El barri de la plata. Julià Guillamon

al costat de l’Institut d’Estudis Nord-americans. La meva tieta Mari tenia una parada de peix al Mercat de la Llibertat. Es guanyaven bé la vida, viatjaven, eren joves i moderns. Al Poblenou el meu pare llegia el Marca o l’As, perquè era del Valencia C.F. i trobava que aquests diaris parlaven més del seu equip que no pas els diaris de Barcelona. La meva mare comprava el Telva i més tard la revista de patrons Burda Moden on copiava els models que es feia amb la màquina de cosir Wertheim. Com que el meu pare acabava rebentat de treballar tota la setmana, els dies de festa no fèiem res de bo. Quan encara es treballava el dissabte al matí, a la tarda dormia. Era impensable anar un dia a fer el vermut: ho considerava una despesa innecessària, gairebé un pecat, més endavant vaig saber per què. Ens llevàvem tard, romancejava per casa, la meva mare es desesperava, nosaltres ens avorríem esperant. Sortíem que gairebé era l’hora de dinar. De vegades agafàvem el 6 fins al final, a Collblanc. Altres cops sortíem a buscar un quiosc obert fins a les tres, per comprar l’As. Passàvem per aquells carrers tan buits de diumenge a primera hora de la tarda: Badajoz, Àvila, Àlaba, Pamplona, Zamora fins a travessar la via del tren i arribar al carrer Marina que era el primer carrer que semblava un carrer de debò i no el passadís d’una fàbrica. La foneria Torras ocupava dues illes i mitja, entre els carrers de Llull i Pujades. Les dues naus estaven connectades amb uns rails per on, temps enrere, devien fer passar vagonetes amb escòries i carbons. Era un dels llocs que m’agradaven, quan passàvem caminant a paso ligero diumenge al migdia.

      Maria Mota, Isabel Castelló i Pepita Robert.

      Aquest estranyament tan gran ara l’associo amb la llet. Els meus avis vivien a la cantonada de Neptú amb Luis Antúnez, a la frontera entre Gràcia i Sant Gervasi. A la cantonada de Luis Antúnez amb Via Augusta, a finals dels anys quaranta, hi havia hagut una vaqueria amb vaques. Els meus avis s’havien fet molt amics dels vaquers, Joaquim Bonada i Isabel Castelló, que eren veïns de l’escala. Quan van treure les vaques, van obrir una lleteria al carrer Luis Antúnez, davant per davant d’on havien tingut els corrals. La meva mare i la meva àvia hi anaven sovint i ajudaven a repartir. En conservo una foto al portal, amb la Isabel, amb uns davantals impecables. Gràcia estava més connectada amb el món que el Poblenou i les novetats hi arribaven més de pressa. Quan pujàvem a veure els avis, entràvem a la granja de la Isabel. Em cridava l’atenció que tota la llet fos envasada. Al Poblenou, la meva mare em feia anar a buscar la llet amb la lletera a la botiga de la senyora Balbina, al carrer Joncar, al costat del Casino de l’Aliança. La venien directament a la cort, amb un gran pot d’alumini i un cullerot. La Isabel de la vaqueria, en canvi, tenia ampolles, bosses i tetra packs. La meva àvia trobava que la llet de la Cooperativa dels Vaquers de Barcelona, en bossa, era boníssima. Vaig descobrir que hi havia un refinament dels productes industrials i que la llet de tetra pack, pel fet de venir en tetra pack, era especial. Aquelles marques que començaven a envasar la llet feien petits regals de promoció. Un avió de la Letona, que de petit em fascinava, l’he trobat molts anys després en un catàleg de disseny gràfic: era un retallable del dissenyador Joan Pedragosa.

      Quan vaig començar a escriure aquest llibre vaig buscar –i vaig aconseguir posar-m’hi en contacte– Merche Fernández, la filla de la senyora Balbina, que encara viu al Poblenou, en el bloc de pisos que van construir als terrenys on la seva família havia tingut la vaqueria.

