva vida va quedar marcada de jove per la invasió nazi del país, fet que va obligar la seva família a fugir a Casablanca fins que es va acabar la Segona Guerra Mundial. Part de la família va ser deportada i va morir a Auschwitz. Després de cursar literatura francesa, va començar la carrera de medicina, però va contraure la tuberculosi i no va poder acabar els estudis. L’any 1967 es va llicenciar en psicologia i el 1980 va obtenir el títol de psicoanalista, i va exercir des d’aleshores i fins que es va morir. Va publicar la seva primera obra l’any 1958, però al cap de vuit anys va deixar d’escriure; va reprendre la carrera literària vint anys més tard i va arribar a publicar quinze novel·les, que li van reportar nombrosos premis literaris, incloent-hi el Médicis l’any 1996.

      Anna Casassas Figueras, llicenciada en dret, va exercir d’advocat a Figueres durant set anys fins que ho va deixar per dedicar-se exclusivament a la traducció literària del francès i l’italià al català. Ha rebut el Premi Mots Passants de la Universitat Autònoma de Barcelona per la millor traducció publicada el 2009 pel llibre, escrit originalment en francès, Manuscrit trobat a Saragossa, de Jan Potocki (Quaderns Crema), i l’any 2010 obté el Premi Vidal Alcover de l’Ajuntament de Tarragona pel projecte de traducció d’El sopar de cendra, de Giordano Bruno (Edicions de 1984, 2014). L’any 2016 obté el Premi Trajectòria atorgat per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.

      Sophie Mackintosh és una escriptora britànica nascuda al sud de Gal·les l’any 1988. Ha publicat narrativa, assaig i poesia en mitjans com Granta, The White Review, The Guardian, The New York Times, TANK i The Stinging Fly, entre altres. Els seus relats han guanyat els premis White Review i Virago/Stylist. La seva primera novel·la, The Water Cure, ha estat nominada al premi Man Booker i ha obtingut el premi Betty Trask. L’any 2020 la revista Vogue del Regne Unit l’ha seleccionat com un dels «rostres que definiran la dècada que comença».

      Le Monde – «És admirable que un llibre amb un detallisme psicològic propi d’un malson provoqui en el lector sensacions tan intenses.»

      Le Nouvel Observateur – «Suggereix l’obra d’un Kafka femení.»

      L’Express – «Amb aquest relat commovedor sobre la recerca d’alguna cosa que s’escapa, escrit amb la força d’una imaginació profundament original, fantàstica i, a la seva manera, inquietant i terrible, Jacqueline Harpman signa una obra magnífica.»

      Le Quotidien – «En aquesta novel·la Harpman diu tot el que es pot dir sobre la dignitat i la dificultat de mantenir la humanitat quan ens enfrontem al patiment.»

      The New York Times – «Una novel·la postapocalíptica fascinant, per comprendre què vol dir tenir una vida pròpia. Un petit miracle.»

      Times Literary Supplement – «Una experiència consistent i apassionant.»

      Lucy Scholes, The Times – «Una novel·la que et transporta a un terreny filosòfic molt interessant. Aquesta reflexió enigmàtica i melangiosa narrada per una veu convincentment alienada, freda i senzilla, és sorprenentment fascinant.»

      Megan Hunter – «Una evocació brillant d’un món que pren vida amb esperança i dignitat enmig de la crueltat i l’alienació. Un testimoni inoblidable.»

      Library Journal – «Escrita amb cura, aquesta és una novel·la extraordinària i que convida a una reflexió profunda.»

      Booklist – «Bellíssimament escrita.»

      Títol original: Moi qui n’ai pas connu les hommes

      © Jacqueline Harpman, 1995©

      Éditions Stock, 1995

      Primera edició: novembre del 2020

      © de la traducció: Anna Casassas Figueras, 2021

      © del pròleg: Sophie Mackintosh, 2019

      © de la traducció del pròleg: Miquel Saumell Santaeugènia, 2021

      © de la il·lustració de la coberta: Pep Boatella, 2021

       de la fotografia de l’autora: Michiel Hendryckx

      © d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SLU, 2021

      Publicat per Edicions del Periscopi SL

      [email protected] | Web: www.periscopi.cat

      Facebook: www.facebook.com/Periscopi

      Twitter: twitter.com/Ed_Periscopi

      Instagram: @edicions_del_periscopi

      Edició a càrrec d’Aniol Rafel, Andrea Rovira i Marta Rubirola

      Maquetació i disseny interior: Tono Cristòfol

      Correcció: Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano

      i Núria Saurina Eudaldo

      Disseny de la col·lecció i coberta: Tono Cristòfol

      Producció de l’ePub: booqlab

      ISBN: 978-84-17339-59-3

      Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

      Amb el suport del Departament de Cultura

       Pròleg

      Sophie Mackintosh

      Traducció de Miquel Saumell Santaeugènia

      De vegades llegim un llibre tan singular i excepcional, i alhora tan convincent, que ens preguntem com pot ser que no hagi trobat més lectors. Jo, que no he conegut els homes, de Jacqueline Harpman, és una obra que té el cor robat a un petit cercle de lectors apassionats, però el gran públic encara no l’ha descoberta. Potser tampoc no és tan sorprenent, això, tenint en compte que rebutja qualsevol etiqueta d’un gènere definit. És tant un tractat filosòfic com un relat sobre un món desconegut que fa valdre la humanitat dels seus personatges i la situa en primer pla i al centre, fins i tot en un paisatge desorientador d’una estranyesa absoluta. La prosa és com aigua fresca. Les imatges són desolades i insòlites, de vegades espantoses, però sempre fascinants.

      Els últims anys hem vist un boom de la ciència-ficció i la ficció especulativa escrita per dones, però Jo, que no he conegut els homes sembla un llibre