La follia d'Almayer. Джозеф Конрад

escrivís als seus amics d'Anglaterra demanant informació sobre en Lingard. Era viu o mort? Si era mort, havia deixat alguns papers o documents; cap indicació o pista relatius a la seva gran empresa? Mentrestant, en una de les habitacions buides, havia trobat entre les escombraries un quadern de notes que pertanyia al vell aventurer. Va estudiar la complicada cal·ligrafia de les seves pàgines i sovint s'hi capficava. Altres coses també el van despertar de la seva apatia. L'enrenou provocat a tota l'illa per l'establiment de la Companyia Britànica de Borneo va afectar fins i tot el transcórrer lent de la vida del Pantai. S'esperaven grans canvis; es va parlar d'una annexió; els àrabs es van tornar cortesos. Almayer va començar a construir una casa nova per a ús dels futurs enginyers, agents o colons de la nova Companyia. Hi va gastar, amb el cor confiat, tots els florins disponibles. Només una cosa destorbava la seva felicitat: la seva dona va sortir de la seva reclusió, important dins la seva vida tranquil·la en el petit bungalou la seva jaqueta verda, els seus sarongs esquifits, la seva veu estrident i la seva aparença de bruixa. I la seva filla semblava acceptar aquella salvatge intromissió en la seva existència diària amb meravellosa equanimitat. A ell no li va agradar, però no va gosar dir res.

      III

      Les deliberacions dutes a terme a Londres tenen una importància transcendental, i per tant la decisió emanada de les oficines velades per la boira de la Companyia de Borneo va enfosquir per a Almayer el sol brillant dels Tròpics, i va afegir una altra gota d'amargor a la copa dels seus desencants. Es va abandonar la reclamació sobre aquella part de la Costa Oriental, deixant el riu Pantai en poder nominal d'Holanda. A Sambir hi va haver alegria i emoció. Els esclaus van ser ràpidament apartats de la vista, internant-los dins el bosc i la jungla, i les banderes van ser hissades als pals més alts en el clos del Rajà en previsió d'una visita dels vaixells de guerra holandesos.

      La fragata va romandre ancorada fora la boca del riu, i les barques van pujar escortant la llanxa de vapor, obrint-se camí cautelosament entre una munió de canoes plenes de malais amb vestits cridaners. L'oficial en cap escoltava, seriós, els discursos lleials d'en Lakamba, tornava les reverències d'Abdallà, i, en un selecte malai, va garantir a aquells cavallers l'amistat i benvolença del gran Rajà —allà baix a Batavia— cap al governador i els habitants d'aquell estat model que era Sambir.