      La Merche em va explicar que els seus avis eren marxants de bestiar a Selaya, un poblet d’alta muntanya de la província de Santander. El pare comprava boscos sencers i en venia la fusta. Era una feina molt pesada. Per això, quan el 1960 va sorgir la possibilitat del traspàs d’una vaqueria, van decidir venir a Barcelona. La mare de seguida es va trobar de gust al Poblenou i ja no se’n va moure. La Merche és dos anys més gran que jo i m’havia venut llet. Em va explicar que la idea de despatxar a la cort va ser del pare, que hi veia un reclam comercial. Munyien les vaques davant de la gent, amb un cubell i un colador. La gent s’enduia la llet calenta. Els tiets de la Merche van tenir una vaqueria al carrer Providència, a Gràcia, i més endavant, a Les Corts, però no es van adaptar i van tornar a Santander. El pare va comprar una finca a Olesa i hi va muntar una granja que encara funciona. Una llei de l’any 1962 prohibia les vaqueries en els nuclis urbans. El pare va resistir fins a l’últim moment: és un d’aquells vaquers que el 1972 i el 1973 apareixen sovint als diaris de Barcelona perquè es resistien a treure les vaques. Ho feia per la mateixa raó comercial: la gent deia que la llet d’Olesa arribava marejada i que no era tan bona. La Merche em va desmuntar el mite de la Cooperativa dels Vaquers: tenien les instal·lacions al carrer Pamplona. «No és que la llet fos dolenta, però estava molt manipulada i no tenia res a veure amb la llet acabada de munyir».

      La senyora Balbina i els seus fills.

      Mentre el cap em ballava entre la Isabel de la vaqueria, la senyora Balbina i la seva filla Merche, al Poblenou la indústria de la llet esterilitzada funcionava a tota màquina. Al carrer Bac de Roda hi havia La Lactaria Española S.A que fabricava la llet RAM. A la cantonada de Perú amb Bilbao, l’octubre de 1960 es va inaugurar la nova fàbrica de Frigo que produïa gelats i batuts. Letona, que també fabricava el Cacaolat, era al carrer Pujades, a tocar de la via del tren. De manera que a pocs carrers de distància convivien la fàbrica automatitzada i la vaqueria de seixanta vaques.

      El viatge de la llet. Fulletó de Lactaria Española S.A.

      Mentre preparava aquest capítol vaig estar buscant fotografies, fulletons i anuncis de les marques de llet, de gelats i de batuts que es fabricaven al Poblenou. Vaig trobar un fulletó de RAM amb el cicle de la llet, des de les muntanyes a les cases passant per la fàbrica. La meva generació s’embadalia amb aquesta mena de diagrames i Pablo Carbonell hi va dedicar una cançó molt divertida que es diu «Mi agüita amarilla». L’altra descoberta va ser més impactant. Amb l’experiència del meu avi cambrer, a finals dels anys cinquanta la família de la meva mare va arrendar a Arbúcies un hotel de temporada: l’Hostal Castell. Els amos de l’hotel eren propietaris d’una masia, el Marcús, amb una gran extensió de boscos i conreus. Tenien vaques. A l’hostal es gastava llet embotellada, però baixaven una petita quantitat de llet crua per a nosaltres i per a algun client que la meva mare i la meva àvia consentien. Vaig trobar un prospecte de Frigolat, el batut de xocolata de Frigo. De seguida vaig reconèixer el lloc que apareix a la fotografia: és el pont que connecta la carretera d’Arbúcies a Viladrau amb el Marcús. Per aquell pont havien passat molts litres de llet en direcció a l’Hostal Castell. Mentre la meva àvia comprava la bossa de llet dels vaquers pensant que era més bona que les altres, la deslocalització trucava a la porta.

      El pont del Marcús, a Arbúcies.

      3

       EL PASSEIG RIBALTA

      A l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona es conserven uns índexs del Padró Municipal dels anys 1900, 1905 i 1924, on hi ha anotats, a mà, tots els veïns del Poblenou:

      el cognom del pare, el cognom de la mare, l’edat, el carrer, el número i el pis. En els índexs del 1900 hi ha dues pàgines i mitja de gent que es diu Guillamón: seixanta-cinc persones. Moltes vegades el segon cognom també és valencià. Sovint són cognoms que he sentit anomenar, de familiars i veïns del poble del meu pare: Puerto, Morte, Catalán o Sevilla. L’any 1905 els Guillamón són noranta-sis. I hi ha altres cognoms coneguts: Agustina, Andreu, Lecha. De l’any 1924 es conserva un índex general d’habitants de Barcelona, homes i dones separats en llistes diferents. Hi ha cent nou homes i cent quatre dones que es diuen Guillamón, la gran majoria al districte de Sant Martí. Entre les dones, hi he trobat una germana del meu iaio, Generosa Guillamón Tomás, de vint-i-nou anys, veïna