      De la veranda estant, Almayer mirava els actes festius que tenien lloc a l'altra banda del riu, i va escoltar la salva que saludava la nova bandera oferta a en Lakamba i el murmuri greu de la munió d'espectadors que s'aplegaven entorn de la palissada. El fum dels trets pujava en forma de núvols blancs sobre el fons verd dels boscos, i no va poder evitar comparar les seves fugisseres esperances amb el vapor que desapareixia ràpidament. No sentia cap mena d'eufòria patriòtica per l'esdeveniment, tot i que es va veure obligat a comportar-se amablement quan, un cop acabada la recepció oficial, els oficials navals de la Comissió van travessar el riu per fer una visita al solitari home blanc de qui havien sentit a parlar; sens dubte amb la voluntat, també, de fer una ullada a la filla. En això van quedar decebuts, perquè la Nina va refusar mostrar-se; però van semblar fàcilment consolats per la ginebra i els cigars oferts per l'hospitalari Almayer; i còmodament escarxofats en les butaques ranques a l'ombra de la veranda, mentre a fora el sol abrusador semblava posar el gran riu en ebullició, van omplir el petit bungalou amb els sons poc habituals de les llengües europees, amb el renou i les rialles produïdes per les facècies navals a expenses del gras Lakamba, a qui havien estat complimentant tant aquell mateix matí. Els més joves, en un esclat de bona companyonia, van fer parlar el seu amfitrió, i Almayer, emocionat per la visió de rostres europeus, pel so de veus europees, va obrir el cor als simpàtics forasters, desconeixedor de la diversió que el relat dels seus molts infortunis causava a aquells futurs almiralls. Van brindar a la seva salut, li van desitjar molts diamants grossos i una muntanya d'or, i fins i tot li van expressar enveja pels alts destins que l'esperaven. Encoratjat per tanta simpatia, el somiador insensat de cabells grisos va invitar els convidats a visitar la seva nova casa. Hi van anar a través de l'herba alta en una desfilada desordenada, mentre es preparaven les barques per tornar riu avall en la fresca del vespre. I en les grans cambres buides on el vent tebi que entrava a través de les finestres sense marc arremolinava suaument les fulles seques i la pols de molts dies de deixadesa, Almayer, amb jaqueta blanca i un sarong florejat, envoltat per un cercle d'uniformes brillants, picava amb el peu per mostrar la solidesa dels trespols perfectament ajustats i s'esplaiava sobre les belleses i la comoditat de l'edifici. Els altres escoltaven i assentien, sorpresos per la meravellosa simplicitat i l'esperança ximple de l'home, fins que Almayer, endut per l'emoció, va revelar el seu pesar per la no arribada dels anglesos, «que sabien com desenvolupar un país ric», tal i com ho va expressar. Davant d'aquella afirmació tan ingènua, hi va haver una riallada general entre els oficials holandesos i es va iniciar un moviment cap a les barques; però quan Almayer, trepitjant amb cautela els taulons podrits del moll d'en Lingard, mirava d'acostar-se al cap de la Comissió amb unes tímides insinuacions relatives a la protecció requerida per un súbdit holandès contra els astuts àrabs, aquell diplomàtic d'aigua salada li va dir de forma eloqüent que els àrabs eren millors súbdits que els holandesos que comerciaven il·legalment amb pólvora amb els malais. L'innocent Almayer hi va reconèixer de seguida la llengua llefiscosa d'Abdal·là i la solemne capacitat de persuasió d'en Lakamba, però abans que tingués temps d'esbossar una protesta indignada, la llanxa de vapor i l'enfilall de barques se'n van anar ràpidament riu avall deixant-lo plantat al moll, bocabadat de sorpresa i indignació. Hi ha trenta milles de riu des de Sambir fins a les illes gemades de l'estuari on la fragata esperava el retorn de les barques. La lluna va sortir molt abans que les barques haguessin travessat la meitat d'aquella distància, i el bosc negre que dormia plàcidament sota els seus raigs freds es va despertar aquella nit amb les riallades sonores que havien provocat en la flotilla alguns records de la lamentable narració d'Almayer. Acudits d'aigua salada a costa del pobre home van passar d'una barca a l'altra, la no aparició de la filla va ser comentada amb greu descontentament, i la casa a mig acabar construïda per donar la benvinguda als anglesos va rebre, en aquella nit de gresca i amb el vot unànime dels alegres mariners, el nom de la «Follia d'Almayer».

      Després d'aquesta visita, la vida a Sambir va reprendre, durant moltes setmanes, el seu curs plàcid i uniforme. El sol de cada dia, en llançar els seus raigs matinals per damunt les capçades dels arbres, il·luminava l'escena habitual de l'activitat diària. Tot caminant pel camí que formava l'únic carrer del poblat, la Nina veia el panorama acostumat d'homes ajaguts en el costat ombriu de les cases, a les altes plataformes; de dones totes enfeinades a espellofar l'arròs de cada dia; de criatures brunes despullades corrent pels camins estrets i ombrius que menaven a les clarianes. En Jim-Eng, tot passejant davant de casa seva, la saludava amb un senyal amistós amb el cap abans d'entrar cap dins a buscar la seva estimada pipa d'opi. Les criatures més grans, arraïmades entorn seu, amb l'atreviment d'una prolongada coneixença, li estiraven les faldilles de la túnica blanca amb els seus dits foscos, i li mostraven les dents brillants tot esperant un ruixat de grans de vidre. Ella els saludava amb un somriure tranquil, però sempre tenia unes paraules amistoses per a una noia siamesa, una esclava propietat d'en Bulangi, les nombroses esposes del qual es deia que eren d'un temperament violent. Un rumor ben fonamentat deia també que les batusses domèstiques d'aquell agricultor diligent acabaven generalment amb un assalt combinat de totes les seves esposes damunt l'esclava siamesa. La noia no es queixava mai —potser al dictat de la prudència, però més probablement a causa de l'estranya i resignada apatia de la condició de dona mig salvatge. Des de primera hora del matí se la veia pels camins entre les cases, vora el riu o als molls, amb la safata de pastissos que tenia com a missió vendre hàbilment equilibrada damunt el cap. Durant les hores de més calor normalment buscava refugi en el clos d'Almayer, on trobava sovint aixopluc en un racó ombriu de la veranda, en el qual, quan l'hi convidava la Nina, s'asseia a la gatzoneta amb la safata al davant. Per a la «Mem Putih» tenia sempre un somriure; en canvi, la sola presència de la senyora Almayer, el so de la seva veu estrident, era el senyal per sortir corrents.

      Amb aquesta noia, la Nina hi parlava sovint; els altres habitants de Sambir rarament o mai sentien el so de la seva veu. S'havien avesat a aquella figura silenciosa que, calmosa i amb una túnica blanca, es movia entremig seu com un ésser d'un altre món, incomprensible per a ells. Tanmateix la vida